Abr 202019
 

El mateix dia que començava aquesta campanya electoral, la primera de la temporada, ja va haver-hi qui va escriure que se li estava fent llarga. No m’estranya, perquè, de fet, ja fa mesos que dura, igual com les involucions de la Junta Electoral, dit sigui de passada.

En el meu cas, per sort, aquest cop m’agafa amb altra feina i altres coses en què pensar, i no parlo de la Setmana Santa, la qual cosa facilita que pugui passar olímpicament de les bajanades que des de tot arreu em van arribar, vulgui o no, malgrat la meva destacable indiferència.

Avui que és Dissabte Sant, dia de vetlla per als cristians, no podríem demanar, si més no als partits que comparteixen confessió religiosa, que també vetllin armes, o arguments, o pancartes, o el que sigui, i que callin una estona, si més no per allò del respecte a les tradicions que tant diuen defensar?

Molt em temo que la meva proposta no té cap recorregut, i que aquest cap de setmana, i tota la setmana que ve, tot seguirà igual, amb un excés de soroll que constata amb el silenci religiós d’un dia com avui. Tot sigui per la victòria final i per la resurrecció d’aquells que algú donava per mots, però que estan ben vius, no?

Abr 192019
 

Divendres Sant. Un dels punts neuràlgics de la Setmana Santa cristiana. Dia que recorda la mort de Crist. Dia de dol, de silenci i de recolliment que comença amb un viacrucis a punta de dia i que es va omplint d’actes de tota mena, tant a l’interior de les esglésies com a l’exterior, en forma de processons silencioses.

Si fem una mica de memòria, també és el dia en què les emissores de ràdio i els canals de televisió només emetien música dita sacra o militar (mai no he entès, per cert, què tenen a veure un rèquiem amb “el novio de la muerte“, però es veu que alguna cosa tenen en comú). Dia en què, fins no fa tant, s’interrompia qualsevol feina, inclús la tan quotidiana d’escombrar. I no parlem del cinema o de qualsevol altre espectacle públic. Paràlisi d’una societat consternada per una mort. I això per no parlar de la prohibició de menjar carn, ja sigui pel record de la del crucificat, ja sigui per evitar qualsevol vessament de sang aquest dia; això sí, sempre que no es disposés, prèvia compra, de la butlla corresponent.

Avui que, campanya electoral a banda, si seguim la tradició, és dia de no fotre ni brot, per allò del recolliment i el respecte, pot ser un bon dia per recordar tot el que no fa tant era habitual i que, per poc que badem, i estem badant moltíssim, tornarem a viure d’aquí a quatre dies. Només cal fer un tomb per les cadenes de televisió -que es veu que ja no tanquen ni programen només música- per veure que l’ocupació de la graella per part de tota mena d’oficis religiosos, amb militars o sense i amb himne d’Espanya o sense, és un fet inqüestionable.

Efectivament, hi ha tradicions que no es perden. Que Déu ens agafi confessats.

Abr 182019
 

No hi ha com haver estat a un lloc i haver viscut en directe determinats fets per poder valorar, en la seva justa mesura, la dimensió que poden arribar a adquirir la mentida i l’afany de revenja. Després d’unes quantes setmanes seguint més o menys el judici aquest de Suprem, ha arribat el moment d’haver d’escoltar les declaracions sobre els fets del primer d’octubre d’uns quants centres de Lleida.

Resulta que aquell dia jo hi era, en un dels centres de votació que ahir van desfilar davant del tribunal, i també resulta que el que van afirmar els policies que ahir mateix van prestar declaració era, fonamentalment, per no dir absolutament, mentida. Així, ras i curt i sense matisos: mentida. I ho puc afirmar amb aquesta contundència, perquè els vaig veure en acció, en directe. I sí, van pegar, i sí, van treure les porres sense miraments. I la massa de policies era més gran que la de ciutadans. I no, la gent realment gran, no hi era, quan ells van començar a actuar, perquè en veure arribar la policia van marxar del recinte, com els nens. I sí, hi havia un tractor aparcat davant del centre, com hi havia cotxes aparcats, en una zona destinada a aquesta finalitat. Veure-hi alguna cosa més és fantasiejar i mentir.

Dit això, també puc afirmar amb total rotunditat que la busca de les urnes i paperetes va passar pel saqueig de les aules. I dic saqueig perquè rebentar un ordinador, sense cap mena de dubtes, devia ser la manera de trobar-hi a dins una urna, per exemple. Quan va marxar la turba policial, vaig fer un petit tomb per l’interior del centre i la pregunta que em va venir al cap va ser com explicarien els professors als seus alumnes què havia passat, a la vista de tanta porta, armari i equips destrossats.

Ahir, els policies van mentir davant del tribunal. Potser és el desesperat intent de netejar una actuació tan innecessària com inútil, perquè, d’aquell centre en concret, no es van endur res. Ni urnes, ni paperetes, ni res de res. Van marxar amb la cua entre les cames i entre càntics festius de comiat, perquè nosaltres vam guanyar i ells, malgrat la seva brutalitat, van perdre. I tots ho sabíem. Per això, perquè en són ben conscients de com va anar tot, ja només els queda la mentida per dissimular la indignitat i la vergonya.

Abr 172019
 

Per on passa, aquella fina línia que separa el que dicta la voluntat i el que marca la consciència? Per què no van sempre de la mà el que volem i el que és el millor? Per culpa d’aquesta distància, cruel i insalvable, acabem prenent decisions i actuant d’acord amb el que ordena la raó freda, ni que sigui en contra d’allò que ens agradaria, o que havíem imaginat.

No estic parlant de la tradicional dialèctica entre el seny i la rauxa, ni entre el desig i la realitat. Em refereixo a allò molt més subtil, i sovint més dolorós, que ens fa renunciar al que volem perquè som plenament conscients que hi ha una opció millor, però que, malgrat tot, mai no serà la nostra, per molt que l’acceptem i l’executem a plena consciència i amb absolut convenciment.

Decidir sempre és complicat, i actuar encara més. I si ho fem seguint la raó i els seus arguments i no la nostra voluntat, encara que estem plenament convençuts que fem el millor en cada cas, per què ens queda sempre aquest regust amarg d’absència?

Abr 162019
 

“Esperança” és una d’aquelles paraules que admeten diferents accepcions, segons qui la faci servir, i segons la finalitat amb què s’utilitzi. Esperança és l’expectativa de resultats positius, a qualsevol nivell; implica un estat d’ànim optimista davant de qualsevol circumstància adversa o imprevisible. Per als cristians, ara que ens trobem en plena Setmana Santa, és la seguretat que hi ha vida després de la mort. Sigui com sigui, “esperança” és un terme sempre agradable de pronunciar i sempre digne de tenir ben present, i sempre al cap.

Esperança, sempre esperança, per damunt de qualsevol dificultat. Esperança en la reconstrucció, quan alguna cosa es trenca. Esperança davant d’una nova vida. Esperança davant del dolor i de la por. Esperança sempre, i una actitud de confiança, a prova de tot, en un futur millor. Al cap i a la fi, segons la mitologia grega, quan tots els mals van sortir de la caixa de Pandora, només Elpis, l’esperit de l’esperança, hi va restar a dins. I és que l’esperança és l’últim que es perd, i és allò que ens fa tirar endavant, malgrat totes les dificultats i per damunt de qualsevol adversitat.

Abr 152019
 

Malament rai quan unes llistes electorals s’han de fonamentar més en els noms d’alguns fitxatges estrella que en la qualitat i el contingut del discurs polític de la formació. I malament rai quan el debat ideològic queda amagat rere els espectacles propagandístics i l’eco mediàtic d’aquests nouvinguts a l’activitat electoral.

Si mirem en detall totes les llistes, ens serà fàcil detectar alguns noms que responen a aquest perfil que comento. De fet, hi trobarem, d’entrada, alguns cognoms pertanyents a llinatges polítics, cosa que no és garantia de res, per més qui diguin que els plats s’assemblen a les olles; també hi trobarem cognoms de ranci llinatge, fent les seves Amèriques particulars i, sobretot, professionals diversos, militars inclosos, més o menys coneguts o reconeguts en el seu camp, sobre els quals sempre se’m planteja el dubte de què poden aportar al treball parlamentari (o què en sap el gat, de fer culleres, si voleu). I per acabar, i com a signe dels temps, caps de llista sense cap possibilitat d’exercir la feina per a la qual seran elegits, per obra i gràcia de la justícia de torn, que els té ben tancats amb clau i forrellat.

Doncs amb aquests bous i quatre sonats, ignorants fins i tot de la història que tant reivindiquen, haurem de llaurar. Em fa l’efecte que tindrem un Congrés de Diputats ben peculiar, d’aquí a poc. Una nova meravella digna del país al qual representa. Això sí, de contingut de debò, d’aquell que fa que una societat avanci, més enllà del fanatisme i de la incultura, de moment, ni rastre. Deuen ser coses de les estratègies electorals d’aquesta gent.

Abr 142019
 

La gran pregunta que sempre se’ns acaba plantejant: Tens el que vols? I és que l’ambició, l’instint de superació, fins i tot, és ben legítim i, de fet, ben humà. Qui no ha desitjat mai una casa més gran, un cotxe més gros, una feina més digna, un sou més generós, uns quilos de menys, un viatge més lluny, un compte corrent amb més zeros, unes vacances més llargues, una colla d’amants, una mica més de reconeixement?… i la llista podria ser interminable, i només cadascú la pot fer i desfer, al gust.

Segona pregunta. I aquesta amb una mica més d’intenció: Vols el que tens? Realment ens sentim satisfets, orgullosos i a gust amb el que tenim? Si la resposta és afirmativa totes les respostes a la primera pregunta que he plantejat passen a ser secundàries, del tot legítimes, però secundàries, perquè la nostra felicitat, la nostra satisfacció amb la vida estarà garantida, en qualsevol cas.

Tot sabem de persones que saben esprémer al màxim allò que tenen, sigui poc o sigui molt, i que saben gaudir de cada segon de la seva existència. Igualment, tots coneixem aquells per a qui tot sempre és poc i viuen enmig de l’angoixa d’una insatisfacció permanent, pel motiu que sigui.

Aquí deixo aquest parell de preguntes, avui que és diumenge i qui més qui menys va una mica alleugerit de feina: Tens el que vols? Vols el que tens? Les respostes diran molt del nostre grau de satisfacció personal, vital i existencial, fins i tot.

Abr 132019
 

Ja hi tornem.  No és la primera vegada, ni serà l’última, de ben segur.  No fa gaires anys que Tintin va patir seriosos atacs contra una de les seves històries, titllada aleshores de racista.  Anys abans ja va haver-hi qui va reescriure els contes tradicionals per fer-los políticament correctes.  I ara és una biblioteca d’un centre educatiu català la que decideix fer fora dels seus prestatges tots els contes amb continguts no adequats a la idea d’igualtat de gènere.

Francament, no sé jo si fer desaparèixer tot el que en un moment donat una societat considera inadequat és la millor solució ni, menys encara, el millor argument educatiu.  Potser sí, no ho sé.  Al cap i a la fi, no sóc ni pedagog ni sociòleg.  En qualsevol cas, em resisteixo a passar per alt que tota creació literària, i els contes tradicionals en són una bona mostra, és el reflex d’un moment històric, d’una determinada manera de pensar i d’entendre el món.  Fer-ne una lectura ignorant quan, on i per què es van escriure, em sembla un error tan gran que no pot dur aparellat res de bo.  Provem de llegir qualsevol clàssic sense situar-lo a la seva època ni en el seu context, començant per la Bíblia, i a veure què hi salvem, si ens posem només les ulleres de mirar el món d’avui dia.

Francament, crec que educar, tant a l’escola com arreu, ha de ser, abans de res, despertar la capacitat crítica i analítica.  I això passa per no amagar res, ans al contrari.  Només a partir de conèixer i entendre el passat, o el que es va escriure en un moment donat, podrem entendre, valorar i canviar, si cal, el present.  Amagar o modificar allò que avui no ens sembla socialment adequat, és negar l’evidència, i això no duu mai enlloc.  Però, insisteixo, no sóc ni pedagog, ni sociòleg i, per tant, el que pugui dir té el valor que té, que no és gaire.  Però no em venia de gust no dir la meva en aquesta notícia que aquesta setmana ha ocupat un bon espai informatiu i que pràcticament per unanimitat s’ha venut com a modèlica.

Potser si repassem tot el que hem amagat o maquillat per evitar plantar cara als nostres fantasmes i al nostre passat, entendríem millor on som i per què hi hem arribat.  I no parlo de biblioteques escolars, precisament.

Abr 122019
 

Era dijous, un segon dijous d’abril. Un dijous tranquil, amb sol, però sense massa calor, ni massa vent, ni rastre de pluja. Un dijous de primavera, que ja s’acomiadava, amb les darreres llums d’un dia que anava plegant veles enmig dels darrers reflexos de color, i sota la mirada despistada d’una lluna creixent, encara a mig desplegar.

I la calma es va trencar i va donar pas a aquella estranya barreja de plors, crits, rialles i il·lusió, que només de tant en tant il·lumina els nostres dies, i fa que tot sigui diferent, i que un dijous qualsevol sigui festa de guardar per sempre en la memòria. La nit no sempre és sinònim de foscor. La nit, de vegades és pura llum i una combinació de tots els colors, com l’arc de qui duràs el nom.

Era dijous. Un dijous farcit d’història, que obre la porta a un futur carregat de noves històries. I aquell dijous vas obrir els ulls, amb l’esforç i l’esperança de les coses que costen i que valen i amb el goig de fer que tot passi, que tot sigui possible. Ahir va ser dijous, un bon dia per néixer.

Abr 112019
 

El temps és implacable. Quan alguna cosa fa tard, fa tard, i això no té remei. Ahir, sense gaire soroll, algun mitjà digital de caràcter comarcal, i poc més, informava que el Tribunal Suprem, aquest que és notícia, dia sí i dia també, ha donat la raó als demandants dels incendis de l’any 1994 i considera Endesa responsable d’aquells focs que van devastar (devastar de debò) una enorme superfície (més de 19.000 hectàrees de terreny) i van deixar un rastre de quatre morts. Això sí que és violència real.

Han calgut 25 anys perquè la justícia dicti sentència. Imagino que per als afectats, a banda de la fi d’un malson de dues dècades i mitja, serà motiu de satisfacció, perquè hauran aconseguit que la negligència, la impunitat i el poc respecte dels poderosos, en aquest cas una companyia elèctrica, siguin condemnats.

25 anys de calvari per a més d’un centenar de persones que no han defallit en un llarguíssim i cruel procés judicial. En podem dir realment justícia d’alguna cosa que arriba al cap de 25 anys? Em costa molt admetre-ho, francament. Insisteixo, les coses quan passen, passen. I quan fan tard, ja han perdut el seu sentit, el seu valor i la seva importància. O, si més no, són poc més que una satisfacció pal·liativa, en gran mesura, que per al cas ve a ser el mateix, si fa no fa.

Sigui com sigui, felicitats per a tots aquells que no s’han rendit durant tant de temps, davant dels poders públics i privats, amos i senyors de tot. I que serveixi aquest cas d’exemple i avís a navegants: 25 anys de pas processional, ara que s’acosta la Setmana Santa, del sistema judicial espanyol. Molt revelador, tot plegat.

css.php