No cal que en facis gaire cas

És curiós:  tot just ara que sembla que ressusciti la ideologia més rància del franquisme, estem a punt d’entrar en una campanya electoral que pot marcar diferències respecte a totes les que hem viscut fins ara, per obra i gràcia d’una novetat que va passar mig amagada en el seu moment, i que permetrà que els partits omplin els nostres dispositius mòbils de publicitat de tota mena i, de passada, de tota mena de notícies i informacions falses i ben tendencioses.  Ja ha passat a altres països i ara arriba aquí, no fos cas.

Benvinguts, doncs, al Segle XXI.  Benvinguts a la fi del dret a la intimitat  I preparem-nos per a la que ens pot venir a sobre i que pot deixar en no res els terribles grups de xat dels pares de l’escola.

No sé jo si aquest assetjament electrònic comportarà una reducció de l’assetjament postal que patim des de sempre, ni si ens estalviarà l’hàbit de llençar, sense obrir, sobres i més sobres amb peticions de vot de gent que no ens interessa en absolut.  Digueu-me pessimista, però molt em temo que no, i que el setge serà més intens que mai.  Coses de la modernitat mal apresa, imagino.

De moment, ja tenim els primers tastets, en forma d’irrupcions esporàdiques, encara, de missatges no desitjats en algunes xarxes socials, i en la publicació de vídeos com el de la candidata a alcaldessa de Barcelona, Ada Colau i la seva impostura d’adolescent tardana.  Bé, és tot el que podem esperar, em temo, d’aquests nous vents que bufen.

En qualsevol cas, dues campanyes consecutives, amb aquest nou armament propagandístic, no auguren res de bo.  La maquinària dels partits i les seves ànsies de poder, molt em temo que ens engoliran com les rodes dentades d’unes màquines gegantines que res tenen a veure amb nosaltres, però que ens necessiten i ens utilitzen.

Tweet

Ja fa uns quants anys que va començar a circular, per obra i gràcia del president d’un govern que pretenia vendre una suma de forces d’esquerra, la idea de la suposada desafecció de la població cap a la política.  Com acostuma a passar, el temps acaba donant o prenent la raó a tot allò que es diu en un moment donat i, en aquesta ocasió, demostra el greu error d’aquell diagnòstic.  No és que hi hagi, a Catalunya, una desafecció de la societat cap a la política, és que avança des de fa temps, i ara mateix a velocitat de creuer, la desafecció d’una àmplia part de la societat cap als partits polítics, que no és ben bé la mateixa cosa, després d’un moment, fa un parell d’anys, en què vam viure el miratge d’una unitat que només sap entendre i defensar la gent.

Resulta trist, però l’espectacle dels partits ara que toca anar tancant llistes, preparant campanyes i mirant de guanyar vots a qualsevol preu, per tal de no perdre protagonisme ni privilegis personals, esdevé, com a mínim, penós.  Si els partits, o els membres dels partits, que més destaquen en aquesta cursa boja per aconseguir ells sabran quins objectius, són els que tenen antics dirigents a la presó o a l’exili, tot es complica encara més, perquè evidencia que, més enllà d’utilitzar els noms i les persones com a pòster electoral, els importa ben poc el seu destí.

A l’altra banda de les urnes i de les còmodes butaques del poder, la gent anònima que fa molts mesos que va manifestant-se, cantant, defensant els símbols, mirant de dignificar les institucions, mentre qui n’hauria de prendre el lideratge de la defensa del país s’embolica en gestos inútils i en xerrameques buides per mirar de disfressar la incompetència i la irresponsabilitat, quan no les venjances fins i tot personals.  I és que no, no hi ha desafecció de la política, per més que ho defensessin en el seu moment els líders d’aquell tripartit que alguns malden per reeditar, malgrat tot el que ha passat des d’aleshores.  El que hi ha és un tip, un autèntic tip, de misèria humana empeltada al si dels partits i de les institucions que ocupen.  I malgrat tot, seguim votant, i seguim reclamant una societat millor.  En tenim tot el dret, ben mirat.

Tweet

Digueu-me badoc, però ara m’adono que enguany hi ha una confluència estranya entre els dictats periòdics del calendari i els capricis de la política, i tindrem una Setmana Santa embolicada en una de les campanyes electorals més ràncies que es recorden. Que Déu ens agafi confessats, doncs.

Si ja costen molt de pair, qualsevol any diguem-ne normal, les imatges de la casposa barreja de militars armats i imatgeria religiosa (crucificats, mares de Déu, escenes de la passió…) al compàs rítmic d’una música que no té res de sacra i sí molt de bèl·lica, imaginem la que ens ve a sobre enguany que les dretes estan en plena cursa desenfrenada cap a la profunditat del franquisme, i que l’esquerra, la suposada esquerra de tota la vida, intenta desesperadament no perdre el compàs darrere la bandera de la confraria de la unitat de la pàtria.

Avui que no hi ha cap inconvenient a demanar facilitats per a la tinença d’armes de foc, per construir un mur a Melilla, per eliminar tot el que calgui d’aquella constitució que tant diuen defensar, per tancar mitjans públics, o polítics dissidents, o ara que pinten bastos per a les dones, per als homosexuals i per a tothom que es consideri diferent o inferior, només cal una revifalla, que de ben segur es produirà, del nacional catolicisme, per acabar-ho d’arreglar.

Potser, ja posats a jugar a les coincidències, la meteorologia s’aliarà amb el sentit comú i ens regalarà una setmana de pluges intenses que apaivaguin la sequera i, de passada, que netegin tanta crosta. Encreuem els dits.

Tweet

Per sort, hi ha vida més enllà d’aquest judici (farsa, trampa, bomba… digueu-ne com vulgueu) que fa massa dies que ens té entretinguts. Ahir mateix, va passar mig desapercebuda entre les notícies del dia, la informació que dos supervivents de la massacre d’El Tarajal, finalment, van poder declarar en seu judicial, i van deixar clar que va ser la Guàrdia Civil qui va llençar de tot contra ells, quan intentaven arribar a la costa, i qui els va rebre a cops de bastó quan s’acostaven a les seves llanxes.

Han calgut 5 anys perquè dos supervivents puguin declarar com a testimonis. Fins ara, imagino, tot han estat declaracions més o menys afins a la versió oficial del relat dels fets. De què em sona, tot plegat?

Que la justícia i les forces de seguretat espanyoles tenen un problema greu de credibilitat, per poc que gratis, és una evidència impossible de negar, si aparquem uns segons el fanatisme patriòtic o l’odi, directament. Convindria no oblidar els catorze morts al Tarajal, perquè en seran una bona mesura de la qualitat de dues institucions fonamentals en tot sistema democràtic, ara sense falses sedicions pel mig i sense que estigui en perill la sagrada unitat. I podríem ampliar el comentari a aquells que retenen vaixells d’ajuda humanitària a port, mentre els innocents moren a milers en un mar cada cop menys nostrum.

I parlant de qualitat i de credibilitat, si finalment fan cap davant dels tribunals els ferits l’1 d’octubre que han denunciat policies, què en pensa fer el Govern? Potser inventarà algun llaç d’algun color? Potser es mobilitzarà per ells? Potser farà res per sustentar la dignitat del seu poble de manera espontània, entre el silenci còmplice de molts? Tinc els meus dubtes. Es veu que la dignitat, un cop més, potser només tindrà un sentit: de baix cap a dalt. Tant de bo m’equivoqui.

Tweet