Abr 122019
 

Era dijous, un segon dijous d’abril. Un dijous tranquil, amb sol, però sense massa calor, ni massa vent, ni rastre de pluja. Un dijous de primavera, que ja s’acomiadava, amb les darreres llums d’un dia que anava plegant veles enmig dels darrers reflexos de color, i sota la mirada despistada d’una lluna creixent, encara a mig desplegar.

I la calma es va trencar i va donar pas a aquella estranya barreja de plors, crits, rialles i il·lusió, que només de tant en tant il·lumina els nostres dies, i fa que tot sigui diferent, i que un dijous qualsevol sigui festa de guardar per sempre en la memòria. La nit no sempre és sinònim de foscor. La nit, de vegades és pura llum i una combinació de tots els colors, com l’arc de qui duràs el nom.

Era dijous. Un dijous farcit d’història, que obre la porta a un futur carregat de noves històries. I aquell dijous vas obrir els ulls, amb l’esforç i l’esperança de les coses que costen i que valen i amb el goig de fer que tot passi, que tot sigui possible. Ahir va ser dijous, un bon dia per néixer.

css.php