Gen 212012
 

Jo tinc (tenia) un compte obert a Megaupload.  No, no em dedico a penjar-hi pel.lis ni música.  El tenia per la senzilla raó que per correu electrònic no es poden enviar fitxers que superin una determinada quantitat de Mb -en general pocs-.  En uns temps en què el moviment de fitxers de tota mena és cada cop més freqüent i en què les dimensions d’aquests fitxers tendeix a ser cada dia més gran, la necessitat de disposar d’espais d’emmagatzemament a servidors accessibles des de qualsevol lloc del món amb una connexió a Internet és absoluta.

Molt em temo que hauré perdut tots els continguts -tots ells propis- que tenia al compte de Megaupload, igual com milers de persones que havien confiant en allò que es coneix com “emmagatzemament al núvol”.  De fet, tant em fa, perquè en el meu cas, tota aquesta informació també la tinc als meus discs durs i no hi ha res que no es pugui recuperar, però penso quanta gent haurà perdut realment informació valuosa, potser insubstituïble.

Un cop més l’administració nordamericana ha actuat amb la desproporció pròpia de la prepotència, al dictat dels interessos d’uns determinats grups de pressió i amb uns efectes molt difícils d’avaluar ara mateix, però segurament, prou greus per a molts usuaris.  D’altra banda, no hem d’oblidar que els continguts titllats d’il.legals que hi havia a Megaupload ja es poden trobar a multitud de servidors i a d’altres llocs de descàrrega, a servidors situants lluny dels Estats Units.  No com els absolutament propis (“legals” segons la seva terminologia)  com els meus, que em temo que s’han perdut per sempre.  És evident que la finalitat de l’acció no serveix per a res, a banda -a tot estirar-, de perseguir el propietari de Megaupload, perquè l’intercanvi de fitxers no s’atura, i els “efectes col.laterals” són enormes.  Per cert, aquesta és la manera de fer que aspira a aconseguir la tristament famosa Llei Sinde.

I és que encara segueix vigent aquella frase atribuïda a Simó de Montfort durant l’asalt a Bésiers, a principis del Segle XIII, quan va ordenar l’assassinat indiscriminat, a la foguera, de tota la població (càtars i no càtars):  “mateu-los a tots i Déu ja reconeixerà els seus”.  Obama de Montfort 2.0?

Gen 192012
 

Lamentablement, ens estem acostumant a despertar, dia sí i dia gairebé també, amb alguna notícia sobre el mal ús que es pot arribar a fer del poder públic.  La darrera sorpresa, les irregularitats que la Sindicatura de Comptes ha detectat al Memorial Democràtic, durant l’època del conseller Saura.

De fet, no hi ha res de nou:  afavoriment d’interessos privats, segurament afins a les persones o a la formació que dirigeixen un determinat organisme, a partir d’obres, estudis, projectes… finançats amb recursos públics.  Ja sabem de què va la cosa.

El que fa una mica més escandalós aquest cas, si és possible graduar el nivell d’escàndol, és que l’organisme afectat sigui el Memorial Democràtic, amb tota la càrrega simbòlica que té i pel fet que les persones que el dirigien formessin part d’una formació política que tradicionalment ha fet bandera de l’honestedat i de tot tipus de valors cívics i morals.

Ja sabem que, de vegades, qui més es vanta d’una cosa acaba sent qui més mancat hi va. Aquest podria ser el cas..  I el més trist és que aquest abús de poder s’hagi fet en nom del respecte a milers de persones volgudament oblidades durant dècades. Tot val quan hi ha diners pel mig.

Només hem de confiar que la justícia faci el seu curs i que si hi ha hagut irregularitats en els procediments administratius per afavorir determinades persones, els resposables paguin amb la pena que correspongui. Aquest serà l’autèntic exercici democràtic i de restitució de la dignitat que determinats individus haurian llevat de les nostres institucions.

No és ara quan més corrupció hi ha, no en tinc abasolutament cap dubte, perquè hem viscut èpoques on el suborn era una autèntica taxa borocràtica, però sí quan més fàcil és que surti a la llum i es pugui perseguir, cosa que no passava quan no hi havia ni memòria, ni democràcia, ni possibilitats d’actuar contra els corruptes.

Gen 182012
 

El darrer anunci d’Estrella Damm, aquell que duu per títol “Inimitables“, m’ha fet pensar sobre el valor de la imitació o, si voleu, d’aspirar a aconseguir el mateix que algú altre, i quin sentit té.

Anem a pams amb l’anunci.  Per què en ple Segle XXI la cuina de la mare segueix sent el súmmum culinari?  Per què qualsevol aspirant a esposa/parella/amiga/el que sigui, si vol un ple reconeixement per part de la seva parella, ha de cuinar (primer error) i, a més, fe-ho “com la seva mare” (segon error); ni bé ni malament, sinó “com la seva mare” (d’ell, evidentment).  Per què les dones/esposes/parelles/amigues/ el que sigui, s’avenen a aquest joc?  I sobretot, per què fa tanta gràcia aquesta mena de principi social inqüestionable?

Francament tot plegat em sona a profundament masclista:  un nen bonic  mimat per la mare, que aspira a seguir exacatment igual de mimat, però per una altra dona més jove, així que es fa gran.  I per reforçar l’argument, la comparació amb l'”incomparable” Barça de Guardiola.

Em grinyola bastant la idea de la imitació com a mèrit suprem a assolir, en el cas de la dona, i com a impossible en el del Barça.  De fet, tot ajuda a perpetuar la idea que qualsevol temps passat va ser millor.  I no sé jo…

En resum.  Que a banda que ja comença a cansar, per fàcil i recurrent, el fet de tirar de Barça com a exemple de perfecció, el paral.lelisme amb una dona esforçada per satisfer, i per fer-ho amb alegria, el desig culinari d’un home que té sacralitzada la cuina materna, em sembla força desaforturnat per al Barça i escandalosament masclista per a totes les dones (per no dir per a tota la societat).  Fixeu-vos en les imatges:  ella cuina exclusivament per a ell i té el seu premi amb la mentida final; una mentida, tot sigui dit, recompensada amb un petó.

I si ens deixem d’intentar imitar sempre?  I si ens atrevim a inventar i a crear coses a la nostra manera, no a la d’algú altre?  I si deixem d’insistir a complaure aquell que és incapaç de valorar res que no hagi conegut abans?  O potser, i si aprenem a valorar com cal les coses noves i trenquem amarres amb els principis immobilistes del passat?  De tot això els francesos en sabem força més que nosaltres -per no perdre de vista l’anunci-.   Segurament, si ho féssim, sortiríem guanyant, i molt.  I les dones, ni t’ho conto.

Gen 172012
 

Es compleix de nou allò que no hi ha com morir per ser honorable.  Fa una mica de fàstic llegir segons quines ressenyes dedicades a Manuel Fraga, ministre franquista, persona encara més franquista, responsable directe d’un bon nombre de morts (Julián Grimau, fets de Gasteiz…) i individu mai jutjat per la democràcia, ans al contrari…

Fraga és una mostra clara de la democràcia espanyola.  Pare d’una constitució hereva del franquisme, president autonòmic (només amb això ja podríem valorar el sistema d’autonomies), constructor de la dreta democràtica (¿?) espanyola i fundador del PP, senador… és a dir, el testimoni personal d’una democràcia que neix de la dictadura, que es nodreix dels seus quadrec dirigents i que fa un misserable exercici de desmemòria per no revisar (de jutjar ni en parlem) quatre dècades de guerra i repressió.

L’únic que potser finalment farà Fraga serà reobrir la reflexió i el debat sobre la democràcia espanyola, les persones que la van iniciar i, tal vegada, sobre tots els seus pecats originals i tots els seus silencis.  Si fos així, tot plegat encara ens aportaria alguna cosa positiva, però molt em temo que, en el millor dels casos, seran petits debats d’un parell de dies de durada, per cobrir l’expedient des de la progressia mediàtica.  Els seus hereus polítics, ara al govern, se n’ocuparan.

Que no descansi en pau, si és que hi ha alguna cosa després de la mort, aquell que va causar tant de dolor a tanta gent i que, així i tot, va morir plàcidament al seu llit.  I encara que sigui un tòpic que es repeteix amb insistència aquests dies, que en la mort el persegueixin les nostres memòries.  Aquestes són les úniques campanes que haurien de sonar en el seu funeral.  I unes paraules seves sobre els fets de Gasteiz de 1976“Había unos cuantos por ahí que incordiaban. Hubo que poner orden, se hizo rápido y se acabó el problema” haurien de ser el seu macabre epitafi.

Jo sí tinc memòria.  I no vull oblidar ni maquillar la història.  Ni oblit ni perdó, especialment avui.

Gen 162012
 

Durant moltes dècades, els sindicats van ser els grans aglutinadors de les demandes dels treballadors i van aconseguir, a partir d’una determinada manera d’actuar i d’un determinat discurs, millorar les condicions laborals com mai no s’havia aconseguit -ni gairebé imaginat- al llarg de la història.

Però a hores d’ara, entrats ja en el Segle XXI, ens trobem amb uns sindicats incapaços d’articular un discurs gaire diferent del que han fet, posem per cas, els darrers cinquanta anys, amb poc suport social real (la presència sindical a les empreses no diu gairebé res de l’afinitat dels treballadors amb els sindicats), amb seriosos dubtes sobre la seva independència de determinats poders polítics i, en definitiva, sense capacitat de fer front als duríssims problemes laborals que patim.

Només cal mirar una mica per sentir un gran buit pel que fa a representació sindical.  Espectacles com el de la crida a l’ús del castellà per part dels mossos, com a instrument de pressió en una negociació els desautoritzen (i ridiculitzen) per molt temps, a ulls de moltíssima gent, molta de la qual és la que suposadament defensen.

Cal reinventar el sindicalisme, perquè tota la resta d’agents socials ha anat transformant-se, poc o molt, al ritme de la societat i hi hi han guanyat posicions davant el futur.  Lamentablement, aquells que estan cridats a representar i defensar els drets d’una gran majoria social segueixen ancorats en un discurs, en unes formes d’expressió i en unes pràctiques que, sent generós, qualifico de profundament anacròniques.

És urgent un nou sindicalisme (potser uns nous sindicats, més arrelats al país, fins i tot), realment adaptat a la realitat de la Catalunya del Segle XXI, si no volem que la crisi realment s’endugui per sempre la feina de més d’un segle de lluita obrera, o si estem disposats a assumir una representació subsidiada econòmicamnet pel poder i amb unes estratègies tan ofensives (d'”ofendre”) com la que s’ha fet servir en el cas del mossos d’esquadra i que, potser, seran la gota que faci vessar el got de moltes consciències.

I és que com diu la cançó, “no era això, companys, no era això”.

Gen 152012
 

L’estupidesa és una de les pitjors actituds que podem prendre davant de qualsevol situació, si el que volem és avançar i millorar, en l’àmbit que sigui.  Aquest principi crec que es pot aplicar tant a qualsevol activitat social, com professional, com personal, tot i que, per molt evident que pugui semblar, no sempre l’apliquem amb diligència.

Davant de qualsevol circumstància, de qualsevol problema, de qualsevol dubte o de qualsevol dificultat, sempre és millor actuar amb seny, amb criteri, amb actitud positiva, amb intel.ligència, la qual cosa no implica renunciar a un posicionament clar, radical fins i tot, per defensar la nostra postura, allò que volem aconseguir o allò que creiem.

Un exemple radicalment contrari a aquest principi és l’absoluta estupidesa que han demostrat els sindicats de mossos d’esquadra, i tots i cadascun dels mossos que hi donen suport, de comunicar-se entre ells i amb els ciutadans només en castellà, simplement per molestar els responsables d’Interior.  No sé si cal cap comentari més enllà de constatar com és de fàcil destruir una policia que volem realment nacional, al servei dels ciutadans, per esdevenir una policia que mensprea els drets de les persones i el país en general.  El mal ja està fet i pot ser que no tingui remei, per més que hagin fet marxa enrere.

I és que quan l’estupidesa regeix els nostres actes, i tots, a poc que fem memòria, en trobarem exemples personals, les coses no van gens bé.  Mirem de ser intel.ligents.  Pensem una mica les coses abans d’actuar.  No ens deixem portar per les posicions fàcils i immediates i, segurament, aconseguirem millors resultats en tot el que fem.  I estic pensant, sobretot, a nivell individual, en la nostra relació amb les persones, amb els amics, amb la parella, amb els fills… No caiguem en la temptació de ser estúpids, per fàcil  i cridaner que pugui resultar, perquè el mal que podem arribar a causar, fins i tot a aquells que més estimem, pot ser irreparable.

Sempre hi ha una postura intel.ligent i eficaç davant de qualsevol situació, per molt crítiques que siguin les circumstàncies, i per molt que costi veure-la, val la pena insistir fins a trobar-la, si no ens volem deixar entabanar pel fals encant de l’estupidesa.

Gen 142012
 

Hi ha personatges que són una font inesgotable de declaracions i de notícies que, si no fos perquè són personatges públics que paguem entre tots, i les tonteries pagades amb diners de tothom deixen de ser tonteries, semblarien extretes de qualsevol guió caspós d’una “espanyolada” dels anys setanta.  Un bon exemple el tenim en unes recents declaracions de l’alcaldesa de València, la popular Rita Barberà, sobre els obsequis que sembla que va rebre (i ella mateixa sembla ratificar) de determinades persones molt vinculades al cas Gürtel:  “això són coses del passat“.

Efectivament, són coses del passat, però… no és per fets passats que es jutja i condemna els delinqüents?  Bé, sempre hi ha les sancions preventives (algun expresident popular i algun expresident nordamericà en saben alguna cosa, d’això), però diguem que la justícia democràtica actua a partir de fets comesos, constatables i demostrables;  és a dir, passats.

Davant d’aquestes declaracions, m’han vingut al cap dues imatges.  La primera, la dels franquistes de tota la vida demanant de no remenar el passat, en nom de la reconciliació, per amagar els crims de la postguerra  i, la segona, allò tan castís espanyol de pelillos a la mar i lo pasao, pasao.  De totes dues, al PP,  en saben alguna cosa.

Sigui com sigui, tot lliga perfectament amb la manera de fer política en aquell país, i en el nostre, que mai no revisa gran cosa i que, en qualsevol cas, no acostuma a remoure les pràctiques en l’exercici de la gestió pública, a no ser que la cosa sigui tan clarament delictiva que es faci excessivament evident i inevitable.  I encara.

Molt hàbil, per pura simplicitat, l’alcaldesa Barberà, amb aquest “són coses del passat”.  De fet, caldria que aquestes actuacions fossin veritablement coses del passat, però em temo que la frase de l’alcaldesa ben bé podria continuar amb un “i el que importa és el futur”…  I que cadascú interpreti el que vulgui.  En qualsevol cas, no hi ha dubte que se sap aplicar com ningú allò de Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita.

Gen 132012
 

Només una.  Només una jugadora de bàsquet ha estat capaç de desafiar la norma descaradament sexista de la FIBA que obliga les jugadores a utilitzar una indumentària clarament discrimintòria, no sé ben bé si per una qüestió de comoditat (ho dubto), d’estètica (discutible) o de simple “babeig” masclista (no en tinc cap dubte).

No me les vull donar d’espabilat, però quan aquesta notícia es va anunciar, ja vaig pronosticar que s’aplicaria sense massa dificultats.  Ara, quan Diana Taurasi és capaç de plantar cara al sexisme masclista en l’àmbit esportiu, hi ha un sospitós silenci generalitzat.

Ja ens va bé la manipulació de la imatge de la dona?  Ja ens va bé seguir acceptant les normes d’uns directius casposos?  Ja els va bé, a les dones, ser objecte de voyerime d’una manera tan descarada? Ja ens va bé perdre coses que han costat segles de guanyar, a les dones?  Potser sí.  No és estrany, en un temps en què assistim, impotents, a la destrucció d’un seguit de drets socials, que trigarem dècades, si no segles, a recuperar.

L’esport no és aliè a la dinàmica de la societat en general i patim temps de rebaixes.  Malgrat tot, el meu suport absolut a la postura de Diana Taurasi i al seu valor individual.  No servirà de res, la meva solidaritat, però si més no, que consti.

Gen 122012
 

Una nova decepció, i ja no sé quantes van.  CiU vota a favor de les retallades del PP, al Congrés, mentre el conseller Mas-Culell parla d’asfíxia econòmica d’aquestes mateixes mesures cap a a Catalunya.

Segur que ho justificaran per raons d’estat, de lleialtat institucional, de resposta a una situació excepcional, o del que sigui, però la veritat serà només una.  Bé, potser dues:

1.  Torna la inútil política de peix al cove.  Especialment inútil amb una majoria absoluta a Madrid, i més quan hi ha una clara voluntat de carregar la culpa de tots els mals a les autonomies (i quan es parla d’autonomies, sempre és  Catalunya el cap de turc).

2.  Una cosa és el que diu el Govern de la Generalitat, per boca del seu conseller i una altra el que diu la mateixa formació política a Madrid, per boca del seu grup parlamentari.  Així funcionen alguns (de credibilitat millor ni parlar-ne).

Tant en un cas com en l’altre, l’únic que podem treure en clar és que nosaltres pagarem, un cop més i que el miratge de tenir una majoria nacionalista al Parlament de Catalunya és només això, un miratge.  D’altra banda, ja sabem prou que la lleialtalt (si aquest fos el cas) només té una direcció:  de Catalunya cap a Espanya, mai al contrari.  Insistir-hi és claudicar.

És intolerable, per a bona part de la ciutadania, comprovar com es critica i s’abraça alhora aquell que ens vol destruir com a poble, com a cultura i com a societat.  I aixó no és ni geometraria variable, ni equidistància, ni res.  Això comença a sonar o bé a hipocresia (amb Catalunya, evidentment) o a traició al país, a canvi de no sabem ben bé què.

Ahir va ser un dia molt trist per a Catalunya, i per a molts catalans cansats d’un tacticisme polític que no ens porta enlloc més que a formar part d’una societat, una cultura, una identitat, una llengua…, cada dia més pobres i més maltractades.

Gen 112012
 

Hi ha una notícia que ha passat mig desapercebuda però que, si és certa, ens situaria davant d’una de les postures més irresponsables que pot adoptar qualsevol govern.  Em refereixo a la suposada disponibilitat de diners del Govern de la Generalitat per pagar els sous i les pagues extra a temps, el desembre passat, amb la qual cosa s’hauria pogut evitar la confusió enorme que es va crear.

Si aquesta notícia és certa, insisteixo, es fa imprescindible la dimissió, com a mínim, del secretari general de la Presidència i portaveu del Govern,  Francesc Homs, per la frivolitat amb què va jugar amb els sous de milers i milers de famílies i, de retruc, amb les perspectives de negoci de milers i milers d’empreses i comerços, en plena campanya nadalenca.  Per no parlar de l’absoluta manca de respecte que suposaria cap als treballadors públics.

D’altra banda, i potser encara més important, si els fets de desembre són un simple exercici de tacticisme en la negociació de futures retallades, la cosa és encara pitjor, perquè la imatge d’insolvència que va projectar la Generalitat,  la va presentar com una institució poc seriosa, incapaç de complir els deutes amb els seus propis treballadors i, per tant, poc de fiar.  I la manca de confiança, en aquest cas, pot passar una factura molt severa quan es tracti de posar en circulació una nova emissió de bons, per exemple, o de trobar aliats, sobretot internacionals.

I per acabar, si la notícia és certa -no em cansaré de repetir-ho-, què hi fa el president Mas intentant vendre una imatge de rigor i de solvència del Govern que presideix i culpant Madrid del “drenatge fiscal” (per cert, quin eufemisme més mediocre per parlar d’expoli fiscal) que pateix Catalunya?

Sempre he defensat que la imatge de serietat d’un Govern és imprescindible, molt més enllà de les circumstàncies socials, econòmiques o polítiques de cada moment.  Notícies com la que comento són una autèntica càrrega de profunditat en la credibilitat institucional,  i més si són certes.  Per cert, de moment, encara no sé de cap desmentiment oficial.

css.php