Mai 092013
 

Ara resulta que el Tribunal Constitucional decideix suspendre una declaració política del Parlament de Catalunya.  Cap sorpresa, si mirem la brillant trajectòria d’aquest tribunal al llarg dels anys, especialment pel que fa a la consideració cap al nostre país i els seus òrgans d’autogovern.

El que em costa d’entendre és què dimonis s’ha suspès.  Una declaració?  si no té caire executiu!  Potser el que manté el Consistucional és que els diputats no poden manifestar les seves opinions?  Això sembla.

Potser el que deixa en suspens són les actuacions del Parlament a partir d’ara, perquè tot el que faci es podrà llegir en clau de clara vinculació a la declaració suspesa?  D’això se’n diria involució, no?  El PP ja amenaça amb torpedinar qualsevol activitat. Sort que amb un estil més que qüestionable.

Potser volen dir que durant cinc mesos no cal que el Parlament faci res?  Ja se n’ocuparan el PP i Ciutadans (i el PSC de propina) de fer lectures esbiaixades de tot el que s’hi tracti per titllar-ho de secessionista.

No ho sé, tot plegat em sembla un intent de jutjar què podem pensar i dir i què no.  I no ja a nivell individual, cosa que passa a diari, en multitud de temes, sinó també a nivell polític, la qual cosa suposa un abaratament intolerable de la democràcia.  Si no és així, m’agradaria que algú m’ho expliqués perquè ho pugui entendre.

Potser resulta que el Parlament pot aprovar lleis, però no pot expressar posicionaments polítics?

Un cop més m’ha vingut al cap aquella frase del dictador Franco que venia a dir:  “faci com jo i no es posi en política”.  Em sembla que justament és això el que li acaba de dir el Tribunal Constitucional al Parlament.  Ara, igual com aleshores, ni cas.

Mai 082013
 

El nostre diccionari defineix “estúpid” com a molt curt d’enteniment.  Aquesta paraula és la que m’ha vingut al cap en llegir que el govern de l’Aragó vol aprovar la denominació LAPAO per referir-se al català.  Aquesta aberració em porta a plantejar-me mitja dotzena de preguntes:

1.  Tenen prevista una gramàtica del lapao?

2.  I un diccionari lapao-espanyol / espanyol-lapao?  o el lapao-català / català-lapao?.   Ja posats.

3.  Com en diran de les persones que parlen lapao?

4.  Com en diran de la literatura escrita en lapao?  Quin adjectiu faran servir?

5.  Hi haurà exàmens de nivell C de lapao a la Franja?

6.  L’evolució fonètica normal de la llengua transformarà “lapao” en “lapo“?

Seria molt còmic tot plegat si no fos tan estúpid.  Aquesta és la realitat cultural i la realitat de la política d’extermini lingüístic del govern aragonès.  I des d’aquí, silenci administratiu (i institucional?).   Imagineu què hauria passat si se’ns hagués acudit dir que l’espanyol és la “llengua catalana que es parla Ponent enllà (per exemple)?  Doncs això.

En qualsevol cas, a aquesta gent que sembla que el cachirulo els ha bloquejat el reg sanguini del cervell, no se’ls pot negar un mèrit, el d’inventar la primera llengua del món que es demonima per sigles, i no pel seu nom científic i universalment recongut:   català.

Dijous o divendres seran un dia molt negre per a la intel.ligència, si finalment s’aprova aquesta denominació, i res no indica que no hagi de ser així.  Això sí que és política lingüística.  Estúpida, però política.  I com que afecta una llengua…

Mai 072013
 

Diu la dita que a la primavera res és com era.  Deu ser veritat perquè el paisatge canvia totalment i, d’una manera o altra, tot es vesteix de colors, de llum i d’escalfor.

I amb aquest esclat de vida de la primavera, també sembla que el panorama polític fa la seva transformació particular.  El problema és saber cap a on va aquest canvi.  De moment, no podem més que resseguir indicis i assistir, amb calma, a un innegable temps de transformacions:

– La consulta als ciutadans de catalunya sobre com volen el futur sembla un fet inevitable.  Gairebé tant com el trencament amb Espanya, fruit d’una tensió que ja no té marxa enrere.

– Els socialistes catalans (no sabria ben bé quines sigles posar) estan vivint una metamorfosi cap a ves a saber on.

– La tensió entre Convergència i Unió ja veurem si no fa saltar una coalició cada cop més inestable.

– Duran Lleida s’afilia al club dels que se senten maltractats i diu que pateix quan li diuen botifler.  Doncs mira, tu…

– L’hegemonia dels grans partits espanyols sembla que té els dies comptats i que el temps de les majories absolutes pot acabar sent història aviat.

– La monarquia ja fa aigües per tot arreu.

L’únic realment immutable, per més primavera que vingui, és la impunitat d’un tal Fèlix Millet que, com qui no vol la cosa, va retardant i retardant el seu cada cop més que improbable judici, ara per problemes d’agenda del seu advocat.  Si mai em posen una multa, provaré d’al.legar problemes d’agenda per no pagar-la, a veure si també cola.

I és que ni la primavera és capaç de canviar-ho tot, per més que s’hi posi.  I vaja si s’hi ha posat.

Mai 062013
 

Hi ha governs que tenen el mal costum de posar-se noms.  I dic mal costum perquè el nom en qüestió acostuma a definir, justament, totes les mancances del govern que se l’atorga.  No crec que calgui posar cap exemple del que dic, i tothom pot anar fent la seva llista particulars de despropòsits.

Pel que fa al govern actual del PP, no em consta que s’hagi volgut definir de cap manera concreta.  Ja entenc que potser no és fàcil ni, potser, resultaria massa còmode.  De tota manera, sempre podríem jugar a batejar-lo, tenint en compte la seva composició i la filiació ideològica, ètica, religiosa i econòmica dels seus components.

Perquè puguem tenir més elements que ens ajudin a batejar el govern popular, us recomano la lectura d’aquest interessant article.  Ja té uns mesos, aquest text, però potser millor així, perquè ara mateix tenim més elements per valorar l’activitat de cadascú i emmarcar-la en cada perfil concret.

Vistos un al costat de l’altre, fan una mica de por i tot, oi?  Per si de cas, tinguem sempre a mà allò de “sí, ministre”.  I seguim fent la nostra.

Mai 052013
 

El dia de la mare és una d’aquelles dates en què es vol recordar alguna cosa prou important i singular, ni que només sigui una vegada cada any.  Per si algú té curiositat, està bé no oblidar que l’homenatge a les mares no és cap cosa nova, per més que la modernitat se n’hagi volgut apropiar per interessos purament comercials.

I és que això de la maternitat és tan vell com la vida mateixa i, fet i fet, comporta uns determinats rols i maneres d’entendre el món un tant peculiars que anem entenent, descobrint, acceptant o ignorant al llarg de la nostra vida i, tot sovint, amb un cert retard.  Per a un fill, la mare és qui li dóna la vida, qui l’obre els ulls al món, qui li talla les ales, qui sempre li porta la contrària, qui no sap res, qui l’ajuda quan li cal, qui sempre hi és, qui el necessita i espera que no l’abandoni, arribat el moment i qui, tard o d’hora, s’acaba enyorant i trobant a faltar, per més que hagi deixat una petjada inesborrable en cadascú de nosaltres.  Al capdavall, ja diu la dita que els plats s’assemblen a les olles, i deu ser veritat.

Evidentment, no sóc ni seré mai mare.  La paternitat és tota una altra cosa, perquè la biologia escriu amb tinta duradora sobre les persones.  Segurament per aquest fet, mirant els meus fills, puc entendre i valorar el paper i la gran feina d’una mare (la seva, en aquest cas concret).  Això sí que són fets i no paraules.

Serveixin aquestes línies com a agraïment i homenatge.  Passeu un bon dia, totes les mares.

“Mare”, quina paraula més bonica, oi que sí?

Mai 042013
 

Hi ha documents que haurien de tenir el caràcter de ser  de lectura obligatòria per part de tothom.  Un d’aquests documents és, sense cap mena de dubte, l’Anuari Mèdia.cat que cada any publiquen el Grup de Periodistes Ramon Barnils i l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.

Aquest any, com ja és habitual, repassa quinze notícies clarament silenciades en els mitjans de comunicació.  Per tal que ens puguem fer una idea de per on van les coses, només cal repassar alguna de les entrades de l’índex:

  • 10.ooo milions de beneficis en plena crisi.  La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris.
  • De Loitte triplica ingressos amb el govern de CiU.  L’empresa auditora ha guanyat contractes de la Generalitat per valor de41 milions d’euros des que va contractar David Madí, exassessor d’Artur Mas.
  • Dotze milions per a la seu fantasma de la televisió de Mallorca.  La desapareguda Ràdio i Televisió de Mallorca ha estat condemnada a pagar per una finca que no ha fet servir mai i que el 2006 va costar dos milions i mig d’euros.
  • El País Valencià, a la cua dels serveis socials.  L’Índex DEC, elaborat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, situa el País Valencià com l’autonomia més endarrerida de l’Estat.

I així fins a 15 informacions silenciades que ara podem trobar a l’Anuari Mèdia.cat 2013.  Tot un exercici de transparència infomativa i una mirada crítica sobre el que ens serveixen cada dia els diferents mitjans de comunicació.  Molt apropiat quan ja no s’amaga la intenció guvernamental d’impedir la informació sobre determinades qüestions, i quan l’Estat Espanyol segueix en caiguda lliure pel que fa a llibertat de premsa, per més que els seus governants tinguin segrestada la paraula “llibertat” com a argument per a tota mena d’ingerències.

 

Mai 032013
 

Diu molt poc en favor de la qualitat democràtica dels partits polítics el fet que hagi de ser un periodista, amb el seu programa de televisió, qui dispari totes les alarmes sobre determinats temes que el temps i la voluntat de determinats sectors han contibuit a soterrar.  El darrer exemple és el programa “Salvados” dedicat a l’accident del metro de València.

Vaig veure el programa en qüestió i reconec que em va indignar l’actitud de Juan Cotino, president del Parlament valencià qui, amb una arrogància i un cinisme intolerables en qualsevol servidor públic, no va respondre cap de les qüestions que li va plantejar el seu entrevistador, malgrat que anaven referides a una enorme tragèdia humana.

Aquest posat cínic, altiu, propi d’aquell que se situa per damunt de totes les normes socials i ètiques, però, no és exclusiu de Cotino, un personatge que, si encara tingués un mínim de dignitat, després del seu espectacle televisió, ja hauria hagut de plegar de qualsevol responsalitat pública.  Però és clar, el seu posat és el seu habitual i, per tant, una cosa prou normal i generalitzada entre els seus col.legues. Prou normal com perquè no tingui res a comentar.

Altres exemples d’aquesta indignitat d’una determianda classe política?

– Andrea Fabra i el seu ja famós “que se jodan” dirigit als aturats.

– Qualsevol declaració del ministre Montoro.  Directament ofensives totes.

– Les habituals declaracions de la ministra de Treball.  Una persona que mai no ha treballat fora del seu partit.

– Considerar els joves que emigren com a practicants de mobilitat geogràfica i orgull de l’Espanya que exporta talents.

– La condescendència d’un Rajoy que, des de ben lluny, afirma que pot entendre la indignació dels aturats.

– Les crides a no deixar-nos enganyar per les dades de l’atur, perquè l’economia millora.  La de qui?

– L’elogi dels rics i els pijos, perquè són els que gasten, per part de la delegada del Govern a Catalunya.

– El menyspreu a les famílies desnonades i la manca de voluntat per resoldre els seus drames.

I podríem seguir i seguir amb tota mena d’exemples que demostrarien que Cotino no és cap rara avis en el panorama polític, especialment si mirem altres membres del seu mateix partit.  De tota manera, hi ha una cosa que el fa prou especial:  la seva actitut burleta es manté sobre 43 tombes.  Tot un símptoma d’absoluta manca  de respecte a la societat en general i a les víctimes i les seves famílies en particular.

Mai 022013
 

Tres notícies ben recents que parlen amb prou claredat de la situació i del respecte cap a la nostra llengua i cap a les nostres lleis:

– L’Aragó, a punt d’exterminar el català de la Franja.  I, a més, de la manera més humiliant possible.

Granini passa del català i del Parlament de Catalunya, amb absoluta impunitat i només sabem cridar al boicot.

American Airlines esborra el català de la seva web perquè es veu que li costa massa diners.  Segur que tot un pressupost.

Si hi afegim les ja habituals sentències contra la nostra llengua i el nostre sistema educatiu, tristament assumides com a normals per part de tothom, o de l’eterna lletania que va repetint que la promoció del català (i afegiria que de l’occità -també oficial a Cataluya encara que costi creure-ho) és una despesa prescindible en temps de crisi, no sembla que la cosa de la llengua vagi massa a l’hora, no?

Deu ser un element més d’aquest terrible viatge al passat que estem vivint en tots els àmbits, també a casa nostra.

 

 

Mai 012013
 

Avui, primer de maig, dia internacional dels treballadors.  Segurament la millor data possible per plantejar algunes preguntes:

La primera, quants treballadors es manifestaran avui.  Si descomptem aturats i gent amb responsabilitats als sindicats?  La capacitat d’atracció i de mobilització dels sindicats cau en picat des de fa temps.  Altra cosa serà els que surtin darrere la pancarta dels moviments socials i de les marees.

La segona, com i per què hem arribat a una situació laboral com la que estem patint?  On han estat les veus i les negociacions mínimament efectives? I sobretot, insisteixo, per què?

Finalment, com és que seguim acceptant, amb tota naturalitat, expressions com “mercat de treball”?  És que assumim que les feines i els treballadors se subhasten i es venen al millor postor com si d’una fira de bestiar o d’un mercat d’esclaus es tractés?   On queda allò del dret al treball?

El moviment sindical és imprescindible en una societat que aspira a determinats nivells de justícia social, però la realitat dels darrers anys ens presenta un panorama en què aquells que han de defensar els drets i les condicions dels treballadors han esdevingut una mena d’extensió d’un sistema que ha acabat retallant salaris, abaratint els acomiadaments i imposant uns sistemes de contractació i de remuneració més propis de segles passats, fent miques tot el que durant moltes dècades s’havia anat aconseguint.

Les societats evolucionen i amb elles totes les seves estructures i els seus agents.  A casa nostra, però, els nom de capçalera són els mateixos que fa massa anys i les estratègies i maneres d’actuar també, encara que ja fa dies que s’han demostrat totalment inútils;  tan inútils que potser algun sindicat es plantejarà que cal pensar a tornar a revindicar la gran demanda d’aquells treballadors de Xicago que el 1886 van morir intentant aconseguir la jornada laboral de vuit hores, ara que l’alternativa son els minijobs o les jornades interminables i, evidentment, no completament remunerades.

Han passat més de 125 anys i som on som.  Cal una profunda reflexió, i no nostra precisament.  Ens hi va no ja el futur, sinó el present immediat, el salari de demà mateix.

css.php