Què es pot i què no.

 Sense categoria  No Responses »
març 032011
 

Es pot:  proclamar-se públicament i obertament anticatalanista, com ha fet José García Domínguez, col.laborador dels programes de Federico Jiménez Losantos i César Vidal, a Libertad Digital.

No es pot:  debatre sobre independència al Parlament de Catalunya, com reclama el diputat (del Parlament de Catalunya) Albert Ribera, tot apel.lant al poder del Tribunal Constitucional o al del president del Govern espanyol.

És a dir, els catalans, quietets, calladets, a pagar i punt, i a rebre tota l’estopa que ens vulguin donar.  Ells es poden declarar anticatalanistes, però nosaltres ni podem debatre sobre marxar d’Espanya.  Si goséssim proclamar-nos públicament antiespanyolistes, ens aplicarien la llei marcial, com a mínim.

Ells poden dir el que volen als mitjans i nosaltres no podem ni debatre al Parlament. Sort que la catalanofòbia és imaginació nostra.

Encara algú dubta que a Espanya no hi fem res?

Blanca doble i tanco.

 Sense categoria  No Responses »
març 022011
 

Hi ha una afirmació popular que ve a dir que tots portem un entrenador del futbol a dins, perquè ens atrevim a pontificar sense escrúpols sobre qüestions de les quals, si hem de ser sincers, no tenim ni idea, especialment quan ens trobem entre amics i en animada tertúlia.

Aquesta afirmació m’ha vingut al cap veient les darreres, i les no tan darreres, mesures del Govern d’Espanya per combatre la crisi.  Bé, de fet, la imatge que m’ha vingut al cap és la d’un seguit de persones (ministres) reunits a la taula d’un bar qualsevol que, entre canya i canya i pinxo i pinxo, van opinant animadament sobre què és el millor que cal fer per redreçar l’economia i tirar el país endavant.

Francament, no sé trobar altra explicació davant propostes tan meditades i innovadores com reduir l’enllumenat de les autopistes que en tenen (proposta que va fer marxa enrere encara no a les 24 hores), reduir la velocitat en autopistes de peatge (amb menys seguretat i menys velocitat, que algú m’expliqui què estem pagant als peatges), per esmentar només un parell d’ocurrències dels darrers dies i que han de constituir un innovador pla de xoc per estalviar energia.  El tema de les bombetes de baix consum del ministre Sebastián ja avançava aquesta línia, de fet.  Es pot dir més fort, però dir-la grossa és difícil, encara que…

Potser sí que, a més, juguen al dòmino, per animar una mica més la tertúlia.  Perdó, el Consell de Ministres, ni que sigui amb espelmes, per estalviar.

No m’agraden els uniformes.

 Sense categoria  No Responses »
març 012011
 

Darreres ocurrències del candidat popular a l’alcaldia de Barcelona, Alberto Fernández Díaz:   que sigui obligatori l’uniforme a les escoles públiques i concertades i que també sigui obligatòria la salutació, dempeus, quan entra el professor a classe.  Això sí, des de la llibertat, no fos cas.

Puntalitzacions al respecte:

1. Obligar "des de la llibertat" és una expressió que li agrada molt al PP (i a altres formacions polítiques no necessàriament de dretes).  De fet, l’expressió em recorda una frase de fa molts, molts anys, de l’humorista Pedro Ruiz, que, dins d’una àcida ironia del franquisme, proclamava que "aquest és un país lliure, i a qui no sigui lliure l’obligarem a ser lliure". Doncs això.

2. No m’agraden els uniformes.  Si bé en determinades professions són útils com a referent visual, a l’escola els trobo horribles, i si són com els de les sèries de televisió, a més, insultantment masclistes.

3. No crec que obligar a posar-se dret quan entra el professor aporti ni un mínim de respecte a la seva figura.  Jo he anat a escoles on això es practicava i sé perfectament què dic.

Francament, si aquesta és la manera que té el PPC de millorar l’educació i de fomentar la cultura de l’esforç, els recomanaria d’afegir-ne alguna més, per tenir el paquet educatiu neofranquista sencer:  passar el rosari els divendres i cantar el Montañas Nevadas de bon matí.  Això sí, des de la llibertat, no fos cas.

 Newer Entries
css.php