Mar 232011
 

En una recent entrevista a Tribuna TV, la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, reflexionava sobre un dels grans mèrits del sistema educatiu català, fonamentat en la immersió lingüística: el de no generar una doble xarxa educativa (en català i en castellà) i, al capdavall, no generar una societat dividida lingüísticament.

Aquesta característica del nostre sistema educatiu ha estat clarament reconeguda i valorada arreu del món com a model d’èxit, tant a nivell escolar, com de cohesió social.  Arreu del món, evidentment, menys a Espanya.  No ens enganyem, darrere dels recursos de suposats pares amb fills lingüísticament maltractats a l’escola, o dels polítics de qualsevol signe que demanen una igualtat (impossible, de fet) entre català i espanyol, no hi ha altra cosa que una voluntat decidida de dividir la societat entre nacionalistes (catalanoparlants) i constitucionalistes (castellanoparlants), en un paral.lelisme sospitós amb Euskadi. A manca de terrorisme, bona és la llengua com a pretext per a la divisió i l’enfrontament.

Des d’aquest perspectiva, tot té sentit:  els recursos, les sentències, les mentides, les apel.lacions a la llibertat… Cal trencar la societat catalana en dos, perquè només així una de les dues, la que té un estat al darrere, s’imposarà sobre l’altra.  El suposat conflicte lingüístic no és més que un dels escenaris d’aquesta guerra sorda però brutal. 

Per això, per garantir que no ens trencaran el país, és que ens cal defensar el que som i el que ens ha costat tants anys construir.

css.php