Gen 102012
 

El conseller Mas-Colell reconeix que els impostos, a Catalunya, després de les mesures del PP pel que fa a l’IRPF, queden tot just per davall dels de Suècia.  Fantàstic.  Tenim l’IRPF d’un país superdesenvolupat i un serveis i una situació general molt més que millorable, per no dir francament mediocre.

No tinc cap intenció de tirar d’indicadors macroeconòmics per veure on és Suècia i on és Catalunya, perquè em sembla que la distància entre tots dos països és tan clara i evident que quantificar-la només pot servir per destacar més el despropòsit que vivim.  De tota manera, si algú té interés a fer números, són molt fàcils de localitzar a Internet.

Davant d’aquest panorama, el conseller es mostra crític amb l’actual Govern d’Espanya i també amb l’anterior, especialment amb l’exministra Salgado i parla, fins i tot, d’asfíxia econòmica i de desaparició de l’autogovern.  Crec que en això podem coincidir la immensa major part de ciutadans d’aquest país.  Em sembla prou evident que ja fa anys que patim una agressió constant, a nivell econòmic, per part d’Espanya, i sembla encara més clar que aquesta dinàmica té corda per a anys.

Si les coses estan així i el panorama és el que és, em pregunto:  i què hi fa, el Govern de la maneta del PP?  I quin sentit té parlar encara de pacte fiscal?  O és que volem un altre episodi de desgast, humiliació i resultats pèssims com el de l’Estatut?  Jo no, perquè crec que mereixem alguna cosa millor.

La veritat és que a cada nova declaració d’un conseller, especialment del de la cosa econòmica, entenc menys la política del nostre Govern i el seu projecte de país per sortir de la crisi (no només econòmica) que fa anys que arrosseguem, i menys encara quan a Europa, tal com demostra el govern conservador britànic respecte a Escòsia, té altres escenaris possibles, perfectament viables i ben allunyats dels tòpics tardofranquistes que ens toca aguantar dia sí i dia també, tant des d’allà com des d’aquí.

Gen 092012
 

Igual com passa amb moltes pel.lícules, el cas Millet sembla que tingui una segona part en l’afer Urdangarin, amb tantes coincidències que ben bé podria tractar-se de la continuació d’una mena de tenebrosa història interminable.

Tant un cas com l’altre són la culminació d’un procés d’enriquiment personal a partir d’institucions amb forta implantació social.  En el primer cas el Palau (de la Música) i en el segon l’altre Palau (el de la Zarzuela).

En tots dos casos sembla que hi ha implicades (o estafades) tota mena d’institucions públiques i no públiques del país.  Qui pot nega-li res a la gran institució de la cultura musical catalana o a la corona espanyola?

En qualsevol dels casos podem fer les apostes que vulgueu que ningú farà cap a la presó.  Ja sigui per edat, ja sigui perquè quan es dicti sentència els delictes hauran prescrit, ja sigui per falta de proves… temps al temps.  Ningú, tret que es pugui arribar a veure amenaçada la monarquia;  en aquest cas, segur que hi haurà un boc expiatori, per si de cas.

De tota manera, i més enllà dels pocs escrúpols dels responsables de les estafes, em queda un dubte:  i les persones, empreses i institucions “estafades”, especialment en el cas Urdangarin?  Ningú en parla i sempre apareixen com a víctimes.  Jo em pregunto, per què tots aquests moviments de diners, de factures i de preus desorbitats per no fer res?  Què esperaven a canvi?  Perquè en determinats contextos,  ningú no fa res a canvi de res.  Absolutament ningú.

Tot plegat molt lleig, si es confirma.  Perquè sempre pot ser que tot plegat hagin estat manipulacions de la premsa o de quatre malpensats.  Al capdavall, qui pot dubtar de l’honorabilitat d’una institució com la monarquia encara que, segons sembla, ja va fer en el seu moment mans i mànigues per amagar els negocis de l’exjugador d’handbol (i de passada per diluir la possible implicació de la infanta).  O qui pot dubtar dels molts compromisos adquirits per tanta gent (particulars, empreses, partits…) que va gaudir dels favors de Millet?  Algú serà capaç de fer autèntica justícia en cap dels dos casos?  Francament, em costa molt de creure-ho, més enllà d’imaginar arguments de novel.la negra o d’alguna pel.lícula més o menys ocurrent.

Que trist és comprovar que segueixen passant segons quines coses i, en realitat, no passa res.

 

Gen 082012
 

Per a aquells descreguts que no tenim paciència per esperar la Candelera per tal de desar tot allò que ens ha acompanyat durant el Nadal, avui és el darrer dia d’aquest petit oasi de bondat i de bons sentiments que visitem cada any, amb una puntualitat sorprenent.

Reis, dissabte i diumenge.  Una combinació perfecta per reprendre, dilluns, la rutina escolar, laboral… això sí, encara immersos en temps de rebaixes (enguany, el terme “rebaixes” té un punt irònic).  En qualsevol cas, demà serà el retrobament amb una realitat quotidiana que, d’alguna manera, hem trencat durant tres setmanes llargues.

Crec que el parèntesi nadalenc és necessari, si més no pel que té de trencament d’hàbits i d’implantació d’uns altres que potser caldria no arraconar tant, igual com fem amb les boles de colors i els ninots de neu.  Val a dir que aquest any algú s’ha entestat a complicar-nos especialment aquestes dates.  Entre el Govern català amb el seu tancament del calaix dels quartos (que no de caixes) i el de Madrid amb la proclamació pública de les seves mentides preelectorals, no ha estat un Nadal fàcil, però ens n’hem sortit, i amb prou dignitat.

Ara torna la rutina, la crisi i més mentides dels governs (perquè pinta que les mentides seguiran sent la pauta habitual de l’activitat política).  Així és la vida, diuen.  Però sigui com sigui, entomarem el que calgui i tirarem endavant i potser, només potser, el dia menys pensat trobarem un petit ninot, o un estel o una espelma mig nevada, en algun racó de casa, que s’havia ressitit a tornar al seu lloc, per recordar-nos que les coses i les persones poden ser una mica millors, si volem i ens hi posem.

Gen 072012
 

Diu una clàssica dita anarquista que l’única església que il.lumina és la que crema.  No, no vull fer cap crida pública a la crema de res.  De cap de les maneres.  En aquesta ocasió, molt em temo que els “cremats” som tots els ciutadans, que hem de suportar retallades sense precedents i increments d’impostos immorals mentre l’església catòlica conserva intactes tots els seus privilegis.

És molt trist constatar que passen els anys, passen els governs i la influència i la situació de privilegi de l’església es manté inalterable, i cada cop més present en la vida política i en la seva orientació ideològica.   En les circumstàncies actuals, permetre, sense anar més lluny, que els edificis eclesiàstics no pagui IBI i que a sobre comptin amb un finançament públic més que destacable és com pretendre que l’Estat ens pagui la hipoteca i, a més, ens regali els impostos.

Francament, em costa imaginar com expliquen els bisbes i capellans la realitat social, econòmica… als seus feligresos, sense que els caigui la cara de vergonya, o sense mentir en nom de Déu.  Potser amb el discurs aquell de la resignació i de les proves que se’ns posen per fer-nos més forts, per refermar la nostra fe, i tot plegat, que tan bé els ha funcionat durant segles per mantenir una situació de privilegi i d’abús de poder.  O potser amagant la realitat rere la cortina dels valors de la família tradicional, a cop de missa d’autocar i entrepà pagats.

Només puc desitjar que aquesta realitat que crema (que ens crema) sigui capaç d’il.luminar, de debó, tots els ciutadans cap a un futur millor i més just, encara que ho dubto força, a la vista de com van evolucionant les coses i de com constatem que hi ha coses que, per més temps que passi, no canvien.

Gen 062012
 

Han passat els Reis d’Orient.  Puntuals, com cada any, aquest petit miracle domèstic (enguany més miracle) que il.lumina la mirada de petits i grans i que és capaç de mostrar en tota la seva extensió, el significat de la paraula “il.lusió”.

Anem justos d’il.lusió, en aquests temps que corren.  Per això, una nit màgica, gairebé treta d’un conte molt, molt antic, té un valor tan especial, perquè és capaç de portar l’alegria i dibuixar un somriure als llavis de tanta gent.

És la gran mobilització social de la Nit de Reis.  Mitjans de comunicació, institucions, ONG, comerços, pares i mares, nens i nenes… tothom, ahir a la tarda, d’una manera o altra, trencava la seva rutina amb l’esperança que la seva carta hagués arribat a lloc i que tot allò que cadascú de nosaltres hem demanat tingués resposta.

Per un dia, no hi ha conflicte de cultures ni de civilitzacions i deixem entrar fins a l’últim racó de les nostres cases uns mags que venen d’Orient, carregats d’il.lusió.

Quan escric, ja ham marxat, però sé que l’any que ve tornaran i, sobretot, sé que malgrat totes les dificultats, la distància que han hagut de recórrer i del vent que ha bufat aquesta nit, han estat aquí, amb nosaltres, amb la seva càrrega immensa de fantasia, per fer-nos una mica més feliç aquest dia que tot just comencem.

Gen 052012
 

El president Mas ha fet balanç del seu primer any de govern.  Evidentment, ha aprofitat l’ocasió per elaborar un discurs que pugui dotar de coherència les mesures que hem hagut de suportar durant aquest temps i les que es preveuen.  La part bona de la iniciativa és la voluntat d’explicar les coses i de situar-les en un context d’actuació política, més enllà de la immediatesa de donar resposta a circumstàncies puntuals de crisi.  Maltrat tot, hi ha alguns elements del discurs que m’agradaria destacar:

En primer lloc, la idea del perill que Catalunya sigui intervinguda per l’Estat Espanyol si no fem els deures.  Catalunya no “serà intervinguda”, perquè fa dècades que ja està intervinguda. Està intervinguda judicialment per les sentències dels tribunals contra la realitat del nostre país (Estatut, immersió lingüística…), està intervinguda políticament per la possibilitat d’incomplir el que manen les lleis, com en el cas dels milions que no pensen pagar, encara que estiguin previstos en l’Estatut, i està intervinguda econòmicament, i més ara que s’anuncia una autorització prèvia de l’Estat  als nostres pressupostos.  Quina intervenció més cal esperar?  L’ocupació del Parlament?

Segona qüestió:  la independència no és alternativa.  Potser no, però seguir depenent d’una Espanya que, tal i com ja s’ha apuntat dels del seu nou govern, vol recentralitzar l’activitat política, uniformitzar la llengua i minimitzar la capacitat de decisió de les comunitats autònomes, tampoc no sembla cap alternativa gaire positiva.

Tercer punt:   el pacte fiscal és la solució.  Potser sí, però no serà.  El pacte fiscal, si realment entenem com a tal un sistema de finançament similar al concert econòmic, no serà realitat, si més no en molts anys.  Per què?  Doncs perquè el PP té majoria absoluta a Espanya, perquè no té cap intenció de negociar-lo i perquè de temes fiscal no pensen tornar a parlar fins que no toqui renovar el sistema de finançament autonòmic vigent (el 2013, si no vaig errat) per a totes les comunitats en conjunt, i molt menys quan s’imposarà el control previ de l’Estat a l’aprovació dels pressupostos.

En resum, un discurs que parteix de l’esperança d’un pacte fiscal que doti Catalunya d’una hisenda pròpia, de la idea de manteniment de l’encaix a Espanya i de la constatació de la tutela econòmica de Madrid.  Lamentablement, un discurs a mig camí entre el desig benintencionat i la utopia (l’encaix a Espanya i el pacte fiscal, ara mateix, són simples utopies), però sense un rumb creïble, més enllà de reduir el dèficit econòmic català, en el millor dels casos, i al preu que sigui, sense avals de l’Estat, evidentment, perquè nosaltres no tenim un govern afí, com el País Valencià, per més que ho intenti el nostre president.

Venen temps difícils per a la identitat catalana i cal bastir un nou discurs nacional en base a la realitat econòmica, política i social actuals i no en base a principis que podien semblar possibles fa tres dècades, però que avui es demostren poc útils i, sobretot, gens viables, perquè si no, el procés de descatalanització i d’involució, que ja fa dies que està en marxa, pot arribar a ser irreversible.

Crec que definitivament cal escriure una carta als Reis, amb lletra ben clara.  I no em refereixo als Reis d’Espanya, evidentment, no fos cas que encara ens toqui pagar algun estudi fantasma, i car, de les joguines que demanem.

Gen 042012
 

Aïllar l’estupidesa hauria de ser una de les pràctiques socials habituals, sobretot quan es practica des d’alguna administració pública.  La darrera mostra la tenim en la notícia de la reincidència “multatòria” de la Guàrdia Urbana de Barcelona cap a una persona sense sostre.

Tot i que la notícia no dóna gaire informació, seria interessant saber, per exemple, en base a què es posen les multes, perquè per “acampar” i dormir al carrer (és a dir, per no tenir un soste sota el qual passar la nit) no sembla massa coherent (“acampar” i “indigent” no acaben de lligar);  sota quin principi es pot perseguir “l’infractor” fins al menjador social que l’acull (com a darrera adreça coneguda?  perquè si hi ha una “acampada”, en tot cas, hauria de ser el lloc on es fa) o, sobretot, quin cost té per a tots els ciutadans la tramitació d’aquestes multes, perquè els actes d’aquesta magnífica i eficient Guàrdia Urbana la paguem tots, barcelonins i no barcelonins.

Un centenar de multes a un indigent -si és indigent, és prou evident que no les podrà pagar-.  Qualsevol persona que hagi treballat a l’administració, o que tingui una mínima dosi de seny pot imaginar les hores de feina que comporta la gestió i reclamació de l’impagament d’un centenar de multes.  Això, esperant que no arribi a la via executiva, perquè aleshores els costos es disparen i l’estupidesa es fa més evident, si encara és possible.

Cal denunciar aquestes pràctiques, perquè són les que realment desprestigien la funció pública, a veure si qui ho pot fer pren mesures per eradicar-les per sempre i, ja que hi som, per posar una mica d’ordre en determinades actuacions d’alguns membres concrets i coneguts de la Guàrdia Urbana (no només de Barcelona) que són més a prop de les maneres de fer del xèrif de pel.lícula de sèrie B que del servidor públic.

Gen 032012
 

Vagi per davant que sóc un autèntic sapastre per a les matemàtiques.  De fet, aquesta matèria va ser el meu calvari particular en la meva època d’institut.  Potser per aquesta frustració adolescent, sempre m’ha produit una estranya fascinació el misteri que s’amaga rere els números i les operacions i càlculs que amb ells es poden arribar a fer.

Llegint alguns articles d’aquells que de tant en tant en dóna per llegir encara que no hi entengui gran cosa, vaig topar amb aquest.  Déu n’hi do… un model matemàtic capaç de predir la unió o la separació dels països.  Ara resulta que això de la independència ja no és només una cosa d’identificació col.lectiva, ni una qüestió de rendibilitat econòmica.  Ara és també un resultat que es pot predir matemàticament.

Aquest tipus d’estudis sempre m’han semblat un tant fantasiosos, però en aquest cas concret, hi ha un element que me’l fa més creïble:  només el País Basc i Escòsia tenen “més incentius” (terminologia de l’article) per independitzar-se.  Què haurem fet els catalans que ni matemàticament tenim credibilitat quan parlem d’independència?  Pobre Vila d’Abadal, quan comprovi que ni recorrent a la simulació matemàtica la cosa esdevé versemblant i vegi frustrades les seves expectatives.

Molt em temo que cal començar a prendre consciència (tots plegats) i mesures (qui les pugui prendre), perquè a hores d’ara ningú pot dubtar, d’una banda, que les matemàtiques són una ciència exacta i, d’una altra, que Catalunya no pot seguir exactament com fins ara, si no volem acabar tenint, ja per sempre, un país mediocre, pobre i poc respectat.

Gen 022012
 

Avui, això m’ha sortit una mica massa llarg, però amb la que està caient, i amb la que s’endevina, vull plantejar algunes reflexions sobre els treballadors públics que serveixin per comprendre una mica millor el punt on som o, si més no, per plantejar dubtes i elements de debat.

1.  Les adminsitracions públiques, formades per personal permanent, són una garantia d’estabilitat i de prestació dels serveis públics bàsics més enllà de les circumstàncies polítiques i dels canvis de govern.  Un bon exemple recent el tenim a Bèlgica, on els serveis públics han seguit funcionant mesos i més mesos sense govern.

2.  Durant alguns anys concrets, l’oferta pública d’ocupació es va utilitzar per reduir (maquillar?) les dades de l’atur, encara que fos a costa d’incrementar la despesa pública.

3.  Parlar d’empleats públics és parlar d’un univers que va de policies a mestres, metges i infermeres, passant per bombers, administratius,  o tècnics i professionals de tots els àmbits.  Reduir aquesta diversitat a la denominació “funcionari” és tan acurat com parlar de “planta” per referir-se a l’univers vegetal.

4.  Els sous del personal de l’administració (parlo de la de la Generalitat, que és la que conec) raríssimament han pujat per sobre de l’IPC anual, ni en anys de bonança econòmica, quan els sous privats es van disparar, i de quina manera.  La pèrdua de poder adquisitiu és ben real, any rere any.

5.  Com a conseqüència, en bona part, dels dos punts anteriors,  es van anar substituint les millores salarials per l’increment dels dies de festa, amb la consegüent paradoxa de primar amb “no treball” (dies de festa), o amb aportacions a plans de pensions (injecció constant de diners a una determinada entitat bancària), en comptes de fer-ho amb retribucions (per un treball fet).  Evito parlar de qualitat i de productivitat, al respecte.

6.  Des de fa anys s’han anat creant empreses públiques i mixtes que han assumit part de la feina que fins aleshores es desenvolupava directament des de l’administració i que no tenen gran cosa a veure, a nivell retributiu ni econòmic, amb el que he comentat fins ara.  Quan s’ha privatitzat el servei (cas de la ITV, per exemple) els canvis (no sempre positius) en l’equilibri cost/servei s’han fet més que evidents per als seus usuaris.  En aquest punt, estaria bé plantejar-se si volem o no serveis públics.

Amb tot plegat, què tenim?  Unes plantilles descompensades al llarg dels anys (massa grans en alguns casos i insuficients en altres ), situació potenciada per la desaparició d’algunes feines i per l’aparició d’altres de noves (què se n’ha fet de les mecanògrafes, sense anar més lluny?), una política salarial ineficaç, artificialment “engreixada” amb dies festius  i, al capdavall, una percepció social de situació de privilegi, en cap cas atribuïble als propis treballadors (nosaltres no fixem les condicions laborals, contractuals, ni retributives), sinó als responsables de les polítiques públiques durant les darreres dècades.  No oblidem que Catalunya va tenir l’oportunitat històrica de crear una administració nova i no va saber fer-la moderna, sinó que hi va reproduir els vells models franquistes.  I això, després, costa molt de canviar -o fa mandra posar-s’hi- i més sota contínues pressions electorals.

En resum, potser el problema dels teballadors públics no és l’estabilitat laboral (aquest hauria de ser un gran objectiu de país, en tots els sectors:  garantir la feina -i no simplificar l’acomiadament-) sinó unes decisions erràtiques, que s’han anat prenent en funció de circumstàncies socials determinades, del color i les prioritats del govern de torn i de disponibilitats pressupostàries concretes, i que s’han anat superposant unes a altres, sense gaire lògica de conjunt.

O algú pot pensar que és especialment motivador veure com es “recompensa” amb festes (no cal que vinguis) i no amb salari (pagament per una feina feta -ben feta, en la major part de casos-)?  Realment no hi trobeu un clar menyspreu pel nostre treball?  Què pensaria un treballador privat que veiés que l’empresa s’estima més que no hi vagi que no que treballi més i millor i amb millors condicions de sou, si cal?  Segurament, que l’amo no hi toca prou, o que realment no el vol.

I per acabar, per incorporar més elements de reflexió, o de polèmica, recomano la lectura d’aquest article, o d’aquest altre.

 

Gen 012012
 

Perquè sabem qui som, tots junts i cadascun de nosaltres.

Perquè sabem que tenim la força, l’esperança i la voluntat necessàries per construir un futur millor.

Perquè sabem que podem deixar un llegat digne als nostres fills i als fills dels nostres fills.

Perquè aquest és el nostre desig de sempre i el nostre compromís de cada any.

I sobretot, perquè estem segurs que sabrem alçar-nos, per molt difícil que ens ho posin.

 

Et desitjo un magnífic any 2012,

ple d’il·lusió, de confiança i de futur !

 

YouTube Preview Image

css.php