No cal que en facis gaire cas

No m’hauria imaginat mai que acabaria llegint una notícia de l’ABC, de punta a punta, però quan es troba una perla com aquesta, a veure qui s’està de llegir-la.

Sembla que el govern Zapatero s’està despedint del públic en general d’aquella manera que cadascú sap fer millor.  El president, amb un antològic simpa a Catalunya, deixant-nos penjats 759 milions d’Euros.  Per la seva banda, la ministra de Cultura (això de la cultura no estava transfereit a les autonomies?  què hi pinta, doncs, una ministra?), la innefable Ángeles González-Sinde, marxa amb una setmana de turisme (s’ha d’aprofitar aquesta setmana-pont) d’autèntic luxe a càrrec de les arques públiques.

Fa la sensació que quan el ball és a punt d’acabar, ja es pot treure tothom les màscares i mostrar-se tal com és en realitat.  Aquesta nova sortida de to de la ministra de Cultura contribuirà a fer encara més negra la seva ja prou fosca actuació, amb unes polítiques massa descaradament orientades a ajudar un pocs amics i coneguts (subvencions a pel.lícules que ni s’arriben a estrenar, SGAE, censura a Internet…).  I com a colofó, un malbaratament de recursos públics que, especialment amb els temps que corren, resulta indecent i intolerable.

D’acord que la distància entre dreta i esquerra és cada dia més curta i que la bandera de la lluita de classes fa dies que està tancada en algun armari, però autoproclamar-se socialista i actuar com la ministra aquesta setmana em sembla un exercici de cinisme polític excessiu, especialment en un país amb unes taxes d’atur i de pobresa que fan esgarrifar.

Però bé, així són les coses.  Cadascú fa el que fa i es defineix pels seus actes.  Potser és que la pobra ministra no podrà allotjar-se mai més en un hotelàs com el de Moscou, ara que ja no comptarà amb els diners de tothom, i es vol fer un petit autohomenatge.

Passi-ho bé, ministra i, si us plau, tanqui la porta al sortir.  I no torni.

Tweet

La fi de l’etapa Zapatero a la Moncloa es tancarà, com no podia ser de cap altra manera, amb la revelació d’una nova mentida, d’un nou imcompliment dels acords presos i aprovats per llei orgànica:  no pensa pagar els 759 milions d’euros que preveu la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya.  Liquidació de 2008, per cert.  Zapatero se’n va, però ho fa d’una manera ben castissa, amb un simpa.  Coses de la modernitat i del progressisme, suposo.

Realment, aquesta postura ja no pot sorprendre ningú, perquè hi ha per fer un llibre ben gros amb la llista d’enganys i incompliments d’aquesta gent.  Per cert, el president Mas en sap bastant d’aquest tema.  Però el que sí que cal destacar són un parell de consideracions, sobre aquesta decisió.  La primera, que es pot incomplir una llei orgànica que forma part de l’anomenat corpus constitucional i no passa res (n’haurem d’aprendre).  La segona, que exigir reduccions del dèficit sense complir els compromisos contrets -i, per tant, reflectits als pressupostos- és fer joc brut i centrifugar el dèficit cap a algunes autonomies per atacar-les després i així justificar la recentralització.  No ho oblidem, que el futur govern és a la cantonada.

La conclusió de tot plegat?  si sumem aquests 759 milions als 1.450 del fons de competitivitat (que m’hi jugo el que vulgueu que no veurem mai), tenim més de 2.100 milions que l’Estat deu a Catalunya (a banda d’altres).  Aquest import, per cert, és el doble del que es vol retallar l’any vinent per complir els compromisos de dèficit.  És a dir, que si Madrid paga el que deu, només per aquests dos conceptes, l’any que ve no només no caldria cap nova retallada sinó que encara tindríem 1.100 milions d’euros disponibles per contribuir a rellançar la nostra economia.

Sra. presidenta del Parlament de Catalunya:  encara pot mantenir que Espanya no ens roba?  Jo penso que és molt clar que sí que ho fa o, si més no, que ens estafa, si així li sembla millor.  I ara, vagi amb els seus companys de partit a fer pactes amb el PP, que ja va anunciant que també té una gran vocació pagadora;  tanta com la dels seus predecessors al govern espanyol.  Aquest és el respecte que els mereix la nostra política econòmica.  Cap.  Quina manera de perdre el temps, de perdre capacitat de negociació, perquè, en el millor dels casos, ens faran passar com a millores de finançament el pagament de deutes (al temps, si no),  i de jugar amb el nostre futur, en definitiva.

Tweet

Fa 33 anys, jo era massa jove per votar, així que el dia del referèndum que havia d’aprovar la Constitució Espanyola, com se solia fer en aquells temps, amb una colla d’amics, vam decidir sortir d’excursió.  Quines èpoques aquelles en què el trekking era anar d’excursió, el nostre gran mitjà de transport lúdic era el tren de la Pobla i en què marxar així no es percebia com cap perill, tot i que erem ben joves.

Així, caminant caminant, és com vam fer cap a una petita ermita mig abandonada, dalt d’una carena, sobre la Noguera.  Allà, endut per aquella passió, i premeditació -tot sigui dit-, adolescent, en un petit cor mig derruit, va començar formalment un festeig que ha arribat fins ara.  Hi hem tornat algun cop, a aquell indret, i encara hi vam trobar, un cop, la llibreta de signatures que vam deixar-hi anys abans;  perquè aquella circumstància tan important per a la nostra vida havia de quedar documentada per a la posteritat.  Només faltaria.  Aquestes noves visites han estat totalment diferents, perquè la pujada l’hem feta amb una motxilla ben carregada d’infinitat de moments viscuts (la immensa major part molt grats i alguns de prou difícils), de dues personetes meravelloses que se’ns assemblen, i d’un païsatge molt ample, d’un futur magnífic, on reposar la mirada.  Mai no hi hem tornat a pujar amb un bloc de fulls en blanc.

Té la seva gràcia que una data que tanta gent s’entesta a celebrar o a no celebrar, a mi en resulti enormement entranyable, perquè evoca una mena de petit miracle fruit de la casualitat, de la sort o de la tenacitat per tirar endavant, que avui fa 33 anys.

M’agrada que una data com aquesta sigui festiva, ni que sigui per una raó tan particular.  6 de desembre, molt a celebrar!

Tweet

Encara que pugui semblar que m’avanço massa, vulguem o no, ja som a les portes de la campanya de Nadal i, poc o molt, farem regals als nostres amics, parents…  fins allà on la nostra retallada butxaca ens permeti.  Ara que és el moment de començar a mirar i remenar, i de decidir què comprarem i què deixarem de comprar, faig meva i vull compartir una proposta que corre per les xarxes socials i que ve a dir, si fa no fa:

Proposo comprar els regals de Nadal a petites empreses:  a la veïna que ven per catàleg, a la botigueta del costat de casa, a l’artesà de la paradeta, que fa arrecades, a l’amic que ven el que pot per Internet…  Fem que els nostres diners arribin a persones comunes, a gent com nosaltres, i no a multionacionals i grans cadenes de ditribució, que tenen els guanys més que garantits.  Així, més persones tindran un Nadal millor.

Una gran proposta que crec que val la pena assumir.  Col.laborem entre nosaltres i canviem els nostre diners pels seus productes i per la seva feina.  Ningú no ens ajudarà, ja ho sabem prou, més enllà de nosaltres mateixos (evidentment no ho faran els grans del comerç -ni els bancs-).  I quina ajuda millor que contribuir a fer rendibles els petits negocis que tenim ben a la vora, on la nostra gent, la de debó, treballa per posar al nostre abast allò que busquem?

Penseu-hi, si us plau, aquestes setmanes que venen, sobretot abans de comprar qualsevol cosa.

Tweet

Segregar els nens i nenes a l’escola per raó de llengua.  Així de clar.  Això és el que vol el govern de le Illes amb la reforma educativa que té en marxa.  Sempre que les dimensions de l’escola ho permetin -és a dir, afectant la immensa major part de la població escolar- es faran aules i línies educatives diferents segons s’utilitzi el català o el castellà.

Imagino que els responsables d’aquesta aberració social són ben conscients del que fa i dels efectes de trencament  cívic que aquestes polítiques comportaran, i que actuen amb plena consciència de dividir, amb la finalitat última d’enfrontar les comunitats catalanoparlant i castellanoparlant.  Quin tuf de terrorisme social.

L’escola és la base de qualsevol societat.  De l’educació que s’hi imparteixi dependrà, en bona manera, el perfil de la societat al cap d’un parell de dècades.  Justament per això, perquè educar és invertir  a mig i llarg termini, costa tant de trobar bones polítiques educatives que vagin més enllà de la immediatesa electoral.  En el cas que comento, però, la situació no és aquesta.  En aquest cas, d’una banda es fa demagògia de la llibertat d’elecció de les famílies (resultats a curt termini), però es posa una autèntica càrrega de profunditat contra la cohesió social (resultats a mig i llarg termini), la qual cosa el fa especialment greu i perillós.

Un dels grans mèrits del model educatiu català és esquivar el perill de discriminar la població infantil per raó de llengua.  Ara, però, un altre govern en fa bandera, d’aquesta discriminació.

Davant d’un model valencià que vol apostar pel trilingüisme, tot i saber que no hi ha prou professorat capacitat per ensenyar en anglès, posem per cas, i d’un model balear que vol dividir per raó de llengua (em sembla que la Constitució alguna cosa diu, al respecte), serà bo saber quin sistema imposarà -perdó, proposarà- el govern Rajoy.  Sigui com sigui, venen temps molt durs per a l’escola i la societat catalanes, si aquests són els models del futur immediat.

Tweet