Jun 212011
 

Alicia Sánchez Camacho, finalment, s’ha liat la manta al cap i demana ensenyament bilíngüe per al seu fill de quatre anys.

Com acostuma a passar, la realitat posa cadascú al seu lloc, i el lloc de la líder del PP a Catalunya (i del PP en general), en matèria lingüística, és al costat de la dreta més extrema, més espanyolista, més rància, més ignorant, més demagògica i més unilingüe que puguem imaginar:  Convivència Cívica Catalana.

El nom d’aquest estrany ens ja és tot un exemple de clara incongruència: com es pot defensar la convivència cívica i, en nom de la llibertat, demanar no ja una doble, sinó una triple xarxa escolar, en castellà, bilingüe i en català, en funció de les demandes individuals dels pares?  Més val que no es mirin gaire els seus col.legues valencians o balears, o aviat caldrà afegir l’opció trilingüe a aquest despropòsit (un camí massa llarg per acabar arribant al monolingüisme de la lengua común, que és on volen arribar realment, no ens enganyem).

Ironies a banda, un dels grans èxits del sistema educatiu català ha estat, de llarg, garantir una única xarxa escolar, en català, capaç d’assegurar la competència lingüística en català i en castellà en acabar l’educació obligatòria. I si volem trobar-hi alguna mancança, que n’hi ha, sempre és a favor del castellà, cosa que pot refrendar qualsevol ensenyant del nostre país.

El gest de Sánchez Camacho és una provocació en tota regla i una proclama en favor del trencament de la convivència social a través de l’escola.   La resta, populisme i demagògia barats.

El debat entre espanyolisme i catalanisme ja té una nova via oberta, amb un posicionament molt clar del primer.  Cada cop hem de tenir més clar amb qui ens juguem els quartos, especialment en ple debat de pressupostos.

css.php