Jun 082011
 

"La violación es un marrón, pero el aborto lo agrava".  Magnífic argument dels joves catòlics que esperen la visita del Papa. 

No puc imaginar, per més que ho intento, una manera més humiliant de refereir-se a una dona que ha estat violada que titllar l’agressió de "marrón".  No és pot ser més mesquí, més masclista ni més cruel.  Bé, sí que es pot, si tot seguit es considera l’avortament un agravant.  La víctima ja passa a ser botxí, per si calia més crueldat.

Jo no sé si la justícia pot entrar o no en aquest tipus de declaracions, però si la sacrosanta constitució les pot emparar, ja no només em declaro profundament anticatòlic, sinó també clarament anticonstitucional.

I després vindrà el Papa, i cantaran cançonetes frikis voltats de bisbes i cartenals, i riuran, i aniran a combregar i se sentiran confortats en la fe, i seran els amos del món i els posseïdors de la veritat absoluta. Amen.

Ja s’ho faran.  Encara que el que haurien de fer és fer-s’ho mirar.

Ells sí que són un marron per a la nostra societat. I gros! I no les víctimes de la violència masclista d’una societat antiga i brutal que, amb la moral per bandera, disculpa, quan no justifica, aquesta crueldat.

Jun 072011
 

Un dels efectes més terribles de la crisi que estem patint, deixant a banda, evidentment, la situació de pobresa de molta gent (aquesta és una tragèdia humana descomunal), és la pèrdua de la il.lusió, no tant sols com a societat, sinó fins i tot a nivell individual.

La irresponsabilitat i les mentides dels nostres polítics han creat un clima de por generalitzada:  por a perdre la feina, por a perdre la casa, por a no poder pagar les factures, por a patir més retallades de sou, por a fer cap despesa per si aquests diners ens seran demà imprescindibles, por a si els nostres fills trobaran feina, por a deixar un llegat misserable al futur… Por, por, por.

La por paralitza, i una societat paralitzada no és capaç de generar res, ni riquesa, ni il.lusió, ni esperança, ni res, per més que digui la nostra classe política, cada cop més desconnectada de la realitat que patim i cada cop menys representativa de les nostres necessitats.

I encara hi ha qui es sorprèn de la nostra indignació i de la nostra resposta irada contra un sistema polític i econòmic que s’alimenta de les nostres pors.

Davant aquest estat de por, només vull que la memòria ens sigui fidel i que mai no oblidem on som ara mateix, com hi hem arribat i qui n’és responsable.  Només així la nostra por haurà servit d’alguna cosa.

Jun 062011
 

No tinc cap intenció de jutjar si Carod-Rovira, fa pocs mesos vicepresident de la Generalitat de Catalunya, fa bé d’abandonar el partit que el va portar a representar aquesta important figura institucional del nostre país.  Això és cosa seva. El que sí que vull plantejar és una reflexió sobre les formes, sobre la manera com es plega, i no només ell, després d’una patacada electoral impressionant d’Esquerra.

D’Esquerra, en general, sempre m’ha resultat sorprenent la poca capacitat autocrítica respecte a la seva actuació i la nul.la capacitat d’escoltar més enllà dels cercles íntims del partit.  Aquests darrers dies hem anat veient com diferents dirigents abandonen les posicions capdavanteres de la formació, assumint els mals resultats electorals, però justificant-los o bé perquè no han sabut comunicar prou bé o perquè els electors hem votat més amb el cor que amb la raó.  En cap cas he vist que declarin, per exemple, que el darrer tripartit va ser un autèntic trigovern, amb resultats catastròfics, o que potser el paper d’Esquerra en aquest govern va ser més que discret i tot sovint més orientat a satisfer unes bases ja impossibles de satisfer, que als ciutadans del país.

Ara plega Carod-Rovira i ho fa recordant que amb ell Esquerra va aconseguir uns resultats magnífics i l’entrada al govern.  Cert, com també ho és que gràcies a ell l’independentisme ha deixat molts complexos pel camí.  Però en cap cas no assumeix cap error en la seva feina com a vicepresident, ni com a màxim responsable del seu partit. Per no parlar del fet que el propi segon tripartit va ser un error
estratègic monumental, impropi d’algú que aspira realment a governar amb
un mínim sentit de país.

Ja ho sabem, tots ens hem equivocat, llevat d’ell (o d’ells).  Ara, a buscar un bon sou públic, si és que hem de fer cas de les informacions que corren pels mitjans i, segurament, a muntar alguna alternativa política, ja veurem com i, sobretot, amb qui.

Sr. Carod, si us plau, si vol plegar, plegui, però amb dignitat, assumint èxits i també responsabilitats, i errors, i fòbies personals fins i tot, que tota la ciutadania, que ja el va jutjar (electoralment parlant), no pot estar equivocada alhora. 

 

Jun 052011
 

Que la monarquia a Espanya és poc menys que sagrada, intocable i perfecta en tot moment, és una cosa coneguda per tothom des de fa molts anys.  Però ara sabem que, per adaptar-se als nous temps, imagino, se suma al costum de limitar l’accés dels periodistes, a l’estil dels polítics més mediocres que organitzen rodes de premsa sense torn de preguntes (deu ser cosa del culte a la imatge immaculada dels alts dignataris…).

Arran d’unes imatges en què el rei apreixia notòriament enfadat amb un periodista que va tenir la gosadia de demanar-li pel seu estat de salut, la Casa Reial ha tirat pel dret i prohibeix l’accés als redactors en actes on només es permetrà la presència de gràfics.  Ras i curt:  fotos i vídeo sí, i una imatge ben polida i impecable, però això de preguntar coses, de cap manera, no fos cas que alguna incomodés sa majestat.

Què se n’ha fet d’aquell rei campechano que tant ens han repetit?  Potser és que, finalment, el temps posa les coses a lloc, la realitat sempre acaba sortint i la cabra tira al monte que la va engendrar i la va fer cabra.

Ja som, gràcies a la Zarzuela, una mica menys lliures i una mica menys democràtics. Però no patiu, que seguirem bavejant amb les fotos de la il.lustre família, amb el seu patriarca al capdavant.

Jun 042011
 

Una bona foto promocional o institucional, aquella que trobem en multitud de despatxos, sempre és cara, perquè exigeix un alt nivell de perfecció tècnica, perquè ha de tenir una vigència prou llarga.  Però que una d’aquestes fotos pugui costar més de 7.000 € no sé si em sembla més una estafa de qui la fa o un malbaratament absolut per part del pagador

Força més de 7.000 € és el que va costar la foto oficial del president Montilla.  Ho sabem ara.  La mateixa foto, del president Mas, ha costat poc més de 300 €.  Un preu molt més raonable i molt més de mercat, de fet.

Arriba un punt, amb determinats responsables públics, que començo a pensar si realment hi ha nivells alarmants d’incompetència que possibiliten estafes descarades, o si hi ha una mena d’amiguisme i de pagament de serveis prestats, o si, simplement, estem davant de malbaratament de recursos públics perquè es veu que els diners de tothom són infinits (ara hem descobert que no).  Francament, tinc els meus dubtes, però pagar més de 7.000 € per una foto presidencial em sembla indecent i no massa d’esquerres, per cert.

Amb situacions com aquesta es fa molt fàcil endevinar per què ens trobem com ens trobem i per què ara toca retallar allò que es pot i allò mai no s’hauria de poder retallar. 

Jun 032011
 

Si volem una societat més justa, més igualitària, cal fugir d’ajuts universals que reparteixen recursos públics, de forma lineal entre rics i pobres, sense discriminació.  Només cal recordar el tristament xec nadó del govern Zapatero i els rius de tinta que va  fer córrer en el seu moment.

Partint d’aquest principi que si volem igualar una mica les diferències, cal donar més a qui menys té, replantejar els  criteris per atorgar determinats ajuts públics en funció de les necessitats objectives, em sembla, d’entrada, una mesura justa, fins i tot, si voleu, progressista.  Discutirem tant com calgui els detalls, però la idea de fons, penso que és més que acceptable.  Aquest seria el cas de les darreres mesures d’ajuda a famílies amb fills.

El problema apareix quan, en paral.lel, es dicten mesures que afavoreixen els que més tenen i, en aquest cas, les matemàtiques diuen que les distàncies socials s’incrementen.  Aquest és el cas d’alguns increments de sous públics, de determinats càrrecs de confiança, sobretot en un context de retallades brutals de sou als funcionaris.

Si volem treballar per una societat més igualitària i més justa i donar més a qui més ho necessita, no a tothom per igual,perfecte.  Però no perdem la coherència i fem-ho sempre, perquè si no, tot comença a fer tuf de demagògic o, fins i tot, de clarament injust, com a mínim.

Les matemàtiques són així i sumar en un lloc o en un altre dóna resultats diferents.

 

Jun 022011
 

Finalment ha arribat el projecte de pressupostos de la Generalitat.  Aquests són els primers pressupostos que suposen una retallada.  I això és molt greu, i molt simptomàtic alhora.

Podem pensar que vivim un moment d’estalvi, que cal ajustar al mínim la despesa, que cal optimitzar recursos, i bla, bla, bla… però la realitat és que aquest any serem més pobres que l’any passat. Aquest any viurem pitjor que el passat.

Fins ara havíem sentit dir que aquesta generació viurà pitjor que la dels seus pares i que això era un retrocés social molt important.  Ara ja ho podem afirmar.  Hi ha uns pressupostos del Govern que ho deixen clar.

Personalment, no puc reprimir la meva més profunda indignació:  indignació per governs anteriors que ens han dut on som mentint i amagant la realitat (recordeu que a finals de 2010 el conseller Castells i la vicepresidenta Salgado proclamaven als quatre vents que els comptes de la Generalitat quadraven sense problemes?  Doncs es veu que no, i Madrid encara vol més retallades).  Indignació perquè estem fent les coses tan malament que no ja els nostres fills, nosaltres mateixos, avui mateix, ja vivim pitjor que ahir.  Indignació, sobretot, perquè aquestes retallades i aquestes reduccions pressupostàries només es veuen a Catalunya, i dubto molt que els comptes públics d’altres territoris puguin presentar resultats gaire més positius, ni que s’hi apliquin mesures tan contundents.

És urgent plantejar canvis estructurals significatius, perquè em resulta indigne que un govern assumeixi sense rubor que el nostre país posa la marxa enrere, pel que fa a la riquesa i la qualitat de vida dels seus ciutadans, i no passi res.  I que no es plantegin canvis més enllà de reduir el pressupost.

Alguna cosa molt important s’ha trencat de manera irremeiable en l’evolució històrica del país, si anem enrere.

Jun 012011
 

Les assemblees d’indignats, a poc a poc, van elaborant documents de propostes prou viables.  Potser els primers han estat els madrilenys de Sol, però la cosa va endavant.

Mantenir una acampada indefinida a les places és, a banda de poc efectiu, insostenible.  Cal, doncs, fer un pas endavant en forma de llista de propostes (de declaracions de principis, gairebé) i dedicar totes les energies a mostrar que són viables i que són instruments reals per aconseguir una societat més justa i una democràcia més real.

Esperar que els partits les assumeixin, si més no de manera massiva i immediata, és complicat.  Per això cal, ara, una feina de conscienciació social a tots els nivells:  als barris, a Internet, als casals d’avis, a les escoles, als clubs esportius, als mitjans de comunicació, arreu, en definitiva.

Les acampades han estat el gran crit d’alerta i de revolta que calia i, a més, han tingut una rebuda social excel.lent.  Cal no malmetre aquest gran actiu i transformar-lo en accions.

S’ha fet un primer pas, però com en tot procés, ara venen els següents.  No avançar seria, al capdavall, això mateix: no avançar;  i per quedar-nos on som no calien tants esforços.

css.php