No cal que en facis gaire cas

De tant en tant moren persones que han contribuit a fer la història, la ciencia, la cultura, la política… d’una determinada societat.  És llei de vida, diuen.  I de tant en tant moren persones que des d’un protagonisme diferent, de segona fila, si voleu, també ajuden a escriure la nostra memòria col.lectiva.

Fa uns pocs dies va morir Sylvia Kristel, protagonista de la mítica  Emmanuelle.  La seva contribució al cinema, segur, no és la de les grans dames de la pantalla, però aconseguir que una pel.lícula protagonitzada per ella  es mantingui 13 anys seguits en cartell, a París, diu moltes coses sobre la influència que va tenir en el seu moment.

Cal fer un petit viatge en la memòria fins a les acaballes del franquisme, en concret al 1974, i situar la pel.lícula en un cine de Perpinyà, per retrobar centenars i centenars de catalans van fer cua per veure la que segurament era la primera transgressió eròtico-cinematogràfica de la seva vida i que, vista amb ulls d’ara, resulta d’una candidesa sorprenent.  Eren uns temps en què tot el que no era abrumadorament gris i vell i resultava sorprenentment atractiu i engrescador.

Sigui com sigui, Emmanuelle va aportar, a una societat que volia començar a aixecar cap, bones dosis de fantasia i d’il.lusió enmig d’uns temps foscos i complicats.  Avui que vivim temps també difícils i poc clars, ens aniria bé una nova figura que alimentés de nou la fantasia i la il.lusió.  Però sembla que ens hem tornat massa pragmàtics i ara ens aconformem amb una immediatesa que podem trobar arreu i que mata els somnis.

Descansi en pau Sylvia Kristel, però que no se’n vagi Emmanuelle.

Tweet

Si hi ha un parell de coses que, ara mateix, em semblen prou clares, diria que són:  primera, que el procés sobiranista que s’ha posat en marxa a Catalunya no té marxa enrere i, segona, que aquest procés és tota una incògnita perquè, segurament, no val cap dels referents independentistes que hem vist fins ara.

Catalunya no és una colònia, en el sentit clàssic del terme, ni Espanya és ja cap potència colonial.  A més, hi ha una Unió Europea que hi té molt, però que molt a dir, sobre la voluntat democràtica d’una de les seves regions riques i productives.  En aquest context, trobo lògiques algunes de les expressions que li hem sentit darrerament al president Mas i de les quals se n’ha fet, potser amb massa precipitació, una interpretació simplista.

Ara mateix, Catalunya té tots els números per ser el primer país que esdevé estat, i que ho fa en el si de la Unió Europea.  Aquest pas no té precedents i, no ens equivoquem, caldrà anar inventant (tots plegats, vulguin o no, i per més que ara diguin) respostes satisfactòries per a cada situació concreta.

A la vista de tot plegat, totes les afirmacions apocalíptiques que estem sentint darrerament no tenen cap, remarco:  cap, base.  Són només això, afirmacions sense cap valor, que només serveixen per intentar fer por, i poc més.  PP i PSOE, a hores d’ara, estan fent un ridícul sense precedents, a nivell internacional, amb unes postures immobilistes absurdes i pròpies de règims totalitaris, o amb propostes que no passen de brindis al sol, per utilitzar una expressió ben castissa a Espanya.  Algun dia hauran de retre comptes de tantes barbaritats com estan dient i de tant pànic que volen generar amb aquest autèntic terrorisme dialèctic i mediàtic.

En resum, que no hem de fer cap cas de les plagues bíbliques que ens venen a sobre si gosem abandonar Espanya, inclosa aquesta tan vella de l’ocupació militar i no permetre que cap bajanada ens despisti del que és realment important.  I des d’aquesta perspectiva, cal agrair la postura del president, que sembla haver fixat la velocitat de creuer cap a ningú sap massa on, però cap a algun lloc molt diferent a aquell on hem estat els darrers 300 anys.

Són temps per mantenir el cap fred i no perdre la calma davant de res ni de ningú.

Tweet

Si ens prenem la molèstia de consultar el diccionari, veurem que la primera accepció del terme “pau” fa referència a l’estat de tranquil.litat o quietud no pertorbat per fatics, molèsties, etc,  i a l’estat d’ànim tranquil, no pertorbat per la passió, l’ànsia, el temor, etc.  Cal anar força més endavant per arribar al significat relatiu a l’absència de guerra.

Fa uns dies vam saber que el Premi Nobel de la Pau li atorguen a la Unió Europea.  Francament, si algú es pren la feina de reflexionar un moment sobre què implica el concepte “pau”, aquest premi sembla més fora de lloc que el que se li va atorgar, tot just investit, al president Obama, que ja és dir.

Pretendre que la Unió Europea, avui, és un instrument de tranquil.litat, capaç d’evitar temors i molèsties, quan la crisi està deixant uns efectes no tan diferents dels que deixen les guerres convencionals:  pobresa, malnutrició, odi, gent sense llar, morts… i quan només està servint per enriquir encara més els més rics (com també passa a les guerres),  és fer molta política ficció, o pixar molt fora del test, com diem nosaltres.

Però bé, això és el que hi ha.  Premi Nobel de la Pau a aquells que tan vergonyós paper van  fer durant els gairebé deu anys de la guerra dels Balcans, per si algú no s’enrecorda.

Vivim en un món estrany, molt estrany, i tant les persones que han proposat aquesta candidatura, com el Comitè del Nobel que ha decidit qui cal premiar  són magnífics exemples de la miopia hipòcrita i dels interessos inconfessables que ens envolten.

Tweet

Llegeixo a Lo Jornalet, un joveníssim diari electrònic d’informació general escrit en occità (té poc més de sis mesos de vida), que YouTube ha posat en marxa més de 30 canals de televisió per Internet.  La major part són en llengua anglesa i de caire temàtic, però esperen poder ampliar l’oferta aviat amb molts més canals en altres llengües i amb nous continguts.

Som a la tardor, un temps de canvis en què algunes coses moren per donar pas a altres de noves.  Aquest és el ritme normal de la vida i de la natura i, vulguem o no, el de les societats.  Moltes de les caríssimes cadenes de televisió convencionals, les que han ocupat un lloc preeminent a les nostres vides fins ara, es troben a punt de plegar, principalment perquè responen a un model de mitjà que cada cop més s’allunya de la realitat i del públic, la qual cosa les fa insostenibles.  Tots els estudis demostren que els joves cada cop miren menys la televisió i s’informen i entretenen més per Internet.

Els models dels mitjans de comunicació estan canviant i som a les portes d’una atomització sense precedents dels continguts audiovisuals que veurem en la pantalla de la nostra televisió de tota la vida.  Segurament, aquest futur presidit per una enorme varietat en l’oferta ens portarà,també, una nova televisió més lliure, més diversa, més plural i, esperem que també, menys manipulable pels governs i pels gran grups.

Ja veurem com evoluciona tot plegat, perquè igual com les estacions, tot, absolutament tot, té un temps per morir i  un altre per néixer i res no pot evitar que el cicle es compleixi inexorablement.  El que ningú no pot garantir és la collita de la temporada següent, tot i que en bona part dependrà de la feina que es faci mentrestant.

Repassem les nostres vides i veurem que nosaltes també seguim aquest mateix cicle, i cal que en siguem protagonistes, perquè només nosaltres som amos de la nostra existència.  Segurament la tardor és un bon moment per pensar-hi.

Tweet

Avui, previssible ridícul espantós d’una colla de nostàlgics que estan preparant una hipotètica demostració de força a la Plaça de Catalunya, de Barcelona, com a resposta a la manifestació de l’11 de setembre.  Cal, però, tenir en compte algunes qüestions:

– La suposada manifestació de catalans que no volen la independència comptarà amb una nodrida participació de gent vinguda de fora de Catalunya, i que no hi té res a veure amb aquesta idea.

– Els grups feixistes i neonazis hi acudiran amb ganes de fer festa grossa.

– Caldrà veure quin paper hi jugaran el PP català i els seus acòlits, amb aquest escenari de fons.

Sigui com sigui, crec que el més adequat serà utilitzar la mateixa vara de mesurar dels populars i comptar com a independentistes tothom que no hi vagi a la manifestació.  Exactament el mateix argument que ells han fet servir per intentar treure valor a l’11 S.  Sí, sí, aquell de la majoria silenciosa que no es manifesta.

Tot plegat, una exaltació de nostàlgia franquista, sota la coartada d’una manifestació democràtica, indigna i impròpia de qualsevol país que es vulgui considerar democràtic.  Serà que Espanya cada cop ho és menys, de democràtica.

Per què no es queden amb els seus absurds soldadets desfilant per la Castellana al ritme d’una cabra i ens deixen en pau?  Quin tip!

Tweet