Nov 142014
 

El discurs unionista té una clara tendència a assimilar sobirania (catalana, evidentment) amb tot d’elements geogràfics, identitaris, patriòtics, culturals, idiomàtics i més o menys folklòrics… per tal d’oposar-los al seu discurs “assenyat” de la recuperació econòmica, creació d’ocupació, augment de competitivitat…  És a dir, miren de contraposar sentiment i raó.

Però vet aquí que, cada cop més, aquest discurs es va quedant vell i estèril.  Sobretot quan llegim notícies com aquesta, que ens parlen de la pobresa energètica.  Si seguíssim el discurs unionista, caldria dedicar més esforços, des de Catalunya, a millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, especialment dels més vulnerables i no tant a demanar un estat propi, que es veu que no serveix de res.  Però vet aquí que per fer-ho, per poder fer això que ens diuen que hem de fer, calen dues coses:  la primera, normes, com ara la que el govern de Madrid va recórrer al Tribunal Constitucional (no abandonem la qüestió de la pobresa energètica);  i la segona, diners, com els milers de milions que se’n van cada any, que no només no tornen, sinó que ni podem disposar-ne quan ens calen (dels que ells diuen que ens donen, però que en realitat ens retornen).

Per això ens cal ser un estat.  Per poder establir les nostres pròpies normes legals i per gestionar els nostres propis diners.  D’això parlem, també -o sobretot- quan parlem d’independència.  I això sí que és millorar la vida de les persones.

Nov 142014
 

Podem fer apostes, però estic segur que Madrid farà, un cop més, oïdes sordes a les peticions de la Interpol, que reclama la detenció de gairebé una vintena de dirigents franquistes perquè puguin ser jutjats, a l’Argentina, per la seva responsabilitat en diferents crims i altres delictes durant el règim de Franco.

La resposta de Madrid?  Ho tenen fàcil:  desviar l’atenció amb l’ofensiva judicial contra el president Mas, per exemple.  Qualsevol cosa que serveixi per enaltir l’esperit i l’ideal de l’Espanya una i gran, i per silenciar, de passada, les reclamacions de la Interpol.

Dubto molt Martín Villa o el sogre d’Alberto Ruiz Gallardón (al mateix que va signar la sentència de mort de Puig Antich) acabin sent lliurats a la policia.  O potser arribarà el dia en què aquesta justícia universal servirà també per jutjar i condemnar els crims franquistes?   De moment, dues evidències:  que hi ha jutges que no estan disposats a oblidar (ni que sigui des de fora d’Espanya) i que la dictadura i la seva repressió segueixen gaudint de la protecció d’un estat que té el valor de titllar-nos, als catalans, d’antidemòcrates i de nazis.

També per això ens cal ser independents, per fugir ben lluny d’aquest estat que empara criminals i que vol condemnar demòcrates.

 

css.php