oct. 212012
 

Ja tocava.  Ha tornat a ploure.  I com acostuma a passar després de períodes de sequera, ho ha fet, segons on, sense mesura.  Així és la pluja:  o sembla que s’amagui, o vol tot el protagonisme.  Però allà on no ha fet mal, allà on s’ha mostrat amable i generosa, la pluja ha deixat aquella vella sensació de benestar, de netedat, que tant enyoràvem.

Cal que plogui, de tant en tant.  Cal aquesta dosi de frescor que augura una vida esclatant, i que només porta la pluja.  Als llocs on l’aigua no és pa de cada dia sabem valorar què vol dir un cel gris i una calma densa, amb olor d’humitat anunciada.

Semblantment, nosaltres també som part d’aquesta natura que ens envolta i que en supera, però hem caigut en la temptació de creure que podem viure a un ritme diferent i oblidem que, de tant en tant, també necessitem una pluja que ens faci net de tanta rutina, mediocritat i ensopiment.  De tant en tant, ni que només sigui, nosaltres també necessitem quelcom que ens aporti frescor, benestar i la seguretat que alguna cosa nova i positiva brotarà entre totes les complicacions de la dura i eixuta realitat.

Potser viure en harmonia amb la natura (i amb nosaltres, i amb els nostres) no és gaire més que això.  I no és poca cosa, de tan simple com és.  Igual com la pluja.

css.php