Gen 052012
 

El president Mas ha fet balanç del seu primer any de govern.  Evidentment, ha aprofitat l’ocasió per elaborar un discurs que pugui dotar de coherència les mesures que hem hagut de suportar durant aquest temps i les que es preveuen.  La part bona de la iniciativa és la voluntat d’explicar les coses i de situar-les en un context d’actuació política, més enllà de la immediatesa de donar resposta a circumstàncies puntuals de crisi.  Maltrat tot, hi ha alguns elements del discurs que m’agradaria destacar:

En primer lloc, la idea del perill que Catalunya sigui intervinguda per l’Estat Espanyol si no fem els deures.  Catalunya no “serà intervinguda”, perquè fa dècades que ja està intervinguda. Està intervinguda judicialment per les sentències dels tribunals contra la realitat del nostre país (Estatut, immersió lingüística…), està intervinguda políticament per la possibilitat d’incomplir el que manen les lleis, com en el cas dels milions que no pensen pagar, encara que estiguin previstos en l’Estatut, i està intervinguda econòmicament, i més ara que s’anuncia una autorització prèvia de l’Estat  als nostres pressupostos.  Quina intervenció més cal esperar?  L’ocupació del Parlament?

Segona qüestió:  la independència no és alternativa.  Potser no, però seguir depenent d’una Espanya que, tal i com ja s’ha apuntat dels del seu nou govern, vol recentralitzar l’activitat política, uniformitzar la llengua i minimitzar la capacitat de decisió de les comunitats autònomes, tampoc no sembla cap alternativa gaire positiva.

Tercer punt:   el pacte fiscal és la solució.  Potser sí, però no serà.  El pacte fiscal, si realment entenem com a tal un sistema de finançament similar al concert econòmic, no serà realitat, si més no en molts anys.  Per què?  Doncs perquè el PP té majoria absoluta a Espanya, perquè no té cap intenció de negociar-lo i perquè de temes fiscal no pensen tornar a parlar fins que no toqui renovar el sistema de finançament autonòmic vigent (el 2013, si no vaig errat) per a totes les comunitats en conjunt, i molt menys quan s’imposarà el control previ de l’Estat a l’aprovació dels pressupostos.

En resum, un discurs que parteix de l’esperança d’un pacte fiscal que doti Catalunya d’una hisenda pròpia, de la idea de manteniment de l’encaix a Espanya i de la constatació de la tutela econòmica de Madrid.  Lamentablement, un discurs a mig camí entre el desig benintencionat i la utopia (l’encaix a Espanya i el pacte fiscal, ara mateix, són simples utopies), però sense un rumb creïble, més enllà de reduir el dèficit econòmic català, en el millor dels casos, i al preu que sigui, sense avals de l’Estat, evidentment, perquè nosaltres no tenim un govern afí, com el País Valencià, per més que ho intenti el nostre president.

Venen temps difícils per a la identitat catalana i cal bastir un nou discurs nacional en base a la realitat econòmica, política i social actuals i no en base a principis que podien semblar possibles fa tres dècades, però que avui es demostren poc útils i, sobretot, gens viables, perquè si no, el procés de descatalanització i d’involució, que ja fa dies que està en marxa, pot arribar a ser irreversible.

Crec que definitivament cal escriure una carta als Reis, amb lletra ben clara.  I no em refereixo als Reis d’Espanya, evidentment, no fos cas que encara ens toqui pagar algun estudi fantasma, i car, de les joguines que demanem.

css.php