oct. 202012
 

De tant en tant moren persones que han contribuit a fer la història, la ciencia, la cultura, la política… d’una determinada societat.  És llei de vida, diuen.  I de tant en tant moren persones que des d’un protagonisme diferent, de segona fila, si voleu, també ajuden a escriure la nostra memòria col.lectiva.

Fa uns pocs dies va morir Sylvia Kristel, protagonista de la mítica  Emmanuelle.  La seva contribució al cinema, segur, no és la de les grans dames de la pantalla, però aconseguir que una pel.lícula protagonitzada per ella  es mantingui 13 anys seguits en cartell, a París, diu moltes coses sobre la influència que va tenir en el seu moment.

Cal fer un petit viatge en la memòria fins a les acaballes del franquisme, en concret al 1974, i situar la pel.lícula en un cine de Perpinyà, per retrobar centenars i centenars de catalans van fer cua per veure la que segurament era la primera transgressió eròtico-cinematogràfica de la seva vida i que, vista amb ulls d’ara, resulta d’una candidesa sorprenent.  Eren uns temps en què tot el que no era abrumadorament gris i vell i resultava sorprenentment atractiu i engrescador.

Sigui com sigui, Emmanuelle va aportar, a una societat que volia començar a aixecar cap, bones dosis de fantasia i d’il.lusió enmig d’uns temps foscos i complicats.  Avui que vivim temps també difícils i poc clars, ens aniria bé una nova figura que alimentés de nou la fantasia i la il.lusió.  Però sembla que ens hem tornat massa pragmàtics i ara ens aconformem amb una immediatesa que podem trobar arreu i que mata els somnis.

Descansi en pau Sylvia Kristel, però que no se’n vagi Emmanuelle.

css.php