Què podem fer quan tot és confús, quan no hi ha línies a seguir, ni camins marcats, ni cap seguretat que demà pugui ser millor que ahir? Què, quan la impotència fa fora fins i tot la incertesa i la por? Què, quan dol cada minut a dintre nostre, perquè sabem que de vegades la vida és absolutament injusta? Què, quan els laberints de la realitat només serveixen per amagar aquells que tant ens haurien d’explicar i no ho fan? Què, quan el gris d’un dia de tardor se’ns posa ben endins, com una manta que tot ho ofega, fins i tot l’alè que ens cal per no defallir?
Serrar les dents fins a mastegar la ràbia. Acceptar que la realitat pot arribar a fer massa mal. Creure, un cop més, que demà pot ser un altre dia, no necessàriament pitjor. Tornar-nos a vestir de mil colors, posar-nos el millor dels somriures i preparar-nos per sortir al carrer amb el pas decidit de les grans ocasions, perquè algú, en algun lloc, necessita la nostra esperança desesperada, i no li podem fallar. Nosaltres no.
