Això no és una partida d’escacs.

 Actualitat  No Responses »
set. 052015
 

De vegades penso que, realment, la política espanyola encara raona amb paràmetres mentals propis de l’edat mitjana, com ara que les coses es poden resoldre per la força, o que l’única manera de guanyar és matar el rei.

Si mirem qualsevol mitjà de comunicació espanyol trobem la identificació del procés d’independència amb el president Mas, una identificació convenientment animada des del govern del PP.  Imagino que pensen que desacreditar i, si cal, jutjar i condemnar Mas serà la manera més efectiva de plantar cara al seu suposat repte sobiranista.  Però s’equivoquen, encara que potser són incapaços d’anar més enllà en la seva anàlisi.  Fixem-nos només en dos detalls per a mi prou significatius.

El primer: el president Mas, i el partit que representa, ha estat, de sempre, la mostra més clara de la política del peix al cove, de l’anar fent amb quatre quartos i del pacte permanent amb el govern de torn a Madrid.  Només una insuportable pressió popular expressada al carrer l’ha obligat a acceptar que una gran part del país vol una altra cosa i a assumir el lideratge d’aquesta demanda.  Per tant, no ens trobem davant d’un genial acudit del president, sinó de la voluntat, potser ja majoritària, de la gent.  Els catalans, de fet,  no som tan càndids com per seguir com a beneits els designis, o els deliris, de cap líder carismàtic.

El segon: la tàctica del descrèdit ja s’ha provat amb Jordi Pujol.  El resultat, a efectes de reduir l’independentisme, però, em sembla que ha estat nul.  L’afer Pujol ha sacsejat, i de quina manera, el seu partit i bona part dels tradicionals convergents pujolistes, que han vist el seu referent pel terra.  Però res més.  L’independentisme és molt més que Pujol i que Convergència, encara que alguns es neguin a veure-ho.

Però el PP (igual com la resta de partits significatius espanyols) segueix entestat en la seva estratègia de matar el rei per guanyar la guerra, sense adonar-se que cas que el president, pel motiu que fos, caigués, la realitat va molt més enllà de la seva figura i, a hores d’ara, ningú amb una mica de seny dubta que immediatament algú altre ocuparia el seu lloc, fins i tot, potser, amb encara més consens social i polític.

El procés que estem vivim ja no és ni una batalla medieval, ni una partida d’escacs, per més que no ho sàpiguen veure.

Lamentablement, res de nou

 Actualitat  No Responses »
set. 042015
 

Galdós el paper que torna a fer la Unió Europea i tot el seu aparell burocràtic, polític i econòmic, en l’afer dels refugiats sirians.  Lamentablement, res de nou.

La història d’aquesta tan lloada Unió Europea també (potser sobretot) s’ha escrit sobre el fracàs i la incompetència en la guerra dels Balcans, sobre la manca de capacitat demostrada durant la crisi econòmica, sobre la inoperància per donar resposta a les pasteres que creuen el Mediterrani i, ara, sobre la nul.la resposta als milers de persones que fugen d’una guerra.  És a dir, sobre centenars de milers de cadàvers.

Les imatges dels darrers dies, i penso que no cal reproduir-ne cap, perquè n’hi ha per triar i remenar, haurien de commoure consciències, perquè tot i  ja vistes en temps passats i amb altres protagonistes, no deixen de ser la constatació de com la política, amb tota la seva pretesa autoritat, tracta milions de persones com a bestiar que es pot dur d’un lloc a l’altre, o deixar abandonat, per tal que no faci nosa i que la seva pudor no molesti.  Dic que haurien de commoure consciències, tot i que això implicaria que determinats personatges en tinguessin, cosa que està per demostrar.

I mentre la gent mor al mar i s’arrossega per camins i carreteres, els líders europeus es van citant, amb macabra periodicitat i amb sinistra parsimònia, per no donar resposta a res i deixant ben clara, un altre cop, la seva absoluta manca de la més mínima humanitat exigible al gènere humà, valgui la redundància.

Quan sento que el gran perill per a una futura Catalunya independent és restar fora de la Unió Europea, cada cop més, em demano:  i què?  on és el problema?  realment no som capaços de construir un futur millor que el d’aquests individus?  I dic individus per no dir, directament, criminals.

Un argument consistent

 Actualitat  No Responses »
set. 032015
 

La notícia de la futura i meteòrica reforma del Tribunal Constitucional per convertir-lo en un tribunal penal extraordinari (a què em recorda aquesta figura?), a banda de ser tot un nyap formal i una barbaritat antidemocràtica, com bé ens recorda en aquest magnífic article Francisco Rubio Llorente, entre altres coses, 12 anys membre del tal tribunal, ens ha deixat un argument fantàstic, en boca de la vicepresidenta del Govern.

Soraya Sáenz de Santamaría va voler treure ferro a les noves atribucions que se li volen donar al Constitucional dient que qui seguís la llei no havia de témer res.  El primer que em va venir al cap és que sota aquest mateix argument podem justificar la lapidació, les violacions punitives, l’amputació de membres, o la pena de mort.  Al cap i a la fi, qui no cometi cap delicte no ha de tenir por de res.  Bé, sempre i quan l’òrgan que ho ha de decidir (segons la seva interpretació particular) així ho acordi.  Al cap i a la fi, acabarà dient què és delicte i què no segons li sembli en cada moment.

Si finalment s’aprova aquesta monstruositat disfressada de garantia constitucional, haurem tornat, definitivament, a uns temps molt foscos i d’ingrata memòria, en què tribunals excepcionals jutgen i condemnen, ni que sigui sense prou garanties jurídiques, determinats delictes a la carta.

Aquest és l’estat que ens vol retenir, i aquesta la seva atractiva proposta.  Obrim els ulls.

Voluntat de diàleg

 Actualitat  No Responses »
set. 022015
 

Ja sabem com és la voluntat de diàleg sobre el procés que viu Catalunya, per part del govern i dels principals partits espanyols:  no a tot i negativa rotunda a parlar d’independència.  Plantejar terceres vies amb aquest interlocutors, no ens enganyem, és somniar truites.

També sabem el respecte que mereixen les lleis per als governs de Madrid i el poc que els costa legislar a mida, si cal.  Recordem quan es van forçar les normes per a les propostes d’Ibarreche, com s’han anat modificant sempre que han calgut els posicionaments dels tribunals, sobretot del Constitucional, o com de fàcil és modificar la constitució quan PP i PSOE volen, malgrat el que la pròpia Constitució diu sobre el seu procés de reforma.

I ara que arriben les eleccions definitives, totes dues pràctiques, la de la negació i la de legislar a mida, es donen la mà en la darrera proposta del PP:  dotar, per via d’urgència i colant la reforma en la llei de pressupostos (serà que hi tenen molt a veure) el Tribunal Constitucional, de capacitat sancionadora contra qui consideri que no compleix les seves sentències.  O si ho voleu d’una manera més entenedora, de capacitat de sancionar econòmicament el president Mas i qualsevol funcionari, o d’intervenir la Generalitat, si ho consideren oportú.

Suposo que aquests grans somiatruites que tenim a casa nostra hi veuran, encara, una nova oportunitat per a l’acord, el diàleg i el pacte.  La realitat, però, és que ens trobem davant d’un nou, i gravíssim, retrocés democràtic.  I és que cada dia que passa som més a prop dels anys foscos del franquisme, i per la via dels fets i de les lleis, no de la simple desqualificació i de l’insult ja habituals.  I això sí que és real i perillós.  Tant com la tebiesa de la resposta de l’oposició espanyola, centrada només en la forma (en diuen electoralisme) que en el fons de la qüestió.  De debò que voleu seguir en aquest estat?

 

Connotacions electorals

 Actualitat  No Responses »
set. 012015
 

No ens enganyem, tot el que es faci o es deixi de fer abans del 27 de setembre, en matèria política, social, de vida pública… tindrà connotacions electorals, en un sentit o altre.  I aquesta és, justament, la gran feblesa de l’argument de l’alcaldessa de Barcelona per no anar a la Meridiana el dia 11.  Tanta connotació electoral té anar-hi com, sobretot atès qui és ella, no fer-ho.  Altra cosa serien les possibles connotacions en el sentit d’apuntar al vot a una candidatura concreta, però no és el cas.

Personalment, m’agradaria molt que Colau se’n sortís amb èxit com a alcaldessa, sobretot perquè podria demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses, també en política local.  Però de moment tinc els meus dubtes.  No oblidem que fa quatre dies que afirmava que ella hi seria, a la Meridiana, d’una manera o altra, pel seu paper institucional.  Ara diu que no.  Fa uns mesos va dir que votava per la independència, i ara sembla que li fa angúnia posar-se al costat dels que la volen.  Massa vacil.lacions públiques en massa poc temps.  Potser descobrirà algun dia que és impossible acontentar tothom alhora.  De moment, mals símptomes.

Fet i fet, però, tampoc no és tan important que Colau hi sigui o no, a la Meridiana.  Ni ella, ni ningú en concret.  El que és realment important és que la institució que dirigeix es posicioni a favor del que està reclamant una importantíssima part de la població (amb la incorporació a l’AMI, per exemple) i, sobretot, el seu vot personal el dia 27, tan important (amb el vot sí que ens juguem ser o no ser), valuós i decisiu com el de cadascun de nosaltres.  De tota manera, ni una cosa ni altra tampoc no pinten gens bé, a hores d’ara.  Potser perquè també tenen connotacions electorals.

 Newer Entries
css.php