Abr 172019
 

Per on passa, aquella fina línia que separa el que dicta la voluntat i el que marca la consciència? Per què no van sempre de la mà el que volem i el que és el millor? Per culpa d’aquesta distància, cruel i insalvable, acabem prenent decisions i actuant d’acord amb el que ordena la raó freda, ni que sigui en contra d’allò que ens agradaria, o que havíem imaginat.

No estic parlant de la tradicional dialèctica entre el seny i la rauxa, ni entre el desig i la realitat. Em refereixo a allò molt més subtil, i sovint més dolorós, que ens fa renunciar al que volem perquè som plenament conscients que hi ha una opció millor, però que, malgrat tot, mai no serà la nostra, per molt que l’acceptem i l’executem a plena consciència i amb absolut convenciment.

Decidir sempre és complicat, i actuar encara més. I si ho fem seguint la raó i els seus arguments i no la nostra voluntat, encara que estem plenament convençuts que fem el millor en cada cas, per què ens queda sempre aquest regust amarg d’absència?

css.php