No cal que en facis gaire cas

En només un parell de dies hem assistit a un aforament sense precedents de la veritat oculta del PP i de les seves posicions polítiques.  Primer va ser el ministre Ruiz-Gallardón qui va afirmar que Espanya no podria existir sense Catalunya.  Dit d’una altra manera, que impediran tant com puguin la nostra independència perquè necessiten els diners que generem, per poder subsistir (i no a l’inrevés).  La segona confesió ha anat a càrrec del ministre Wert, que no s’ha estat de dir en veu alta i clara que allò que volen és espanyolitzar els nens i nenes a les escoles catalanes.  És a dir, que allò de la fàbrica d’independentistes per justificar l’ofensiva contra la immersió lingüística, res de res, perquè del que es tracta és de substituir un sistema de qualitat contrastada internacionalment per un altre amb continguts adoctrinants hereu del franquisme més fosc.

S’agraeix la sinceritat, sobretot emmig d’un llenguatge polític sempre ambigu i sovint difícil de desxifrar, especialment en el cas del PP i del seu líder.

Ara ja ho sabem:  Catalunya no pot ser independent perquè Espanya vol (necessita) els seus diners i aspira a seguir vivint a les nostres costelles.  D’altra banda, la involució educativa el que busca és la formació de l’esperit nacional espanyol a les escoles.  Pels continguts curriculars, pel foment de les humanitat, per l’aprofundiment a les ciències, per l’educació integral de les persones i per totes aquestes minúcies, no cal patir.  L’important és adoctrinar en els suposats valors de la hispanitat.

Sempre és d’agrair la sinceritat, sobretot perquè serveix per mostrar l’autèntic rostre de cadascú, sense mentides ni manipulacions.  I aquesta és la seva veritat.  No ho podien dir més clarament.

Tweet

Ho intenten.  Un cop i un altre ho intenten, però no hi ha manera.  Els realitzadors televisius intenten amagar la realitat, però no se’n surten.  Ho havíem vist en els intents desesperats de minimitzar les xiulades al rei a les finals de Copa i ho vam tornar a veure el minut 17 i 14 segons, diumenge, al Camp Nou.

El problema d’intentar censurar les imatges és que resulta impossible, en un món on gairebé cada persona és potencialment un càmera de la cadena de televisió més potent de la història:  Internet.  Ahir, la realització de Canal+ va passar de puntetes per damunt del clam independentista del Camp Nou, però als pocs minuts, la xarxa anava plena de vídeos i de fotografies que la televisió oficial ens havia intentat amagar.  Ells sabran a quins criteris respon aquesta actitud, o a les intruccions de qui.

El cas és que els mitjans internacionals sí que se n’han fet ressò i que l’únic que han aconseguit aquests magnífics realitzadors és oferir al món el reflex d’una Espanya encorada en pràctiques tan antigues com aquesta imatge de dues de les màximes representants del partit del govern, o com les de la repressió policial de fa uns dies, per exemple.  Per més que digui el ministre Garcia-Margallo, segurament aquests posats i aquests comportaments són els que fan anacrònica i negativa la imatge d’Espanya, i no els que ell voldria.

Amb aquestes estratègies, Catalunya, dia a dia, va guanyant solidesa democràtica, es va carregant d’arguments i raons per fer-se independent, i aconsegueix el suport i el respecte internacionals.  I és que mentre alguns encarem amb il.lusió el Segle XXI, uns altres encara no s’han mogut de mitjans del XX.

Tweet

La tardor ens regala, cada any, el magnífic espectacle cromàtic d’una natura canviant que abandona la seva uniformitat verda per estrenar la més àmplia gamma de grocs i vermells que puguem arribar a imaginar.

Val la pena, a poc que puguem, fer un parèntesi en la nostra rutina, en els nostres problemes, en les nostres preocupacions, i buscar un lloc on poder gaudir d’aquest regal que passa per davant dels nostres ulls cada tardor i que massa sovint no sabem apreciar.

Redescobrir la bellesa intensa d’alguna cosa que se’ns escapa, que mai no podrem controlar, és també redescobrir el plaer de les coses senzilles, segurament de les més importants, i deixar-se endur pel ritme de les estacions, ni que només sigui per una petita estona de plenitud amb tot allò que realment ens envolta.

No us perdeu la tardor.  Tot just s’insinua, encara, però aquesta temporada promet.  Nosaltres ahir en vam gaudir a Motgarri, però aquesta meravella la tenim molt més a prop que no pensem.  Només cal saber mirar.

Tweet

El nostre és un país complex, a nivell polític.  Ho és, sobretot, perquè al tradicional eix ideològic esquerra-dreta, cal afegir, ara mateix, el que podríem denominar sobiranista-unionista (per dir-ne d’alguna manera).  I no sempre és senzill separar els dos eixos.

No és estrany llegir darrerament informacions sobre com es pot, per exemple, afavorir l’escola privada i demanar un estat, o els dubtes sobre com mantenir els seveis socials des d’una postura independentista.  Personalment, crec que estem barrejant coses que no tenen massa a veure  tot plegat sona a tendenciós i demagògic.

No és estrany, si mirem altres països, que els més estatalistes i menys tolerants amb les diferències lingüístiques, territorials i culturals siguin justament els partits d’esquerres, segurament per allò de l’estat fort i tot plegat.  Tampoc no és difícil trobar exemples en què les dretes o els neoliberals siguin perfectament comprensius amb plantejaments respectuosos amb les diferències i amb les singularitats.

Això vol dir que una cosa és, en el cas de Catalunya, ser independentista o favorable a la constitució d’un estat català, o bé  partidari de continuar sota la corona espanyola, i una altra molt diferent propugnar unes determinades polítiques socials i econòmiques.  I tant una cosa com l’altra es poden fer des de la dreta o des de l’esquerra.

El nostre problema és que la dreta (o centredreta) està prou ben definida, amb un partit sobiranista (CiU) i un altre d’unionista (PP).  El panorama de l’esquerra (o centresquerra) també està prou clar pel que fa a l’unionisme (PSC), però gens si mirem el sobiranisme, on la dispersió és la norma.

Així doncs, els que ens considerem sobiranistes, o bé votem un partit majoritari de centredreta, o bé apostem per una força sabent que serà minoritària i, per tant, poc influent.  O gens.

Ara és el moment històric de prioritzar l’eix sobiranista per davant de tot, perquè només des de la plena sobirania podrem decidir lliurement quines polítiques socials, culturals, educatives, econòmiques… volem fer, perquè només llavors tindrem realment capacitat per fer-les.  En aquest context, és una urgència ineludible articular una esquerra independentista forta, capaç d’atendre les demandes de molts votants, i no un ventall d’alternatives que, al capdavall, només es diferencien en els noms de les persones que les representen i poc més.

Però un cop més hem vist la incapacitat d’uns polítics  que sembla que no tinguin altra prioritat que  assegurar-se un lloc al Parlament.  De debò es pensen que ens hi podem sentir identificats amb aquesta actitud de sordesa tan greu?

Quina irresponsabilitat històrica, política i patriòtica tan gran, justament quan més falta fan.  És trist, però amb gent com aquesta mai no construirem un estat.

Tweet

La vocació bel.licista espanyola és inqüestionable.  Espanya va crear un imperi a cop de guerres i, imagino, aquesta mena de pensament ancestral s’ha lligat de manera inseparable a la mentalitat política dels seus dirigents al llarg dels segles.  D’alguna manera, Espanya necessita sempre un enemic per mantenir tibada la corda de la seva identitat i del seu esperit combatiu (i per amagar les seves missèries).  Darrerament, el dictador ho va tenir fàcil:  els rojos, els masons i tothom que es posés al davant era susceptible de ser considerat enemic i, per tant, útil per a aquesta finalitat.

La mort del dictador va donar pas a ETA.  I és que més enllà de l’intolerable i injustificable dolor que ETA va casuar a tantes famílies, cal no perdre de vista que va ser clarament instrumentalitzada pels diferents governs espanyols per criminalitzar qualsevol intent de definició nacionalista.  Ara ETA sembla que finalment ha abandonat la seva activitat criminal i Espanya ha de trobar un nou enemic, especialment quan el terrorisme islamista sembla poc operatiu.

El darrer capítol d’aquest procés és Catalunya.  La possibilitat que a curt o mig termini Catalunya esdevingui un estat independent a Europa ha fet saltar totes les alarmes.  Catalunya és el nou enemic, però un enemic sense armes, sense violència, sense cap afany d’enfrontament més enllà del debat democràtic, i això és una novetat per a Espanya, perquè en aquest procés no valen els arguments que ha vingut utilitzant tradionalment;  però potser no en té, d’alternatius.

Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre l’estratègia de la por que han desfermat PP i PSOE, vaticinant tota mena de cataclismes per a una futura Catalunya independent.  El problema (el seu problema) és que tots aquests mals auguris es veuen, un a un, desactivats des de la intel.ligència, tal com s’han encarregat de demostrar diferents juristes, economistes…  I en el moment que es veu que aquestes prediccions són senzillament falses, apreixen de nou els apòstols del militarisme secular.  I tornen les amenaces dels tancs, de la guàrdia civil o, fins i tot, l’assimilació del nacionalisme català amb ETA, en un exercici de fanatisme sense precedents.

Espanya no admet res que no sigui la seva veritat oficial, i en això no hi ha dretes ni esquerres.  Qui pot trobar diferències entre els discursos de Leguina, de Vidal-Quadras, de Mayor Oreja, de Díez, de Bono, o d’altres insignes demòcrates?

Per a ells el seu anacrònic discurs bel.licista, i nosaltres a veure si som capaços de construir un estat modern, ric, lliure i democràtic.

Tweet