Abr 022019
 

Què passa realment, quan no passa res? Què passa quan sembla que vivim en un llarguíssim compàs d’espera, sense que cap nota obri una nova frase, i tot és silenci enmig del soroll? Aquesta és, ara mateix, la sensació que més sovint em ve al cap, ara que hi ha tres eleccions a la vista, un judici terrible en marxa i unes ganes enormes de canvis reals que es van desfent com el sucre en un cafè que algú gens innocent remena amb una lentitud exasperant, per no trencar el fràgil equilibri de la tassa.

Hem passat del vertigen a la immobilitat gairebé sense temps per entendre què estava passant en realitat, i la realitat se’ns està enduent, com un corrent imparable, l’esperança que ens ha fet avançar els darrers anys. Temps sense idees, sense projectes, sense propostes reals, més enllà de la xerrameca que cada cop sona més buida, mentre es va preparant el lliurament definitiu de les claus de casa als nous inquilins. I no passa res, en aquesta versió edulcorada del tradicional oasi català. Fem que som forts i obeïm sempre, sense dir mai la veritat. Deu ser el preu de creure que podem conservar el poc poder que ens queda.

Recordo que ma mare, fa molts, molts anys, em va comentar que durant la postguerra (ella parlava sempre de postguerra, no de franquisme), passaven els anys i res no canviava, ni els carrers, ni la música, ni les modes, ni les rutines, ni res de res. Passaven els anys i no passava res. Estem perdent la memòria, o vivim una segona postguerra, sense que ens n’adonem? Una segona postguerra, de nou al bàndol dels vençuts, com sempre.

css.php