Des 062011
 

Fa 33 anys, jo era massa jove per votar, així que el dia del referèndum que havia d’aprovar la Constitució Espanyola, com se solia fer en aquells temps, amb una colla d’amics, vam decidir sortir d’excursió.  Quines èpoques aquelles en què el trekking era anar d’excursió, el nostre gran mitjà de transport lúdic era el tren de la Pobla i en què marxar així no es percebia com cap perill, tot i que erem ben joves.

Així, caminant caminant, és com vam fer cap a una petita ermita mig abandonada, dalt d’una carena, sobre la Noguera.  Allà, endut per aquella passió, i premeditació -tot sigui dit-, adolescent, en un petit cor mig derruit, va començar formalment un festeig que ha arribat fins ara.  Hi hem tornat algun cop, a aquell indret, i encara hi vam trobar, un cop, la llibreta de signatures que vam deixar-hi anys abans;  perquè aquella circumstància tan important per a la nostra vida havia de quedar documentada per a la posteritat.  Només faltaria.  Aquestes noves visites han estat totalment diferents, perquè la pujada l’hem feta amb una motxilla ben carregada d’infinitat de moments viscuts (la immensa major part molt grats i alguns de prou difícils), de dues personetes meravelloses que se’ns assemblen, i d’un païsatge molt ample, d’un futur magnífic, on reposar la mirada.  Mai no hi hem tornat a pujar amb un bloc de fulls en blanc.

Té la seva gràcia que una data que tanta gent s’entesta a celebrar o a no celebrar, a mi en resulti enormement entranyable, perquè evoca una mena de petit miracle fruit de la casualitat, de la sort o de la tenacitat per tirar endavant, que avui fa 33 anys.

M’agrada que una data com aquesta sigui festiva, ni que sigui per una raó tan particular.  6 de desembre, molt a celebrar!

css.php