Mar 212011
 

Recordar els passatges més terribles del passat és la gran vacuna per evitar que es repeteixin.

Un principi tan bàsic, però que és com si no el sabèssim aplicar, aquí.  Potser és que encara ens fa por girar els ulls a la història.  Potser és que encara tenim una consciència massa bruta i amagada que no volem revelar.  Potser és que no acabem de trobar prou arguments per al penediment.  Qui ho sap.

A la Catalunya del Nord, a Ribesaltes, es farà un memorial per recordar els camps de concentració on es van tancar i on van morir milers de catalans, estrangers indesitjables, en aquell moment.  D’això potser sí que en podem dir restitució històrica d’uns fets que mai no haurien hagut de passar, i no la llosa de silenci i oblit que ens han posat a sobre, a nosaltres.

I és que aquí encara no podem ni enterrar dignament els nostres morts perquè, tot sovint, encara, ni ens deixen esbrinar on són.

Mar 182011
 

Una mentida, per molt que es repeteixi, mai no arriba a ser una veritat.  Sempre serà una mentida.

Els catalans ja tenim experiència en haver d’escoltar mentides i més mentides sobre la nostra realitat social que, si bé poden enganyar persones no ben informades i que potser mai no han passat per Catalunya, mai no passen de mentides.  Sempre he pensat que és una manifestació d’impotència i de derrota, això de voler capgirar la realitat a cop de falsedats.

Curiosament, d’un temps ençà és el Barça que pateix atacs similars amb la intenció de mirar de trencar la seva egomonia esportiva:  villaratos, ajudes arbitrals, calendaris afavoridors i, ara, dopatge.  Tot s’hi val, en una nova manifestació d’impotència per intentar superar la derrota.

Va haver un temps que el Barça era el simbol del país, quan aquest país oficialment no existia.  És curiós constatar que els atacs i les calúmnies contra Catalunya, tan freqüents darrerament, també es reprodueixen contra el seu club esportiu més important.  I a mi que em fa l’efecte que tot plegat és el mateix?  Al capdavall, el Reial Madrid serà la imatge de la promoció turística espanyola i, és clar, un perdedor sempre projecta una imatge de derrota, per més meravellosa que se’ns vulgui vendre Espanya, ni que sigui des de la COPE.

Potser sí que tindrà raó el president Pujol quan diu que a Espanya "van a fotre’ns".  I en tots els fronts, afegiria.

Mar 172011
 

En una recent entrevista a Tribuna TV, la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, reflexionava sobre un dels grans mèrits del sistema educatiu català, fonamentat en la immersió lingüística: el de no generar una doble xarxa educativa (en català i en castellà) i, al capdavall, no generar una societat dividida lingüísticament.

Aquesta característica del nostre sistema educatiu ha estat clarament reconeguda i valorada arreu del món com a model d’èxit, tant a nivell escolar, com de cohesió social.  Arreu del món, evidentment, menys a Espanya.  No ens enganyem, darrere dels recursos de suposats pares amb fills lingüísticament maltractats a l’escola no hi ha altra cosa que una voluntat decidida de dividir la societat entre nacionalistes (catalanoparlants) i constitucionalistes (castellanoparlants), en un paral.lelisme sospitós amb Euskadi.

Des d’aquest perspectiva, tot té sentit:  els recursos, les sentències, les mentides… Cal trencar la societat catalan en dos, perquè només així una de les dues, la que té un estat al darrere, s’imposarà sobre l’altra.  El suposat conflicte lingüístic no és més que un dels escenaris d’aquesta guerra sorda.  Per això ens cal defensar el que som i el que ens ha costat tants anys construir, ni que sigui de manera encara millorable.

Mar 172011
 

En una recent entrevista a Tribuna TV, la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, reflexionava sobre un dels grans mèrits del sistema educatiu català, fonamentat en la immersió lingüística: el de no generar una doble xarxa educativa (en català i en castellà) i, al capdavall, no generar una societat dividida lingüísticament.

Aquesta característica del nostre sistema educatiu ha estat clarament reconeguda i valorada arreu del món com a model d’èxit, tant a nivell escolar, com de cohesió social.  Arreu del món, evidentment, menys a Espanya.  No ens enganyem, darrere dels recursos de suposats pares amb fills lingüísticament maltractats a l’escola no hi ha altra cosa que una voluntat decidida de dividir la societat entre nacionalistes (catalanoparlants) i constitucionalistes (castellanoparlants), en un paral.lelisme sospitós amb Euskadi.

Des d’aquest perspectiva, tot té sentit:  els recursos, les sentències, les mentides… Cal trencar la societat catalan en dos, perquè només així una de les dues, la que té un estat al darrere, s’imposarà sobre l’altra.  El suposat conflicte lingüístic no és més que un dels escenaris d’aquesta guerra sorda.  Per això ens cal defensar el que som i el que ens ha costat tants anys construir, ni que sigui de manera encara millorable.

Mar 172011
 

No ens enganyem, el perill més greu al qual s’enfronta el català no és ni la manca de coneixement ni la manca d’ús social.  El gran perill és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Ja tenim una nova sentència que limita l’ús de la nostra llengua, ara en una institució pública.  I en vindran més, moltes més, fins que el català quedi nítidament en un discret segon terme en tots els àmbits públics, des de l’escola fins a les administracions, passant per la justícia, per la sanitat, el comerç… el camí ja s’ha traçat amb claredat i el punt d’arribada és deixar ben clar que el català no és necessari enlloc, perquè ja hi ha una altra llengua constitucionalment obligatòria.  El català és aquella parla dels catalans que només molesta i genera despeses.

De res no serviran ni els cursos ni les campanyes de conscienciació, ni el voluntarisme, perquè el perill ve dels tribunals espanyols, i dels seus acòlits a Catalunya, i contra aquest monstre no tenim defenses.

Espanya ha dit prou i la bèstia de la llengua comuna s’ho va engolint tot, lentament, però de manera inexorable.  Quant trigarem nosaltres, també, a dir prou? Ens hi va la vida com a comunitat lingüística.

Mar 162011
 

L’Arquebisbat de Barcelona posa en marxa la seva maquinària pesant per excomulgar el Pare Manel.  Es veu que el detonant ha estat la seva confesió en el llibre "Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel", escrit pel periodista Francesc Buxeda, del fet que havia costejat una intervenció avortista per evitar el dessagnament d’una noia.  I ja sabem que l’avortament és el pitjor dels pecats, per a l’esglèsia catòlica.

No deixarà mai de sorprendre’m ni d’indignar-me la ignorància, la hipocresia i la crueltat d’aquells que es proclamen posseïdors de la veritat absoluta.  Són capaços de fer fora de la seva colla una persona honesta i protegir, alhora, i amb tot l’hermetisme vaticà, els capellans pederastes.  Ja sabem que l’esglèsia només sap de pecats, no de delictes.  Déu n’hi do.

Cada dia tinc més clar que jo també em trobo molt més a prop de la terra que del cel.

Mar 152011
 

Albert Einstein ja ho deia: “Hi ha dues coses que són infinites: l’univers i l’estupidesa humana; i de la primera no n’estic gaire segur“.   Si l’estupidesa humana és infinita, no vulgueu imaginar com és la de determinades institucions, organitzacions, organismes, o digueu-ne com vulgueu.

Aquest comentari ve a propòsit a la decisió de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que prohibeix fumar tabac als actors de teatre, durant la representació, però que permet fumar-hi barreges d’herbes medicinals.  Ale hop! triple mortal en planxa, i nova professió a la vista:  inspector de productes fumables als escenaris teatrals i espais afins.

Disculpeu, però costa escriure sense riure pensant en com pensen garantir que es fuma una cosa i no una altra.  Inspeccionaran cada cigarreta abans de comenaçar la representació?  Caldrà conservar les burilles per a la seva anàlisi posterior?  Hi haurà controls aleatoris de nicotina als actors?

I encara més:  hi haurà proves selectives per a un nou cos d’inspectors de productes fumables?  Com serà el temari?  Hi haurà casos pràctics?  Hi haurà cursets de tastadors?

Realment, la correcció política ens porta a situacions cada cop més ridícules.  Però bé, això és el que té la política d’aparador.

Mar 142011
 

Una de les coses que em semblen més depriments, de la classe política en general, és intentar aparentar allò que no es té falsificant les dades dels currículums.

Jo sóc dels que pensen que per arribar a determinats nivells de responsabilitat política caldria exigir una determinada formació, si més no, per fer molt evident un missatge als joves:  és imprescindible formar-se.

Tenim experiències ben recents de ministres, consellers i presidents sense formació universitària, sense coneixements d’idiomes i amb altres buits formatius molt destacables.  Per a mi és penós el missatge que aquests càrrecs projecten:  per arribar a determinats llocs només cal entrar en un partit amb possibilitats i fer-s’hi un lloc (no vull pensar com, perquè sovint les dinàmiques internes dels partits són clarament cavernícoles).  Ho sento, però em sembla depriment aquest menyspreu pel valor social i professional de la formació.

I ara ens trobem amb un nou capítol d’aquesta tragicomèdia:  la falsificació de les dades curriculars.  Entenem-nos:  estudiar algun curs d’una carrera no és tenir una carrera, d’acord? En altres països, això és causa de dimissió immediata o de cessament.  Qüestió de dignitat -i de credibilitat-, simplement.

Em resulta molt trist constatar que de Roldan a la vicepresidenta Ortega les coses no han canviat tant com caldria.

Mar 132011
 

Una de les coses que em semblen més depriments, de la classe política en general, és intentar aparentar allò que no es té falsificant les dades dels currículums.

Jo sóc dels que pensen que per arribar a determinats nivells de responsabilitat política caldria exigir una determinada formació, si més no, per fer molt evident un missatge als joves:  és imprescindible formar-se.

Tenim experiències ben recents de ministres, consellers i presidents sense formació universitària, sense coneixements d’idiomes…  Per a mi és molt trist el missatge que aquests càrrecs projecten:  per arribar a determinats llocs només cal entrar en un partit amb possibilitats i fer-s’hi un lloc (no vull pensar com).  Ho sento, però em resulta depriment aquest menyspreu pel valor de la formació.

I ara ens trobem amb un nou capítol d’aquesta tragicomèdia:  la falsificació de les dades curriculars.  Entenem-nos:  estudiar algun curs d’una carrera no és tenir una carrera, d’acord? En altres països, això és causa de dimissió o de cessament.  Qüestió de dignitat -i de credibilitat-, simplement.

Em resulta molt trist constatar que de Roldan a la vicepresidenta Ortega les coses no han canviat tant com caldria.

Mar 132011
 

Quan pensava que el ridúcul del ministre Sebastian i els seus pneumàtics inexistents era insuperable, apareix el conseller de Transports de la Comunitat de Madrid, el popular José Ignacio Echevarria i nega l’existència de la targeta Metrobús.

Començo a pensar que no només és qüestió que determinats polítics viuen en un món absolutament allunyat de la realitat.  Potser ja és qüestió de clara incompetència.

La brometa del ministre Sebastian ha frenat en sec el comerç de pneumàtics a l’espera d’unes ajudes impossibles, perquè l’objecte de l’ajuda, senzillament, no existira, segons la UE, fins a finals de 2012.  Una gran notícia per a l’economia:  un altre sector frenat, i aquest cop per l’acció directa del Govern.  Segur que ara faran un dels seus habituals pegats per subvencionar pràcticament qualsevol pneumàtic nou, per compensar el gremi, i allò de l’estalvi energètic passarà a segon o tercer terme. I potser també ho hauran de pagar les autonomies…

Quant al Mebrobús fantasma, no només el conseller de torn, sinó tots els seus companys de partit, evidencien que mai no han tingut la necessitat de comprar aquesta targeta, perquè no saben ni que existeix.  És el que tenen determinats privilegis a l’hora de moure’s per les ciutats. Sort que la presidenta Esperanza Aguirre ja aclarit que el seu conseller "se ofuscó".

En qualsevol cas, no hi ha dubte que també en desconeixement de la realitat sobre la qual tenen responsabilitat directa (i un bon sou), o en incompetència, PP i PSOE són iguals.  El futur a Espanya és cada cop més negre, amb tota aquesta banda.

css.php