Des 212011
 

Diu el president Mas que quan Catalunya fa les coses bé, la resta s’hi fixa.  Evidentment, es refereix a les retallades, ajustaments o, digueu-li com vulgueu que vam patir l’any passat i que encara patirem més el vinent, per tal d’assolir un nivell de deute públic “decent”.

Estic d’acord amb el que diu:  la resta s’hi fixa, i m’imagino que es revolca per terra de riure, veient com nosaltres patim retallades per part del nostre govern, estafes per part dels altres i seguim pagant religiosament cada any perquè aquells que mai no han de retallar puguin viure tranquils i subvencionats.

No entenc de grans números, ni ganes, però em comença a quedar cara de tonto de pensar que potser sí que ens estan aixecant la camisa entre tots i que l’únic que ens espera és ser cada dia més pobres perquè alguns puguin ser cada dia més rics.  I parlo de Catalunya, no de cap altre lloc, perquè totes les reformes que es dibuixen serviran per empobrir una mica més una àmplia capa social, mentre que deixaran indiferent -en el pitjor dels casos- una selecta minoria.  I encara s’atreveixen a demanar comprensió i que fem un esforç.  Comprensió?  Mai.  Crec que tenim dret a exigir responsabilitats, no a que ens exigeixin adhesió.

Nosaltres cobrarem taxes als turistes (segurament serem els únics) o taxes per receptes (també caldrà veure qui més ho fa), o dispararem les taxes universitàries, o apujarem una mica més el preu de la gasolina, mentre Ebre enllà ens segueixen prenent el pèl i ens roben el que generem.  Nosaltres patirem mentre ells “s’hi fixen”.

Francament, entre unes esquerres que sembla que han perdut el nord per molts anys i unes dretes que fan i desfan com els peta, amb el seu estil de sempre, molt em temo que ho tenim cru, els catalans, mentre d’altres segueixen parant la maneta i fixant-se bé en què no han de fer mai si volen mantenir el seu modus vivendi.

Caldria una mica d’informació al respecte, si és que els nostres responsables polítics estan tan segurs del que fan i, sobretot, de que el que fan és just i equitatiu.  Jo, de moment, opino que, d’una banda, seguirem mantenint una colla d’espanyols subsidiats i, d’un altra, una colla de vividors que s’enriquiran a costa d’aquella mica que havíem pogut progressar a força d’anys i d’esforç.

Des 202011
 

Si algun miracle no ho impedeix, ens haurem d’anar acostumant a imatges que ja, il.lusos de nosaltres, ens havíem pensat que havien desparegut del panorama polític i social.

La primera mostra, aquest fantàstic homenatge a Carrero Blanco, presidit per una alcaldesa suposadament democràtica.

Crec que la notícia i la imatge són tan clares i tan explícites que qualsevol comentari és sobrer.

Aquesta és la idea de democràcia d’alguns d’aquests que ara manen a Espanya.  Sempre és bo de saber-ho per pensar com encarem el futur, a veure si podem aconseguir alguna cosa de profit.

Guardem-nos, com ens deien abans, de les males companyies… tot i que em temo que el retorn al passat, en molts sentits, és el nostre futur.  Temps al temps.

Des 192011
 

La setmana passada ens va deixar una notícia que va passar gairebé desapercebuda, però que per a la gent de la meva generació, potser té una certa importància, per tot allò que ens va aportar en el seu moment.  La trista notícia és la mort del dibuixant Carlo Peroni “Perogatt”, l’autor de Calimero, aquell entranyable pollet petit i negre.

Per un moment he fet l’exercici mental d’imaginar com seria Calimero avui.  Com evolucionaria amb els nous temps aquell famós “ningú no m’estima perquè sóc petit i negre” o, encara, l'”això és una injustícia”.

Meravellós personatge, aquet pollet amb mitja closca per barret, maltractat i indefens.  Potser seria bon moment per recuperar-ne la memòria i fer-ne versió Segle XXI, on les injustícies no són tan càndides com les que havia de suportar fa anys, i on el fet de ser diferent és, cada cop, més motiu d’exclussió.  Petit i negre en un mon de grans i grocs… quin panorama.  Tidria, potser, alguna espurna d’indignació més enllà del lament?  Mai no ho sabrem.  Que cadascú imagini el que vulgui.

Dencansi en pau Perogatt, gràcies per les bones estones de la meva infantesa que em va regalar, sense saber-ho, i llarga vida al seu enorme pollet.

Des 182011
 

Més de 1.600 activitats arreu del país formen part de la resposta a la crida que cada any fa La Marató de TV3.  Si algú encara tenia dubtes de quin pot ser el paper d’una televisió pública, aquí trobarà una bona resposta.

No hi ha projecte comparable.  No hi ha iniciativa que pugui aplegar una resposta tan gran i tan present arreu del país, amb una finalitat tan meritòria com recaptar diners per a la investigació.  Sí, per a la investigació, per a una investigació de primeríssim nivell mundial, per a projectes d’excel.lència, d’aquells que creen futur per al país.  D’aquells que tant s’esmenten i que ara resulta que podem contribuir a crear entre tots, només responent a una crida pública.

Per més que intentem trobar-la, no hi ha cap iniciativa comparable, cap subhasta benèfica, cap rastrillo.  El secret de l’èxit, segurament, rau en una definició molt clara dels objectius i en una garantia absoluta de transparència en la gestió i en el destí final dels diners recollits.

La Marató de TV3 és la gran mostra de fins on som capaços d’arribar, com a societat, quan se’ns crida a participar amb una finalitat ben definidia i amb una organització que ens mereix tota la confiança.  Algú n’hauria de prendre bona nota abans de demanar complicitat per a segons quines coses.

Ara ja només cal participar en qualsevol de les múltiples activitats que s’organitzen a qualsevol poble, vila o ciutat, o trucar al 905 11 50 50.

Des 172011
 

S’ha confirmat:  la mesa del Congrés, amb els vots del PP i amb la connivència per omissió del PSOE i de CiU impideix que Amaiur pugui tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, en una aplicació més que estricta (i oposada a d’altres de precedents) del reglament de la cambra, mentre que facilita que sí que el pugui tenir UPyD, gràcies a una argúcia legal.  Una nova mostra de la minsa qualitat democràtica (un autèntic saldo) dels partits i les institucions estatals.

Contundent declaració de principis abans, fins i tot, de començar la legislatura.  Als nacionalistes bascos, ni aigua, encara que tinguin un suport democràtic massiu, però als partits més demagogs i més descarnadament nacionalistes espanyols, totes les facilitats.  Aquesta presa de posició no pot sorprendre’ns ni en el cas del PP ni en el del PSOE, però el cas de CiU és, o hauria de ser, diferent, perquè darrere d’Amaiur, del menyspreu contra la voluntat d’un poble, vindrà Catalunya i, aleshores, la seva complicitat ja no serà cap estratègia política;  serà, ras i curt, submissió, si no traïció.

Venen anys de recentralització del poder a Espanya -ja ho comencem a veure-  i calen postures clares, gestos inequívocs per part de les formacions catalanes, i ni els veiem ni els intuïm.  Potser encara és massa viu aquell esperit de pacte, de concòrdia i de contribució lleial a la governabilitat de l’Estat que en altres temps podia ser discutible, però que ara resulta tan ridícul com inútil, davant una majoria absoluta popular i, per si fos poc, reforçada amb la complicitat del PSOE en tot el que suposi fer enrere l’estat de les autonomies i prendre capacitat d’actuació a Catalunya.  Per no parlar de la deslleialtat manifesta amb el nostre país per part del darrers governs espanyols, perquè això ja és història.

Des 162011
 

Començo a tenir sospites que la crisi que patim no és només allò de la bombolla immobialiària, del sobreendeutament de tots plegats i de la lleugeresa de la banca per concedir crèdits.  Fins aquí, segurament, podria estar més o menys d’acord, pero quan veig que el govern estatal sortint deixa una herència de dèficit i incompliments com la que deixa, especialment amb algunes autonomies, per rentar la cara dels seus contes i, de passada, ensorrar-nos una mica més, la ràbia i la indignació creixen.

D’altra banda, mirant més a casa, veig  en representació gràfica l’evolució del nostre dèficit, i la indigació i la ràbia encara creixen un quants punts més.  La font dels gràfics, per cert, és el Banc d’Espanya, segons sembla.

Si fem un petit exercici de memòria i tornem uns quants anys enrere, recuperarem un bon grapats d’il.lusions i d’esperances de canvi en positiu, del nostre país.  Ara, a finals de 2011, l’únic que hem pogut recollir és un govern sense liquidesa i un volum de deute inimaginable no fa gaires anys.  Què ha passat?  Cadascú que tregui les seves conclusions, però dubto que cap dels governs sortints tingui la més mínima autoritat moral per parlar de bona gestió o per donar segons quins consells als entrants.

Més aviat, tot plegat, em fa un cert tuf de política deliberada de terra cremada, perquè l’alternativa, sent benèvol, seria la incompetència o la irresponsabilitat, i no sé què és pitjor.

D’altra banda, en el nostre cas (a Espanya ja es veurà, però no crec que puguem esperar res de bo), en només un any hem vist retallades impensables fins no fa gaire, però no hem vist reformes més o menys orientades a garantir una sostenibilitat del país en el futur.  Només mesures a curt termini per reduir el dèficit.  Al mateix temps, la perspectiva del famós pacte fiscal s’ha dissolt enmig de la majoria absoluta del PP, que ja comença a tenir pinta de “govern amic”, i ja sabem què ens passa quan els governs català i espanyol són “amics”.  Res de bo.

Quina gran herència ens han deixats aquests darrers anys, i quin futur més trist que s’endevina.  Realment sorprèn que no ens sentim representants, gens ni mica, per aquesta gent?

Des 152011
 

Sempre hi ha qui fa declaracions molt inoportunes en els moments menys adequats.  Un dels darrers exemples el tenim en les paraules del Rei dEspanya afirmant que no té marge per retallar el pressupost de la Casa Reial.  Estem parlant de gairebé vuit milions i mig d’euros que cada any paguem de les nostres butxaques.

Francament, en uns temps en què bona part de la població pateix, i molt, unes retallades d’ingressos que fan molt difícil poder arribar a final de mes, que viu en la incertesa de no saber què passarà demà, ni si tindrà feina, i quan les pressions econòmiques són brutals i inhumanes, que una persona, per més cap d’estat que sigui, digui que el seu pressupost no es pot retallar, quan és una despesa absolutament opaca, quan no sabem res de l’origen de la fortuna personal de sa majestat, o quan van sortint a la llum negocis no gaire clars que, poc o molt l’afecten, sona a broma de mal gust, com a mínim.

Potser ha arribat l’hora que els vells tòpics caiguin sols i que aquell famós campechanismo es mostri com el que és, un titular per vendre la monarquia, perquè les paraules del Rei no fan altra cosa que manifestar que viu en una cort particular, envoltat d’aduladors que l’omplen d’obsequis i prebendes (a canvi d’alguna cosa o altra serà), en una mena de realitat paral.lela a la que pateixen els seus súbdits.

Potser comença a arribar l’hora de repensar quin sentit té una estructura com la monarquia i tot el que l’envolta, en els temps que corren.  Potser és un luxe massa car, tot plegat-

Aquestes paraules podrien ser l’acudit del dia, si no fos per l’absoluta manca de respecte que suposen per a tots els ciutadans.  En paraules del propi monarca, crec que són declaracions “poc exemplars”.  I ara que vingui afirmant que venen temps difícils.  No serà pas per a ells i els seus.

Des 142011
 

Les decissions polítiques, molt més enllà de les proclames, dels discursos parlamentaris i dels titulars periodístics tenen una projecció molt directa en les nostres vides.  Aquesta és una qüestió que massa sovint oblidem, i aquest oblit ens porta a l’engany de creure que allò que fa la classe política no té res a veure amb nosaltres.  Greu equivocació.

La vicepresidenta del Govern d’Espanya ha fet una declaració brutal, en el sentit que el fet que alguna cosa estigui prevista en els pressupostos de l’estat i signada en tots els consells haguts i per haver no obliga a la seva execució.  Ras i curt:  tot el que l’Estat signa i compromet es pot dur a terme o no, segons més li convingui.

Davant d’aquesta realitat, com es pot fer un pressupost (autonòmic, municipal…) si no tens cap garantia que allò que s’aprova i es compromet s’executarà?  Això és el que ha passat amb els 759 milions d’euros que la vicepresidenta Salgado es nega a pagar.

I què passa quan aixó es diu el mes de desembre?  Doncs que uns diners inclosos en els pressupostos de la Generalitat (i de l’Estat), imprescindibles per tancar els comptes anuals, no arribaran.  Per tant, hi mancaran diners per pagar sous, proveïdors, deutes…  (i estem parlant d’una quantitat molt respectable) i, de retruc, la campanya comercial de Nadal patirà un cop molt dur.  Més efectes?  d’una banda, l’impagament (o més retard en els pagaments), l’endeutament (més càrregues financeres per als propers pressupostos), la impossibilitat de tancar un pressupost per a 2012… en definitiva, que els ciutadans n’acabarem patint les conseqüències perquè uns diners que teníem assignats, no ens arribaran.  No ens arribaran a nosaltres, als ciutadans, des de la Generalitat, perquè no els tindrà.  Us imagineu anar al banc i dir-li que la hipoteca que vam signar amb ells era una declaració d’intencions, però que no ens obliga a pagar?  Doncs això, ni més ni menys que això.

La part positiva de l’afer és que ja ningú no pot mantenir, a poc seny que tingui, que Espanya no ens roba, si resulta que no ens paga allò que signa i compromet per llei orgànica, si resulta que la llei no obliga al govern de Madrid, i si els seus compromisos no valen res, com tan clarament ha dit la vicepresidenta Salgado.  De debó que encara algú pot defensar que és bo seguir formant part d’Espanya amb aquestes regles de joc?

Cada dia estem més carregats de raons per exigir al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat un canvi de rumb definitiu, cap a la independència d’Espanya, si no volem caure en la ruïna definitiva.  La qüestió és saber si ens escolten o si ja els està bé seguir fent de mossos de Madrid.

Des 132011
 

El dictador Noriega, finalment, haurà de retre comptes dels seus crims davant la justícia panamenya.  D’aquesta manera se suma a la macabra processó d’assassins que, des del poder, van implantar règims de terror farcits de tortures, assassinats, desaparicions… que, finalment, han de presentar-se davant d’un tribunal al seu propi país.

Fa pocs dies es reobria el debat sobre el futur del Valle de los Caidos i tot sembla indicar que les restes de Franco hi seguiran per molts anys.  “Esas cosas, aquí no pasan“, potser diran molts espanyols convençuts que a Panamà hi va haver una dictadura i a Espanya, només, una guerra casual, on, ja se sap, hi va haver excessos (això sí, per tots dos bàndols).

Espanya és un país estrany en moltes coses, però entre d’altres pel seu afany de protegir i honorar el seus dictadors més sanguinaris.  La democràcia espanyola mai no ha pogut, ni podrà mai, no ja portar davant la justícia el dictador, sinó que tampoc no serà capaç de fer justícia amb els seus col.laboradors, corresponsables de crims encara ben presents en moltes memòries.  Espanya no els jutja, els fa presidents autonòmics, ministres o senadors, en un curiós exercici entre la hipocresia i una visió molt particular de memòria (o de desmemòria) històrica.

Intentar fer justícia, una cosa que arreu és normal i necessària, a Espanya és remenar ferides tancades i voler incomodar algú.  Els morts del franquisme mereixen alguna cosa millor, però ja està més que vist que no la tindran i els assassins seguiran morint, plàcidament, als seus llits i seguiran sent honorats després de morts.

Per això, per un sentit elemental de la dignitat personal, no vull formar part d’aquest estrany col.lectiu que es diu Espanya (entre altres moltíssimes raons, evidentment).  Per fer ulls clucs davant els crims d’estat, amb mi que no hi comptin.

Des 122011
 

El govern del PP a les Balears acaba de tancar Radio Televisió de Mallorca, uns mitjans de comunicació públics.  Aquest fet, per ell mateix, ja és prou insòlit, perquè no hi ha precedents, però el fet que es tracti d’una televisió que emetia en català el fa especialment rellevant.

D’aquesta manera, el ja mínim espai televisiu en català perd una peça important.  Primer va ser el bloqueig de TV3 al País Valencià, ara el tancament de l’emissora mallorquina.  Quin serà el pas següent?  Presionar per una minimització de TV3, a Catalunya?  No és descartable.  Sembla que es van manifestant els primers símptomes de pressió al govern català, en diferents àmbits, per part dels populars.  També és significatiu que des de la presa de posició de la directora de TV3, Mònica Terribas, davant l’anunci de retallades, es van filtrant a diferents mitjans informacions sobre deficiències en la gestió de la Corporació.  No sé per què però em temo un canvi molt lleig de cromos, a Catalunya, ateses les necessitats del Govern de la Generalitat i els interessos dels grups de pressió (dins de la propia coalició de govern) molt propers a l’ideari popular.

La situació econòmica i la necessitat de retallar els pressupostos ha dotat els enemics del català de munició demagògica més que suficient per fes el que calgui.  Sense anar més lluny, les pel.lícules en català ja pràcticament han desaparegut de les cartelleres de les illes.  No sé com justificaran el fet amb la crisi, però ben segur que ho faran.

Destruir els mitjans de comunicació públics i, de passada, la presència televisiva del català.  Aquest és l’objectiu.  El resultat:  que els que quedin actius siguin, majoritàriament, de la seva òrbita política (Intereconomia i similars) i així tindrem garantida la llibertat d’informació i el respecte a la diversitat lingüística.

José Maria Aznar va facilitar l’accés massiu a les llicències televisives a grups mediàtics afins.  Ara, la demagògia de l’estalvi, instrumentalitzada pels seus successors acabarà la feina (i si pot, amb la presència del català, fins que sigui residual i anecdòtica).

css.php