Abr 112019
 

El temps és implacable. Quan alguna cosa fa tard, fa tard, i això no té remei. Ahir, sense gaire soroll, algun mitjà digital de caràcter comarcal, i poc més, informava que el Tribunal Suprem, aquest que és notícia, dia sí i dia també, ha donat la raó als demandants dels incendis de l’any 1994 i considera Endesa responsable d’aquells focs que van devastar (devastar de debò) una enorme superfície (més de 19.000 hectàrees de terreny) i van deixar un rastre de quatre morts. Això sí que és violència real.

Han calgut 25 anys perquè la justícia dicti sentència. Imagino que per als afectats, a banda de la fi d’un malson de dues dècades i mitja, serà motiu de satisfacció, perquè hauran aconseguit que la negligència, la impunitat i el poc respecte dels poderosos, en aquest cas una companyia elèctrica, siguin condemnats.

25 anys de calvari per a més d’un centenar de persones que no han defallit en un llarguíssim i cruel procés judicial. En podem dir realment justícia d’alguna cosa que arriba al cap de 25 anys? Em costa molt admetre-ho, francament. Insisteixo, les coses quan passen, passen. I quan fan tard, ja han perdut el seu sentit, el seu valor i la seva importància. O, si més no, són poc més que una satisfacció pal·liativa, en gran mesura, que per al cas ve a ser el mateix, si fa no fa.

Sigui com sigui, felicitats per a tots aquells que no s’han rendit durant tant de temps, davant dels poders públics i privats, amos i senyors de tot. I que serveixi aquest cas d’exemple i avís a navegants: 25 anys de pas processional, ara que s’acosta la Setmana Santa, del sistema judicial espanyol. Molt revelador, tot plegat.

css.php