Oct 032012
 

La vocació bel.licista espanyola és inqüestionable.  Espanya va crear un imperi a cop de guerres i, imagino, aquesta mena de pensament ancestral s’ha lligat de manera inseparable a la mentalitat política dels seus dirigents al llarg dels segles.  D’alguna manera, Espanya necessita sempre un enemic per mantenir tibada la corda de la seva identitat i del seu esperit combatiu (i per amagar les seves missèries).  Darrerament, el dictador ho va tenir fàcil:  els rojos, els masons i tothom que es posés al davant era susceptible de ser considerat enemic i, per tant, útil per a aquesta finalitat.

La mort del dictador va donar pas a ETA.  I és que més enllà de l’intolerable i injustificable dolor que ETA va casuar a tantes famílies, cal no perdre de vista que va ser clarament instrumentalitzada pels diferents governs espanyols per criminalitzar qualsevol intent de definició nacionalista.  Ara ETA sembla que finalment ha abandonat la seva activitat criminal i Espanya ha de trobar un nou enemic, especialment quan el terrorisme islamista sembla poc operatiu.

El darrer capítol d’aquest procés és Catalunya.  La possibilitat que a curt o mig termini Catalunya esdevingui un estat independent a Europa ha fet saltar totes les alarmes.  Catalunya és el nou enemic, però un enemic sense armes, sense violència, sense cap afany d’enfrontament més enllà del debat democràtic, i això és una novetat per a Espanya, perquè en aquest procés no valen els arguments que ha vingut utilitzant tradionalment;  però potser no en té, d’alternatius.

Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre l’estratègia de la por que han desfermat PP i PSOE, vaticinant tota mena de cataclismes per a una futura Catalunya independent.  El problema (el seu problema) és que tots aquests mals auguris es veuen, un a un, desactivats des de la intel.ligència, tal com s’han encarregat de demostrar diferents juristes, economistes…  I en el moment que es veu que aquestes prediccions són senzillament falses, apreixen de nou els apòstols del militarisme secular.  I tornen les amenaces dels tancs, de la guàrdia civil o, fins i tot, l’assimilació del nacionalisme català amb ETA, en un exercici de fanatisme sense precedents.

Espanya no admet res que no sigui la seva veritat oficial, i en això no hi ha dretes ni esquerres.  Qui pot trobar diferències entre els discursos de Leguina, de Vidal-Quadras, de Mayor Oreja, de Díez, de Bono, o d’altres insignes demòcrates?

Per a ells el seu anacrònic discurs bel.licista, i nosaltres a veure si som capaços de construir un estat modern, ric, lliure i democràtic.

 

css.php