Nov 182014
 

Rajoy anuncia la seva imminent vinguda a Catalunya a explicar millor el seu programa amb nosaltres.  Doncs benvingut sigui, que al capdavall som gent acollidora.

Rajoy vindrà quan li vagi bé, parlarà davant dels seus, perquè més enllà dels seus quatre companys de partit i dels mitjans de comunicació (que alguna cosa han de poder vendre), ningú no l’escoltarà.  I ningú no l’escoltarà perquè realment no té res a dir.  Bé, no té res a dir en relació amb nosaltres i el nostre futur.  Ja no pot dir res que ens pugui arribar a interessar mínimament.  Això de la llei i la Constitució ja ens ho sabem massa.

Rajoy vindrà a Catalunya a parlar als ciutadans de Cuenca, o de Guadalajara, o de Càceres.  A dir-los que és capaç de defensar la unitat d’Espanya fins i tot en terra infidel.  Rajoy parlarà cap a fora, perquè ja sap que aquí ni engresca, ni espanta, perquè amb ell hem perdut definitivament l’esperança i la por.  Rajoy sap que només pot parlar cap a fora, perquè aquí ningú no l’escoltarà amb un mínim de seriositat.

Rajoy serà la versió del segle XXI d’aquell esperpèntic benvingut Mr. Marshall de Berlanga, amb un parell de diferències importants:  La primera, que ningú no l’esperarà amb música i banderetes (llevat del seu cor de fidels), i que no té res a oferir.  El Pla Marshall sí que va existir, malgrat tot, però el Pla Mariano no.

En resum.  Que vingui, que digui el que hagi de dir, que es faci les fotos que vulgui, a quina més folklòrica, i que marxi aviat, que aquí tenim feina.  Ell content, i nosaltres també.

Nov 172014
 

Ara que ja han passat dies des dels 9N i que tot plegat es pot mirar amb la perspectiva que dóna no tenir res d’imminent a la vista, em retornen els dubtes de si tot plegat haurà servit de res.

Quan miro amb distància on som, no puc deixar de pensar que exactament en el mateix lloc on érem fa sis mesos, o fa quatre anys, per dir alguna cosa.  La gran diferència?  una base social aparentment molt més sòlida cada dia en favor de la independència.  Però només amb això (i suposant que aquesta base sigui prou sòlida, cosa que ara mateix no tinc tan clara) no anem enlloc.  No anem enlloc perquè, finalment, el nostre futur és a les mans d’uns pocs representants polítics.  I és quan miro cap al Parlament i cap al Govern, que em venen tots els interrogants del món.

No sé veure, ara mateix, cap proposta clara de futur, més enllà de titulars, de declaracions de principis, o d’idees més o menys poc articulades.  Ens parlen de declaracions d’independència impossibles sense cap suport extern, de referèndums vinculants que mai no seran i de llistes úniques tan improbables com, al capdavall, inútils.

Molt em temo que ja ha passat el moment de la societat.  Nosaltres hem fet tot allò que era bonament possible i molt més encara.  Ara és -hauria de ser- el moment dels polítics, l’hora de passar del desig a la realitat;  però francament, no sé veure el menor rastre que m’indiqui per on van realment les coses, més enllà de seguir fent tombs en cercle, parlant de noves consultes o de més eleccions, encara que tots els pronòstics dibuixin un mapa polític immediat no gaire diferent a l’actual.

Tant de bo m’equivoqui, però em fa por que les disputes partidistes de baixíssima volada, a  les quals ja ens hem hagut d’acostumar, ens tornin a enredar en una teranyina d’arguments i d’explicacions buides, un cop més, i que res d’aquests anys acabi servint de res.  Potser si en algun moment es decideixen a respondre les grans preguntes:  què?, com? quan? i qui? tot seria diferent.  Però ara com ara, el més calent a l’aigüera.

El moment que vivim és únic i irrepetible, però no sé jo si el nivell que cal exigir als nostres representants serà el que  l’ocasió reclama, o si tornaran a respondre amb incompetència i mediocritat.  I a firar-se el nostre futur, de passada, per uns quants vots i alguns escons.

Nov 162014
 

Què podem fer quan fins i tot les tradicions més nostrades ens fallen?  Aquesta setmana esperàvem l’estiuet de Sant Martí, però res.  Se’ns ha amagat rere la boira, sota la capa d’una tardor consistent, de plom.

No és estrany que les coses no acabin sortint com imaginem, ni com caldria esperar, ni com ens agradaria, però això no treu que, quan passen segons quines coses, no ens caigui un tros de món a sobre.

I ara què, Sant Martí?  Què farem?  Doncs si fa no fa el de sempre:  confiar novament, i esperar que, un cop més, els sants tinguin vuitada, i que aquest estiuet que se’ns ha fet esquiu acabi apareixent, encara que sigui una mica a deshora.  Paciència no ens falta.  Estem molt -massa- acostumats a esperar i a superar la decepció de les expectatives que no es compleixen, perquè, en el fons, quan res no és a les nostres mans, no podem fer altra cosa que esperar que sigui demà que surti el sol.

Diuen els meteoròlegs que la se setmana que farà bo.  Confiem que el seu pronòstic sigui encertat i que la nostra frustració d’una setmana grisa i ja superada sigui definitivament només un lleu record.  Per nosaltres que no quedi, encara que contra el temps no puguem res.

Nov 152014
 

Malgrat els discursos oficials, hi ha un detall que ens ajuda a endevinar quan un determinat govern és a punt de perdre el poder:  quan comença a fer una política de terra cremada.

Quan un govern veu clar que el seu futur immediat és lluny dels centres de direcció acostuma a aprovar grans inversions que endeuten sense remei el que vingui, o a signar contractes que afavoreixen interessos de persones i empreses afins, sense anar més lluny.  En el millor dels casos, tot es fa dins de la més estricta legalitat, però molt lluny d’allò que els ciutadans  podem esperar, perquè aquestes pràctiques sempre ens acaben repercutint de manera molt negativa i durant molt de temps.

Ara mateix es comencen a veure símptomes d’aquesta imminent descomposició.  El cas de la indemnització pel fracàs del projecte Castor n’és un bon exemple.  La pressa amb què s’ha pagat una indemnització indecent i que suposarà un nou encariment del rebut del gas per a tres dècades prou podem imaginar que és la clau que ha d’obrir no poques portes a no pocs polítics que ben aviat perdran la seva còmoda cadira.  Cert que hi ha un contracte signat per un govern anterior que mai no s’hauria d’haver signat i que encara ningú no ha explicat, però no menys cert que la celeritat en el pagament resulta més que sospitosa.

A casa nostra també passen aquestes coses.  Recordeu el darrer any del tripartit?  Doncs repasseu les hemeroteques i veureu què és la política de terra cremada.  Però si parlem de present, quan sento que potser es prorrogaran els pressupostos de 2014 i que, a sobre, es recuperarà la paga extra dels funcionaris, mantenint la reducció del dèficit que es veu a venir, i suposadament sense retallar la despesa social (a hores d’ara ja prou lamentable), començo a tremolar, perquè ensumo una certa olor de fum a l’horitzó.

Tant de bo m’equivoqui, perquè els incendis tothom sap on comencen, però ningú fins on poden arribar, i menys en dies de vent canviant.

Nov 142014
 

El discurs unionista té una clara tendència a assimilar sobirania (catalana, evidentment) amb tot d’elements geogràfics, identitaris, patriòtics, culturals, idiomàtics i més o menys folklòrics… per tal d’oposar-los al seu discurs “assenyat” de la recuperació econòmica, creació d’ocupació, augment de competitivitat…  És a dir, miren de contraposar sentiment i raó.

Però vet aquí que, cada cop més, aquest discurs es va quedant vell i estèril.  Sobretot quan llegim notícies com aquesta, que ens parlen de la pobresa energètica.  Si seguíssim el discurs unionista, caldria dedicar més esforços, des de Catalunya, a millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, especialment dels més vulnerables i no tant a demanar un estat propi, que es veu que no serveix de res.  Però vet aquí que per fer-ho, per poder fer això que ens diuen que hem de fer, calen dues coses:  la primera, normes, com ara la que el govern de Madrid va recórrer al Tribunal Constitucional (no abandonem la qüestió de la pobresa energètica);  i la segona, diners, com els milers de milions que se’n van cada any, que no només no tornen, sinó que ni podem disposar-ne quan ens calen (dels que ells diuen que ens donen, però que en realitat ens retornen).

Per això ens cal ser un estat.  Per poder establir les nostres pròpies normes legals i per gestionar els nostres propis diners.  D’això parlem, també -o sobretot- quan parlem d’independència.  I això sí que és millorar la vida de les persones.

Nov 142014
 

Podem fer apostes, però estic segur que Madrid farà, un cop més, oïdes sordes a les peticions de la Interpol, que reclama la detenció de gairebé una vintena de dirigents franquistes perquè puguin ser jutjats, a l’Argentina, per la seva responsabilitat en diferents crims i altres delictes durant el règim de Franco.

La resposta de Madrid?  Ho tenen fàcil:  desviar l’atenció amb l’ofensiva judicial contra el president Mas, per exemple.  Qualsevol cosa que serveixi per enaltir l’esperit i l’ideal de l’Espanya una i gran, i per silenciar, de passada, les reclamacions de la Interpol.

Dubto molt Martín Villa o el sogre d’Alberto Ruiz Gallardón (al mateix que va signar la sentència de mort de Puig Antich) acabin sent lliurats a la policia.  O potser arribarà el dia en què aquesta justícia universal servirà també per jutjar i condemnar els crims franquistes?   De moment, dues evidències:  que hi ha jutges que no estan disposats a oblidar (ni que sigui des de fora d’Espanya) i que la dictadura i la seva repressió segueixen gaudint de la protecció d’un estat que té el valor de titllar-nos, als catalans, d’antidemòcrates i de nazis.

També per això ens cal ser independents, per fugir ben lluny d’aquest estat que empara criminals i que vol condemnar demòcrates.

 

Nov 122014
 

Una imatge més del 9N.  O potser millor, una curiositat.  Mentre moltes persones no podien votar perquè els seus DNI estaven caducats (problemes amb els papers, al cap i a la fi), o molta gent estava pendent de les denúncies o de les actuacions dels jutjats (més papers), l’organització de la jornada patia el 90% dels atacs informàtics del món, que ja és dir.

Sembla contradictori, fins i tot.  Però la realitat és així.  Vivim en una societat encara dependent de la paperassa, de la burocràcia, però paral.lelament, estem tots condicionats pel bon funcionament d’Internet, el lloc on realment es desenvolupen els dispositius d’espionatge i, fins i tot, les autèntiques guerres actuals.

Ja fa anys que vaig llegir un article que parlava de les guerres del futur (del present, a hores d’ara) i posava, com a punts especialment sensibles a nivell de seguretat, els centres de control informàtic de les plantes de producció d’energia (gas i petroli, sobretot).

Potser els responsables d’aquest ciberatac massiu també havien llegit aquell article.  El que està clar és que llençar el 90% de les agressions mundials contra un mateix objectiu, els centres neuràlgics del 9N, no és cosa que estigui a l’abast de quatre hackers amb ganes de fer soroll.  Estaria bé arribar a saber, algun dia, qui se’n va ocupar.  Potser la senyora Sánchez-Camacho, sempre tan ben informada de tot, ens en podria fer una mica de llum.

 

Nov 112014
 

Aquests darrers dies han estat protagonitzats, vulguem o no, pel 9N, però mentrestant han anat passant coses prou curioses i interessants, com ara el fet que hem conegut que diferents personalitats del PP han dedicat diners públics a pagar-se viatges particulars, amb la curiosa casualitat que, fins i tot en alguns casos, tenien com a objectiu final, anar a visitar a una mateixa senyora, a les Canàries.

Primer vam saber que el president extremeny Alberto Monago viatjava regularment a les Canàries, a compartir una estona, amb una companya de partit illenca.  Més endavant, que un diputat del PP d’Aragó va fer, si fa no fa el mateix, i pel mateix motiu (anar a visitar la senyora Olga), també amb càrrec als comptes públics.  La diferència entre tots dos casos, però, és que el diputat ha estat obligat a dimitir dels seus càrrecs i a abandonar el PP, però el president intenta com pot culpar aquells que l’han deixat en evidència, encara que admet que retornarà els diners.

I com si no en teníem prou d’aquesta comèdia, que prou serviria com a guió d’una memorable espanyolada, també hem conegut que Monago mentia sense miraments per amagar unes vacances amb la seva amiga canària, però ara en un creuer per les Illes Gregues.

Aquestes són les coses del PP:  donar lliçons de bones pràctiques en la gestió dels recursos públics i fer el que els ve en gana amb aquests mateixos diners.  Salvant les distàncies, el mateix que fan quan reten homenatge a algunes víctimes (algunes d’elles clarament franquistes), però demanen l’assassinat dels oponents polítics., encara que finalment hagin d’acabar dimitint.  Panda d’hipòcrites!

Nov 102014
 

Ahir va ser un dia per gaudir, però també un dia que ens va deixar imatges que perduraran en el temps i en la memòria.  En vull destacar tres:

Primera:  L’enganxina verda que identificava els més de 40.000 voluntaris que van dedicar moltes hores a atendre les meses on vam votar.  Aquests voluntaris van ser, de fet, la cara visible de milers i milers de voluntaris que des de fa molts mesos han treballat anònimament perquè ahir tot fos possible.

Segona:  L’abraçada entre el president Mas i el diputat Fernández.  No sé què en diran els experts, però a mi em va semblar una abraçada absolutament sincera, que molt ens hauria agradat veure també entre líders d’altres formacions polítiques amb menor distància ideològica entre elles, però que en aquesta ocasió no van saber fer gala de la capacitat d’identificar allò que era realment important en cada moment; del sentit d’estat, de fet, que se’ls exigia.

Tercera:  Els més de 2.200.000 ciutadans (ja veurem quants, un cop tancat del tot el recompte) que arreu del país i del món, malgrat les cues, la pluja i les prioritats personals de cadascú, van voler deixar clar que allò d’ahir era important, més enllà d’insults i amenaces, i la demostració clara que el govern de Madrid i el seu desplegament mediàtic i jurídic ja no poden res contra la voluntat de ser i de decidir.

Ahir va ser un regal que ens vam fer tots plegats.  El meu germà ahir va fer anys, i estic segur que poder votar, amb l’emoció que vam veure en moltíssimes persones, i que segur que també el va acompanyar, i que aquest senzill fet de votar va ser el millor dels regals que podia rebre.  Gràcies a tothom que el va fer possible.

Nov 092014
 

Quan hi ha gent que fa milers de quilòmetres, que sacrifica dies de vacances i que dedica una important quantitat de diners per poder posar una papereta en una urna de cartró, entenem que som davant d’alguna cosa molt més important que una enquesta de costellada.

Quan s’han acreditat mitjans i periodistes de tot el món, en un nombre superior a qualsevol altre moment de la nostra història política, és que alguna cosa molt important està passant, o és a punt de passar.

I és que, realment, avui és l’hora.  Avui farem bo el lema “la història ens convoca”.  Sí, avui toca.  Avui estem cridats a viure un moment realment històric, si realment som capaços de dir, a través de vots (que es poden comptar i que no deixen marge a especulacions) que volem viure en un país independent.

Avui és el dia crític.  Si fracassem, si ens quedem a casa, ens condemnem, nosaltres sols, a dècades de submissió, a mans d’aquells que volen impedir que diguem la nostra.  Però si sortim al carrer, si omplim les urnes, la nostra llibertat com a país serà imparable i molt més immediata que no ens pensem.

Avui, els ulls de tot el món ens miren.  Avui, tot depèn exclusivament de nosaltres, dels ciutadans anònims d’aquest país.  Avui no podem donar les culpes a ningú, perquè els únics protagonistes som nosaltres.  Ara és l’hora de demostrar qui som i de deixar clar què volem ser.  Avui ens toca fer història, a tots i a cadascú individualment.  Vota!

css.php