oct. 052012
 

El nostre és un país complex, a nivell polític.  Ho és, sobretot, perquè al tradicional eix ideològic esquerra-dreta, cal afegir, ara mateix, el que podríem denominar sobiranista-unionista (per dir-ne d’alguna manera).  I no sempre és senzill separar els dos eixos.

No és estrany llegir darrerament informacions sobre com es pot, per exemple, afavorir l’escola privada i demanar un estat, o els dubtes sobre com mantenir els seveis socials des d’una postura independentista.  Personalment, crec que estem barrejant coses que no tenen massa a veure  tot plegat sona a tendenciós i demagògic.

No és estrany, si mirem altres països, que els més estatalistes i menys tolerants amb les diferències lingüístiques, territorials i culturals siguin justament els partits d’esquerres, segurament per allò de l’estat fort i tot plegat.  Tampoc no és difícil trobar exemples en què les dretes o els neoliberals siguin perfectament comprensius amb plantejaments respectuosos amb les diferències i amb les singularitats.

Això vol dir que una cosa és, en el cas de Catalunya, ser independentista o favorable a la constitució d’un estat català, o bé  partidari de continuar sota la corona espanyola, i una altra molt diferent propugnar unes determinades polítiques socials i econòmiques.  I tant una cosa com l’altra es poden fer des de la dreta o des de l’esquerra.

El nostre problema és que la dreta (o centredreta) està prou ben definida, amb un partit sobiranista (CiU) i un altre d’unionista (PP).  El panorama de l’esquerra (o centresquerra) també està prou clar pel que fa a l’unionisme (PSC), però gens si mirem el sobiranisme, on la dispersió és la norma.

Així doncs, els que ens considerem sobiranistes, o bé votem un partit majoritari de centredreta, o bé apostem per una força sabent que serà minoritària i, per tant, poc influent.  O gens.

Ara és el moment històric de prioritzar l’eix sobiranista per davant de tot, perquè només des de la plena sobirania podrem decidir lliurement quines polítiques socials, culturals, educatives, econòmiques… volem fer, perquè només llavors tindrem realment capacitat per fer-les.  En aquest context, és una urgència ineludible articular una esquerra independentista forta, capaç d’atendre les demandes de molts votants, i no un ventall d’alternatives que, al capdavall, només es diferencien en els noms de les persones que les representen i poc més.

Però un cop més hem vist la incapacitat d’uns polítics  que sembla que no tinguin altra prioritat que  assegurar-se un lloc al Parlament.  De debò es pensen que ens hi podem sentir identificats amb aquesta actitud de sordesa tan greu?

Quina irresponsabilitat històrica, política i patriòtica tan gran, justament quan més falta fan.  És trist, però amb gent com aquesta mai no construirem un estat.

 

css.php