Abr 252019
 

Ja és ben veritat que les llengües són entitats vives que van evolucionant al llarg del temps i adaptant-se a les noves realitats, a través, entre altres mecanismes, de la transformació del significat de les paraules. Un bon exemple el tenim en allò que hauríem d’entendre, però que realment entenem, per termes com ara “debat”.

En tres dies, en portem tres, de debats televisats. I si algú esperava alguna mena de debat, en el sentit clàssic de la paraula, es va quedar amb les ganes, perquè el que ens van oferir aquells que aspiren a dirigir el nostre futur polític, d’una manera o altra, en realitat, només va ser una grollera adaptació d’alguna mena de talent show esperpèntic on s’anaven succeint, quan no directament sobreposant, un seguit de monòlegs apresos de memòria que calia deixar anar, tant si venien a tomb com si no, per a desesperació per impotència dels moderadors de la cosa.

Si hem de fer cas del que hem vist aquests dies, el debat polític, la capacitat de dialogar i confrontar idees, ja és història. I gairebé goso dir que també ho és la capacitat de fer política. Els arguments han deixat pas als insults i a la repetició mecànica de frases breus, de titulars si voleu, molt em temo que de manera definitiva. El més greu del cas? Que aquesta pràctica que ja s’anava forjant des de fa anys a l’interior de la península, finalment s’ha instal·lat al nord-est, també. L’oasi català, si hem de fer cas del lamentable espectacle d’ahir mateix, ha passat a ser la barra de bar catalana.

Doncs això, que les paraules haurien d’evolucionar, i que, pel que fa a “debat”, faria bé l’Institut d’Estudis Catalans d’anar-hi buscant una nova accepció, més tavernària, que reculli millor el que passa en aquesta mena d’espectacles televisius.

css.php