nov. 082014
 

Demà, votarem.  I si voleu que us digui la veritat, a banda de la importància del fet en ell mateix, sobretot després que el govern de Madrid, a cop d’impugnació i amb la complicitat del Tribunal Constitucional, l’hagi legitimat fins a nivells inicialment impensables, el que em fa més il.lusió és veure que serà una jornada on cadascú farà el seu paper.

D’una banda, el Govern l’ha fet possible i garantirà que es faci en condicions.  D’una altra, el voluntaris faran les funcions que tradicionalment fan els responsables de les meses (en aquesta ocasió, de grat i no per força).  D’altra, uns funcionaris també voluntaris garantiran espais oberts al públic on es pugui votar.  Pel seu costat, els partits (qui més qui menys i malgrat alguns dubtes que ben bé ens haurien hagut d’estalviar) han sabut contribuir a tirar endavant tot plegat.  I finalment -i ara ja, sobretot-, centenars de milers de ciutadans (molts centenars, n’estic segur) votarem, amb el posat i la voluntat de qualsevol altra votació, però amb el gest d’orgull de saber que aquesta ha tirat endavant contra tota mena d’agressions, i que això ha estat possible perquè entre tots, cadascú des del seu lloc i des de les seves possibilitats, hem volgut que fos una realitat.

Demà votarem.  I això és el que importa.  Demà s’hauran de mossegar la llengua tots aquells que han jurat i perjurat que no votaríem.  Demà guanyaran la llibertat i la democràcia.  I si volem, demà guanyarà el nostre país, i farem un pas ja irreversible cap a la independència.  Ara no valen excuses.  Només depèn de nosaltres, del nostre gest a les urnes.

Sort que això de demà només és una costellada.  O potser no?

nov. 082014
 

És moneda d’ús corrent la lletania que afirma que els mitjans de comunicació catalans manipulen la societat i impedeixen la pluralitat de pensament i d’expressió.  Per contra, la segona estrofa de la mateixa cantilena afirma que la pluralitat és patrimoni dels mitjans espanyols.

Però ves per on que només cal que aparegui un estudi que, senzillament, es dediqui a comptar tertulians i opinadors, i aquest castell de cartes (i de mentides) s’ensorra.  De passada, aquest mateix estudi deixa clar que si en algun lloc hi ha pluralitat d’opinions expressades a mitjans públics és, justament, a Catalunya.

Agafem una setmana qualsevol, mirem els programes d’opinió, comptem les persones que hi intervenen en funció del seu pensament polític i ja ho tenim:  una radiografia perfecta.  I és que no hi ha res que pugui resistir la força dels números.

Tot sovint la veritat, per damunt de les opinions benintencionades (o malintencionades), només pot aforar comptant.  I això justament és el que volem fer nosaltres diumenge:  comptar-nos.  I fer-ho amb la pulcritud científica dels números.

nov. 082014
 

Diuen que Podemos podria guanyar unes eleccions espanyoles.  I a qui li pot estranyar, amb el paperot que fan els grans partits espanyols?

Ja sabem que les enquestes i als auguris polítics en general tot sovint tenen el mal costum d’errar en les seves prediccions.  De tota manera, en aquest cas, hi ha un detall que em fa pensar que podrien anar molt ben encaminades.  I és que aquesta formació que apunta al triomf electoral, com és va, més contrària a una hipotètica Catalunya independent es mostra.

Ja sabem que no hi ha partit que aspiri a governar Espanya que es pugui permetre la més mínima ambigüitat sobre la indissoluble unitat de la pàtria, i així que van passant els mesos, Podemos fa bona aquesta sentència.

Per tant, si jo fos dirigent del PP o del PSOE començaria a pensar molt seriosament en anar fent les maletes o en oblidar-me de fer-les, segons es miri des de Moncloa estant o no.  Però com que sóc català, el pensament que em ve al cap és que si volem tenir un futur lliure, més val que anem tirant pel dret, perquè ni ara ni en la propera legislatura, com a mínim, no cal que esperem res de Madrid.

En resum:  que Pablo Iglesies arribi a president d’Espanya, és cada dia més provable.  Que això ens pugui arribar a ajudar en el nostre procés cap a l’estat propi, cada dia és més segur que no.

 

 

 

nov. 052014
 

Espanya és així:  el mateix dia que el ministre de l’Interior legalitza la formació neonazi Amanecer Dorado, el Tribunal Constitucional prohibeix votar el 9N.  Casualitat?  Coincidència perversa?  Intent d’amagar la primera?  O potser relació lògica entre totes dues?

Crec que sobra tot comentari per entendre la realitat política espanyola.  I pretenen ser una democràcia…

Però nosaltres, a la nostra.  A votar diumenge.

nov. 032014
 

«Impressionant» és el primer qualificatiu que em va venir al cap en llegir la carta del mestre Jordi Savall al ministre Wert, per comunicar-li que renunciava al Premi Nacional de Música 2014.  Aquesta carta em sembla impressionant no tant per la renúncia mateixa, ni pel fet que suposa bandejar els 30.000 € amb què està dotat el premi (si no m’erro), sinó per la contundent reflexió que conté sobre la cultura i el seu paper en la societat.

Recomano dedicar uns minuts a llegir el text sencer.  Només vull remarcar un parell de paràgrafs que em semblen absolutament imprescindibles, perquè retraten perfectament la situació cultural actual, lamentablement, en totes les disciplines artístiques.

Diu Savall:

» Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d’aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música».

«No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d’Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d’aquest país».

Per cert, recomanaria l’atenta lectura de la carta als nostres responsables culturals, que potser hi podrien aprendre alguna cosa.

A tall d’experiment, proveu a canviar tots els noms propis d’aquest parell de fragments per altres de més nostrats i a veure què en penseu.

nov. 022014
 

Què podem fer quan tot és confús, quan no hi ha línies a seguir, ni camins marcats, ni cap seguretat que demà pugui ser millor que ahir?  Què, quan la impotència fa fora fins i tot la incertesa i la por?  Què, quan dol cada minut a dintre nostre, perquè sabem que de vegades la vida és absolutament injusta?  Què, quan els laberints de la realitat només serveixen per amagar aquells que tant ens haurien d’explicar i no ho fan?  Què, quan el gris d’un dia de tardor se’ns posa ben endins, com una manta que tot ho ofega, fins i tot l’alè que ens cal per no defallir?

Serrar les dents fins a mastegar la ràbia.  Acceptar que la realitat pot arribar a fer massa mal.  Creure, un cop més, que demà pot ser un altre dia, no necessàriament pitjor.  Tornar-nos a vestir de mil colors, posar-nos el millor dels somriures i preparar-nos per sortir al carrer amb el pas decidit de les grans ocasions, perquè algú, en algun lloc, necessita la nostra esperança desesperada, i no li podem fallar.  Nosaltres no.

 

nov. 012014
 

Un cop més, la nit de tots sants.  La porta oficial d’una tardor que se’ns tira a sobre amb una paleta esplèndida de colors.  Un cop més tornem a allò de sempre:  a retrobar-nos al voltant d’una taula, a compartir castanyes, panellets, moniatos i moscatell, i també bromes i rialles (que sempre fan falta) i també a deixar-nos seduir per un paisatge de bruixes i fantasmes, perquè prendre’s les pors a broma mai no pot ser mala cosa.

Un cop més hem deixat entrar la tardor a casa, amb el seus color i els seus fruits,  Un cop més hem recordat els que no hi són, amb la visió amable que només els anys poden donar a la memòria, i hem brindat per la vida.  Així hem volgut celebrar aquesta nit de difunts, ben a prop dels nostres, per no oblidar qui som, d’on venim i, sobretot, que sempre hi ha alguna cosa a celebrar, mentre puguem seguir trobant-nos, amb il.lusions ben noves i amb ulls d’esperança en el futur.

css.php