Mai 072013
 

Diu la dita que a la primavera res és com era.  Deu ser veritat perquè el paisatge canvia totalment i, d’una manera o altra, tot es vesteix de colors, de llum i d’escalfor.

I amb aquest esclat de vida de la primavera, també sembla que el panorama polític fa la seva transformació particular.  El problema és saber cap a on va aquest canvi.  De moment, no podem més que resseguir indicis i assistir, amb calma, a un innegable temps de transformacions:

– La consulta als ciutadans de catalunya sobre com volen el futur sembla un fet inevitable.  Gairebé tant com el trencament amb Espanya, fruit d’una tensió que ja no té marxa enrere.

– Els socialistes catalans (no sabria ben bé quines sigles posar) estan vivint una metamorfosi cap a ves a saber on.

– La tensió entre Convergència i Unió ja veurem si no fa saltar una coalició cada cop més inestable.

– Duran Lleida s’afilia al club dels que se senten maltractats i diu que pateix quan li diuen botifler.  Doncs mira, tu…

– L’hegemonia dels grans partits espanyols sembla que té els dies comptats i que el temps de les majories absolutes pot acabar sent història aviat.

– La monarquia ja fa aigües per tot arreu.

L’únic realment immutable, per més primavera que vingui, és la impunitat d’un tal Fèlix Millet que, com qui no vol la cosa, va retardant i retardant el seu cada cop més que improbable judici, ara per problemes d’agenda del seu advocat.  Si mai em posen una multa, provaré d’al.legar problemes d’agenda per no pagar-la, a veure si també cola.

I és que ni la primavera és capaç de canviar-ho tot, per més que s’hi posi.  I vaja si s’hi ha posat.

css.php