Mai 012013
 

Avui, primer de maig, dia internacional dels treballadors.  Segurament la millor data possible per plantejar algunes preguntes:

La primera, quants treballadors es manifestaran avui.  Si descomptem aturats i gent amb responsabilitats als sindicats?  La capacitat d’atracció i de mobilització dels sindicats cau en picat des de fa temps.  Altra cosa serà els que surtin darrere la pancarta dels moviments socials i de les marees.

La segona, com i per què hem arribat a una situació laboral com la que estem patint?  On han estat les veus i les negociacions mínimament efectives? I sobretot, insisteixo, per què?

Finalment, com és que seguim acceptant, amb tota naturalitat, expressions com “mercat de treball”?  És que assumim que les feines i els treballadors se subhasten i es venen al millor postor com si d’una fira de bestiar o d’un mercat d’esclaus es tractés?   On queda allò del dret al treball?

El moviment sindical és imprescindible en una societat que aspira a determinats nivells de justícia social, però la realitat dels darrers anys ens presenta un panorama en què aquells que han de defensar els drets i les condicions dels treballadors han esdevingut una mena d’extensió d’un sistema que ha acabat retallant salaris, abaratint els acomiadaments i imposant uns sistemes de contractació i de remuneració més propis de segles passats, fent miques tot el que durant moltes dècades s’havia anat aconseguint.

Les societats evolucionen i amb elles totes les seves estructures i els seus agents.  A casa nostra, però, els nom de capçalera són els mateixos que fa massa anys i les estratègies i maneres d’actuar també, encara que ja fa dies que s’han demostrat totalment inútils;  tan inútils que potser algun sindicat es plantejarà que cal pensar a tornar a revindicar la gran demanda d’aquells treballadors de Xicago que el 1886 van morir intentant aconseguir la jornada laboral de vuit hores, ara que l’alternativa son els minijobs o les jornades interminables i, evidentment, no completament remunerades.

Han passat més de 125 anys i som on som.  Cal una profunda reflexió, i no nostra precisament.  Ens hi va no ja el futur, sinó el present immediat, el salari de demà mateix.

css.php