El darrer anunci d’Estrella Damm, aquell que duu per títol «Inimitables«, m’ha fet pensar sobre el valor de la imitació o, si voleu, d’aspirar a aconseguir el mateix que algú altre, i quin sentit té.
Anem a pams amb l’anunci. Per què en ple Segle XXI la cuina de la mare segueix sent el súmmum culinari? Per què qualsevol aspirant a esposa/parella/amiga/el que sigui, si vol un ple reconeixement per part de la seva parella, ha de cuinar (primer error) i, a més, fe-ho «com la seva mare» (segon error); ni bé ni malament, sinó «com la seva mare» (d’ell, evidentment). Per què les dones/esposes/parelles/amigues/ el que sigui, s’avenen a aquest joc? I sobretot, per què fa tanta gràcia aquesta mena de principi social inqüestionable?
Francament tot plegat em sona a profundament masclista: un nen bonic mimat per la mare, que aspira a seguir exacatment igual de mimat, però per una altra dona més jove, així que es fa gran. I per reforçar l’argument, la comparació amb l'»incomparable» Barça de Guardiola.
Em grinyola bastant la idea de la imitació com a mèrit suprem a assolir, en el cas de la dona, i com a impossible en el del Barça. De fet, tot ajuda a perpetuar la idea que qualsevol temps passat va ser millor. I no sé jo…
En resum. Que a banda que ja comença a cansar, per fàcil i recurrent, el fet de tirar de Barça com a exemple de perfecció, el paral.lelisme amb una dona esforçada per satisfer, i per fer-ho amb alegria, el desig culinari d’un home que té sacralitzada la cuina materna, em sembla força desaforturnat per al Barça i escandalosament masclista per a totes les dones (per no dir per a tota la societat). Fixeu-vos en les imatges: ella cuina exclusivament per a ell i té el seu premi amb la mentida final; una mentida, tot sigui dit, recompensada amb un petó.
I si ens deixem d’intentar imitar sempre? I si ens atrevim a inventar i a crear coses a la nostra manera, no a la d’algú altre? I si deixem d’insistir a complaure aquell que és incapaç de valorar res que no hagi conegut abans? O potser, i si aprenem a valorar com cal les coses noves i trenquem amarres amb els principis immobilistes del passat? De tot això els francesos en sabem força més que nosaltres -per no perdre de vista l’anunci-. Segurament, si ho féssim, sortiríem guanyant, i molt. I les dones, ni t’ho conto.
