març 122011
 

Enmig de la polèmica i dels rius de tinta que ha creat la primera, i pel que sembla única, setmana blanca, cal apel.lar al sentit comú i analitzar les coses amb una lúcida mirada crítica, si més no, ara que ja ha passat.

Aquest sentit comú i aquesta mirada lúcida són el va concretar la meva dona fa uns dies quan em va preguntar:  setmana blanca, per a què?  per donar un descans als estudiants o per fer una setmana d’activitats extraescolars?

Aquesta és la qüestió.  Si la resposta és la primera, caldria preguntar si cal una setmana de descans a mig camí entre Nadal i Setmana Santa.  Personalment, crec que no.  De tota manera, en aquest cas, cal omplir els dies amb activitats a càrrec de l’Administració?  Opino que tampoc.  No es fa per Nadal, no es fa a l’estiu i no crec que s’hagés de fer en aquest cas.

D’altra banda, si la resposta a la pregunta és que la setmana blanca és una setmana d’activitats extraescolars, encara més cal demanar-se quin sentit té, i més en temps de crisi, i què aporta al procés educatiu.

Absurd tot plegat, si no és que hi ha interessos que no sabem amb el gremi d’estacions d’esquí i de centres d’esplai professionals.  En aquest cas, si més no, tot lligaria, perquè ara com ara, res no té sentit, i això és el més greu.  Però bé, que res no tingui gaire sentit no és novetat darrerament.

març 112011
 

El Parlament de Catalunya ha aprovat una moció, a través de la qual es dóna reconeixement al dret a l’autodeterminació dels pobles com un dret irrenunciable del poble de Catalunya i el dret de la societat civil catalana d’expressar-se lliurement a través de consultes populars.  Només faltaria.

Definitivament, sembla que ja són història el temps en què les nostres institucions menystenien la iniciativa i la voluntat de milers i milers de ciutadans d’aquest país.

Ni que només sigui per respecte a la gent i en aplicació estricta de la legislació internacional, aquesta moció s’havia d’aprovar.  I com a mostra d’aquest respecte, cal que tots els representants de tots els partits que hi han votat a favor, si més no, vagin a votar el dia 10 d’abril a Barcelona, en una clara mostra de respecte a la voluntat sobirana dels ciutadans del seu país.

Un Parlament com el que tenim, amb una majoria nacionalista, tan diversa com vulgueu, però nacionalista, pot donar molt de si, si les diferents formacions polítiques del país volen.

març 102011
 

El proper 22 d’abril, a les 14.10 h (hora oficial de la mort de Crist, segons l’Esglèsia Catòlica) RAI Uno emetrà un programa televisiu en què, per primer cop, un Papa respondrà les preguntes del públic.

Ratzinguer és un home de sòlida formació, molt culte, molt intel.ligent i molt hàbil, i sap que un cop d’efecte com aquest pot ser molt positiu per als interessos de l’Esglèsia, en temps de crítiques incontestables.  En qualsevol cas, cal remarcar que el programa no s’emetrà en directe i que només contestarà tres preguntes, prèviament triades entre les que proposi el públic a través d’Internet, en una convocatòria que començarà diumenge vinent.  Però bé, no és moment d’esperar miracles.

Amb aquesta iniciativa s’enterra oficialment el tradicional recolliment de la Setmana Santa.  No són tan llunyans els temps en què no es podia ni engegar la ràdio… i ara tenim el Papa a la tele, un Divendres Sant i en prime time eclesiàstic.  Caldrà veure com es posicionen els mitjans i tertulians més conservadors davant d’aquesta iniciativa.  També caldrà veure l’estètica del programa i la que envoltarà el seu protagonista, al qual estem acostumats a veure revestit de pompa vaticana i a una distància molt més que prudencial.

Sigui com sigui, la iniciativa és un símptoma que es poden ensorrar les mentalitats més obtuses i cavernàries, les que quan surten en processó (no confondre amb manifestació) un cop a l’any, ho fan exhibint les formes d’expressió més antigues, mès retrògrades i més difícils de pair, en els temps que corren; aixó sí, amb totes les benediccions de la cúpula eclesiàstica del país.  I és que encara hi que hagi qui no ho vulgui veure, els temps segueixen canviant, sobretot Pirineus enllà.

març 092011
 

Ahir, 8 de març, dia internacional de la dona.  100 anys de reivindicació dels drets i de la igualtat de la dona.

Si repassem la premsa, poca cosa.  Presència més o menys anecdòtica de la notícia i poc més, en general.  A la tarda, els mitjans digitals se’n feien ressò de diferents actes presidits per personalitats de la política, sobretot.  L’endemà, però, les coses, si fa no fa, igual com sempre:  les dones seguiran cobrant menys, patint més atur, fent la múltiple funció de dona, esposa, ama de casa, mare, filla, professional…, seguiran morint a mans de les seves parelles, seguiran accedint a determinades professions (periodista, per exemple) pel seu físic, no pel seu talent (així va la professió), seguiran, al capdavall, acceptant, de grat o per força, un paper social encara subsidiari… i això comptant amb la sort de viure en països occidentals formalment democràtics.

Vist com ha passat el 8 de març, crec que té sentit (no ho tenia tan clar quan es va fer) l’acte del FC Barcelona de reservar la llotja del Camp Nou, ni que només sigui un dia, exclusivament a dones.  Potser no aporta res a la història de la lluita per la igualtat, però ningú no podrà negar que va ser un acte amb una presència mediàtica superior, fins i tot, a la del dia internacional pròpiament dit, i que va deixar imatges que serveixen, parafrassejant el poeta, per dir: "som aquí, tossudament alçades, proclamant l’espai, el temps i el lloc que ens dol i pertany".

març 082011
 

Que tot és cíclic, ja ho diuen els savis.  I que l’home és l’únic animal capaç de caure dos cops amb la mateixa pedra, la saviesa popular.

Ahir vaig comprovar, un cop més, la veritat que s’amaga rere aquestes dites.  He trobat a Internet la reproducció d’una portada del diari Ya, de fa 37 anys i és com si el temps no hagués passat:  notícies confuses sobre el relleu de Gaddafi, nous límits de velocitats a les carreteres -una mesura més d’estalvi energètic- i problemes a l’economia espanyola.  Fascinant.

De vegades tinc la temptació de pensar que alguna mena d’ancestral estupidesa humana ens fa donar tombs i tombs sense anar enlloc, igual com un hàmster a la seva roda.  En aquestes ocasions, recordo els debats al Congrés dels Diputats de començaments del Segle XX que tan gràficament es poden veure, per exemple, a la pel.lícula "El coronel Macià"  i aleshores ja no tinc cap dubte:  som alguna varietat una mica evolucionada dels hàmsters.  Qui és la roda?

març 072011
 

En una entrevista a Vilaweb TV, la nova directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, declara: "ni un pas enrere en l’estatus aconseguit pel català".  Un estatus, val a dir-ho, que tampoc no és per llançar coets, ni per presència social, ni per reconeixement, ni per respecte.

Que trist em resulta constatar que després de més de tres dècades d’autonomia i de política lingüística, encara cal enunciar, com un dels nostres principis fonamentals d’actuació, no retrocedir.  Tan trist com real, en qualsevol cas.

De què han servit tots anys?  de què els diferents governs i coalicions de signe divers?  de què tanta voluntat pactista i didàctica amb Espanya?  Jo contesto: de no massa.  De fet, encara seguim obligats a fer una política defensiva.

No anem bé.  No anem bé com a país si encara ens cal defensar-nos tan evidentment d’aquesta suposada Espanya amiga, després de tants anys.  I molt em temo que la llengua no és un cas aïllat.  Però ja se sap, la diferència molesta, i molt.

Algú encara pot pensar que hi ha futur, així?  Per a la llengua, no.  I per a nosaltres, tampoc.

març 062011
 

Carnaval!  Temps de transgressió i d’excessos abans de la crua quaresma.  Aquest any, però, potser caldrà capbussar-se en l’esperit carnavalesc a consciència, i fins a l’últim moment, perquè la quaresma promet:

– Rebaixes a la velocitat, a la intensitat dels llums, als sous, a les ofertes de feina…

– Pujades del preu del carburant, de l’euribor, de els xifres d’atur, de la incertesa…

Tot això ben guarnit amb un sentiment d’impotència creixent davant l’obligada purga dels pecats aliens (de la banca i dels governs, sobretot).  I, a més, encara fa fred.

Aprofitem el poc que ens queda de carnaval, si encara hi som a temps, perquè la quaresma pinta llarga i fosca.

Molt em temo que quan enterrarem la sardina, enguany, haurem d’enterrar moltes més coses, vulguem o no.

Cites memorables.

 Sense categoria  No Responses »
març 052011
 

Si busquem una mica a Internet, és molt fàcil trobar reculls de frases cèlebres.  Darrerament hi ha webs que ens presenten les millors del president Rodríguez Zapatero, que són extraordinàriament útils per entendre perquè som on som i perquè no ens treiem la crisi de sobre de cap de les maneres.

A tall d’exemple, i com a divertiment de cap de setmana, unes quantes d’economia:

"No son parados, son personas que se han apuntado al paro".

"Lo de que hay crisis es opinable".

"Estamos en la Champions League de la economía".

"La crisis de las hipotecas subprime no afectará a España, eso es cosa de EEUU".

"España tiene el mejor sistema financiero de la comunidad internacional".

"Somos la 8ª potencia mundial, la envidia de Europa y pronto superaremos a Francia como ya hemos hecho con Italia".

"La próxima legislatura lograremos el pleno empleo en España. No lo quiero con carácter coyuntural, lo quiero definitivo".

"La crisis es una falacia, puro catastrofismo."

"La vuelta al crecimiento económico es inminente."

"España está a punto de salir de la crisis, si no lo ha hecho ya."

Realment, aquest home seria impagable si no fos perquè ens surten massa cares les seves ocurrències. Però no patiu,  "Hoy estamos mejor que hace un año y dentro de un año estaremos mejor que hoy". 

 

 

març 042011
 

Carnaval!  Ja és carnaval, el temps de transgressió i excessos abans de la crua quaresma.  Aquest any, però, potser caldrà capbussar-se en l’esperit carnavalesc a consciència, perquè la quaresma promet:

– Rebaixes a la velocitat, a la intensitat dels llums, als sous, a les ofertes de feina…

– Pujades del preu del carburant, de l’euribor, de els xifres d’atur, de la incertesa…

Tot això ben guarnit amb un sentiment d’impotència creixent davant l’obligada purga dels pecats aliens (de la banca i dels governs, sobretot).  I, a més, encara fa fred.

Aprofitem el poc que ens queda, si encara hi som a temps, perquè la quaresma pinta llarga i fosca.

Molt em temo que quan enterrarem la sardina, enguany, enterrarem moltes més coses.

març 042011
 

Una de les obligacions de qualsevol govern ha de ser convidar a l’acció en positiu, a través de l’exemple.  Això no vol dir negar l’evidència, com s’ha fet darrerament massa sovint, però tampoc no vol dir consumir-se en el pessimisme, perquè això implica portar la societat a la frustació i al fracàs col.lectiu.

El nou govern de Catalunya, de moment, ha passat d’un discurs gairebé regeneracionista que els va ajudar a guanyar les eleccions, a un discurs gris, trist, sense il.lusió, amb unes perspectives a mig termini gens esperançadores i tot a un ritme desesperantment lent.  Ja sabem que patim una crisi brutal; ja sabem que patim un expoli econòmic indecent;  ja sabem que les mesures del govern de l’Estat són absolutament erràtiques i inútils, però malgrat tot, cal un exercici més gran d’imaginació i d’innovació per tirar el país endavant.

Un exemple:  l’anunciat retrocés en prestacions sanitàries (més llistes d’espera -és a dir, pitjor atenció).  Potser, per estalviar de debó caldria començar per optimitzar els mecanismes de gestió, per optimitzar les hores de treball als hospitals, sobretot pel que fa a la infrautilització real de molts quiròfans, o a l’excés de proves diagnòstiques realment prescindibles, quan no repetides pels enormes terminis d’espera, per exemple.  Si la manera d’estalviar és tancar serveis i limitar prestacions, malament rai.

La gent del carrer estem més que tips d’haver de pagar tota la incompetència i la manca de capacitats de governs i més governs.  Ara, a Catalunya ens tocarà l’educació, la sanitat i els transports (déu n’hi do).  En tots els casos pagarem més cars uns serveis pitjors.  Així no hi ha il.lusió possible, ni projecte de país, ni res de res.

No havíem quedat que calia fer més amb menys?  De moment, farem menys, això segur, i ja veurem si també amb menys.  Seguim instal.lats en veure què farem i què no farem, però encara no entrem a analitzar com ho fem i com ho podem fer perquè sigui millor.  Per a aquest viatge no calen alforges.

css.php