Abr 072019
 

Diuen la tradició i l’experiència, que abril és temps de pluja, de preparació, de fet, per a l’eclosió de la primavera, més pròpia del maig. Abril, doncs, és temps de feina callada i necessària, temps d’espera i d’anar fent. I de fet, enguany, sembla que la cosa va per aquí. A la sequera dels darrers mesos estan seguint unes primeres pluges que duran vida als sembrats, saó als bancals i esperança de flors, malgrat les sempre inevitables males herbes.

Sigui com sigui, va plovent, i la pluja neteja i porta vida, després de l’hivern en què tot sembla callat, fosc i mort. I nosaltres rebem els primers raigs de sol, i ara els primers ruixats amb un somriure als llavis i amb un pensament d’esperança en el nou miracle de la vida obrint-se camí, un cop més.

Avui és temps d’esperar i de veure com la natura fa el seu curs, sempre incert, però sempre encertat. Esperar cansa, no ho negaré, però quan tot és tan a tocar, val la pena la paciència, perquè sabem del cert que tot arriba, i que la llum i el color ofegaran la grisor dels dies de pluja, necessaris malgrat tot, mentre el calendari avança, al seu ritme constant i inexorable. Avui toca pluja, demà les flors. Esperem, doncs, i no permetem que la impaciència ens venci, ni que cap núvol difumini l’esperança.

css.php