Jun 222014
 

Som com som per mèrits propis, però també per herència.  I és que la genètica s’entesta a omplir de sentit aquella dita tan nostra que afirma que els plats s’assemblen a les olles.  I és ben cert.  I potser també per això enyorem tant aquells que ja no hi són, però que ens han acompanyat durant anys i panys, que han estat a la vora mentre ens anàvem fent grans i als que, d’alguna manera, els devem bona part de la nostra manera de ser.

És dura l’absència d’aquells que estimem, però el temps, i potser aquesta petita part d’ells que portem a dins, van endolcint el record i l’enyor.  Aleshores atresorem records amables i, per damunt de tot, prenem consciència de la pròpia identitat, i sentim l’orgull de formar part d’alguna cosa que ens va precedir i que, amb una mica de sort, ens perviurà.

Potser aquest és el sentit últim de les absències, o el significat de la immortalitat, fins i tot.  I és que alguna part d’aquells que ens han donat la vida segueix vivint en nosaltres i continuarà en els nostres descendents.  Els records són capriciosos i se’ns enganxen com espurnes de memòria.  I sort en tenim, per pair millor cada absència.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php