maig 212014
 

La llengua catalana està patint la pitjor ofensiva dels darrers 60 o 70 anys.  La pitjor ofensiva des de la instauració del franquisme, de fet.

La recuperació social de la nostra llengua, no ho perdem mai de vista, s’ha sustentat en dos pilars fonamentals:  l’escola i la televisió.  L’escola ha donat com a resultat unes quantes generacions de ciutadans perfectament competents en català i en espanyol, i la televisió ha acostat la llengua, en els seus registres més variats, a la ciutadania en general i ha facilitat l’accés en català al lleure, a la ciència a la cultura…

La importància de l’escola i de la televisió és tan inqüestionable que els governs del PP (no només, però sobretot) han fet tot el que ha estat a les seves mans per fer-hi fora el català.  Primer se’n van sortir a les Illes, la Franja i el País Valencià (autèntics camps de proves) i, un cop rodat el sistema, van emprendre l’ofensiva final, al Principat.  Primer va ser el setge i l’ofensiva jurídica i mediàtica contra la immersió lingüística o el tancament de línies educatives en català i després el tancament de mitjans de comunicació en la nostra llengua.  I ara li toca el torn a TV3.

I ja poden anar parlant de compliment de la normativa europea, i dir el que vulguin, perquè no es pot sostenir sense rubor que l’única manera d’alliberar espai radiofònic sigui tancant mitjans públics en català.  Però és clar, sempre és millor mantenir canals de telebotiga, o programacions farcides de tarotistes i de concursos-estafa que canals en altra llengua que l’espanyola.  Per no parlar de moltes altres possibilitats tècniques, que hi són.

El mal que estan fent a la recuperació és irreversible, si seguim sota el poder espanyol.  Que no ho dubti ningú.  Així doncs, si no volem tornar a veure el català com una llengua domèstica i residual, no ens queda altra que la independència.  O encara voleu més proves?  Si ens encantem gaire, ja no serem a temps.

maig 202014
 

Ho reconec, mai m’han agradat els uniformes.  Ni els militars, ni els escolars, ni cap, tot i que reconec que són molt útils en determinats col.lectius professionals, justament per identificar els professionals en qüestió.  Però he d’admetre que si hi ha un lloc on trobo els uniformes especialment inadequats és a l’escola.  Això de la faldilla per decret (cada cop més curta, si pot ser) per a les nenes em sembla impropi d’una societat que es vol lliure i que diu defensar la igualtat entre homes i dones.

I justament en una curiosa barreja d’igualtat de gènere, d’estudiants i de faldilles, vam llegir no fa gaires dies la iniciativa d’uns instituts de Nantes que van proposar als seus alumnes (nois i noies) d’anar a l’institut, un dia, amb faldilla, per denunciar el sexisme, sota el lema “ce que soulève la jupe“, un lema que més que com el tradueix aquest article, que comenta la iniciativa (“el que amaga la faldilla”) potser s’hauria de traduir per “el que aixeca la faldilla”, i afegiria que tant en el sentit de tot el debat que desperta la iniciativa, com en el sentit més cañetista (relatiu a l’exministre Cañete) del masclisme.

És imprescindible trencar uns estereotips que dia a dia van prenent més i més força a la nostra societat.  I molt especialment els que fan referència als rols masculins i femenins, perquè, a hores d’ara, el rebrot del masclisme, també entre els joves, sembla imparable; un rebrot que afavoreixen determinades línies suposadament educatives d’escoles i institut que fan bandera de la segregació per gènere, que imposen la faldilla com a uniforme femení i que perpetuen un sistema de vida de supremacia masculina, amb el suport impagable de no pocs capellans, com hem pogut veure en determinats sermons, o d’alguns exministres (i d’alguns ministres, també).

Ah!  i per a aquells que defensen l’uniforme perquè així no cal pensar què cal posar als nens per anar a escola, els diria que si només tinguéssim un model de cotxe, no caldria triar, i si només hagués un model de rentadora, tot seria més fàcil, o que si només hagués un canal de televisió (cap a aquí també sembla que hi anem, a la vista de com es va reduint el nombre de canals), no caldria fer zàping.  De fet, jo vaig veure aquesta societat que ens dóna totes les respostes sense que ens calgui pensar gaire, però va ser a la Romania de Ceaucescu, i no crec que sigui, precisament un bon model a imitar.

Conclusió:  prenem-nos la molèstia de pensar, de raonar, de decidir i, sobretot, no caiguem en la temptació de creure’ns superiors per simples diferències anatòmiques.

maig 192014
 

Sempre s’ha dit que un dels grans enemics de la realitat són determinats adjectius, com ara “molt”, “poc”, “bastants”  i similars.  I és que la seva imprecisió permet tota mena d’especulacions i d’interpretacions interessades.  La solució, ja fa temps que la sabem:  quantificar de manera objectiva.

Una bona mostra la tenim als informatius de TV3, tradicionalment titllats d’instruments d’adoctrinament nacionalista, on només es parla de la independència per influir en la voluntat dels espectadors.  Doncs ara arriba el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i ens presenta la quantificació dels continguts que més temps van ocupar als informatius, l’any passat.  I oh, sorpresa!, el rànquing l’encapçalen les informacions sobre la crisi, seguides de la crònica internacional i, no és fins al tercer lloc que trobem continguts relacionats amb Catalunya i la seva relació amb Espanya, amb un percentatge de temps proper a la meitat del que s’hi dedica a economia i la crisi.

I és que no hi ha com comptar per desmuntar tòpics i llegendes urbanes.  I per cert, això, a Espanya, no es pot fer, perquè segueix sent l’únic país europeu occidental que no disposa d’un organisme similar al CAC.

Potser és que Espanya sempre ha funcionat “a ojo“, “a bulto” si voleu, i han perdut el costum de comptar amb rigor?  Potser per això els espanta tant que votem?  Al cap i a la fi, aleshores caldria fer recompte i s’acabaria amb moltes ximpleries i amb moltes mentides, no?

maig 182014
 

Vivim, ben mirat, una vida més o menys ordenada, amb rutines, amb obligacions que cal seguir, perquè d’aquesta manera, tot rutlla poc o molt a l’hora al nostre voltant, i perquè tot plegat ens ajuda a saber què hem de fer i a sentir-nos satisfets si som conscients que actuem com cal.

Però vet aquí que, de tant en tant, tot i ser conscients d’unes determinades obligacions, decidim ajornar-les, deixar-les per a un altre dia, tot i que sabem que això ens suposarà un esforç addicional al propi de cada dia, per fer-les.  I així i tot les ajornem, i decidim fer un petit parèntesi en el nostre ritme habitual.

Aleshores és quan sortim, o anem a passejar, o ens abandonem a la lectura, o gaudim d’una bona companyia, o ens dediquem a qualsevol d’aquelles activitats que sempre passen a segon lloc -i sovint cauen pel camí-, perquè l’obligació sempre passa al davant, però que en realitat són molt més importants que no semblen.

Segur que tothom pot trobar alguna ocasió que pugui reflectir el que plantejo, oi que sí?  I és que les normes són importants, i donen seguretat, però saltar-nos-les de tant en tant i fer allò que realment ens ve de gust fer, i no allò que tocaria, no té preu.

Avui toca parèntesi; que no hi ha res que pugui esperar més que la feina.  I demà serà un altre dia.

maig 172014
 

Em dec estar fent vell, però cada dia em costa més d’entendre determinats arguments.  Ara que estava convençut, gràcies a les explicacions dels socialistes, reiterades any rere any (per sort, perquè sóc una mica lent assimilant les coses), que CiU i PP són la dreta i, per tant el mateix, t’ho miris com t’ho miris, arriba el candidat socialista a les eleccions europees (Javi López) i em diu que CiU i ERC són les dues cares de la mateixa moneda.

A veure si ho entenc.  CiU és el PP o és ERC?  ERC és el PP, doncs?  Ja ho sap la Camacho, això?  M’agradaria molt veure aquesta revolucionària moneda de tres cares que permet aquests tipus de paral.lelismes.  Una mica incòmoda per a les butxaques, per cert, si ha de tenir tres cares (creu inclosa).

Definitivament, cada dia entenc menys aquesta gent.  O és que jo perdo més que no em penso, o és que ells s’expliquen cada cop pitjor.

Per si de cas, suggeriria al candidat en qüestió que potser no estaria de més aportar idees i propostes, i no jugar només a la desqualificació dels oponents, ni que sigui arribant al ridícul argumental.  Però potser això seria demanar-li un plus d’intel.ligència (política, evidentment), que no sembla moneda d’ús corrent en la seva formació, ni aquí, ni a Espanya.

Per cert, i de cara a futures campanyes electorals, li podria demanar a Pere Navarro que li expliqui la història de la comunió i d’una senyora que no reconeix (la trama dóna per a argument de novel.la), que també sembla que li facilita arguments polítics de pes, en la seva guerra particular contra l’independentisme.  De pes ridícul, però.

maig 162014
 

El ministre Margallo, ministre d’exteriors i portaveu sistemàtic del govern espanyol pel que fa a afers catalans -curiós i significatiu, si més no-, deu ser una persona molt més divertida, amb molt més sentit de l’humor, o més cega del que mai hauria pogut imaginar.

Les seves darreres declaracions a propòsit d’una hipotètica independència de Catalunya, titllant l’estat resultant de lil.liputenc i augurant que per dimensió restaria en mans de les multinacionals, o són un acudit o el resultat d’una ceguesa que només pot produir el fanatisme.

Resulta curiós defensar Espanya com a estat-nació (així en diu el ministre), suposadament independent de les grans corporacions econòmiques quan cada dia és més evident que el govern del qual forma part, i els que l’han precedit, són simples titelles que, si més no en matèria econòmica (en el sentit més ampli del terme), actuen al dictat estricte de les grans empreses energètiques, bancàries, telefòniques, constructores, farmacèutiques… Les mateixes, per cert, que un cop acabada la carrera política del ministre o president de torn, li faciliten una jubilació indecent en agraïment pels serveis prestats, imagino.  I no cal passar llista, oi que no?

Francament, les paraules del ministre ja no em semblen ni allò de veure la palla a l’ull de l’altre, ni molt menys, evidentment, cap intent d’ajudar els pobres catalans ignorants, que no sabem la que ens ve a sobre.  Les paraules del ministre són, ras i curt, o un acudit molt dolent, o el fruit del fanatisme.  I en qualsevol cas, un insult a tots nosaltres, un cop més, intolerable.

Cada dia que passa milloren els arguments per negar-nos el dret a votar.

maig 152014
 

S’ha de tenir molta barra, molt mala fe o ser un autèntic cretí per dir el que acaba de dir el PP d’Extremadura, imaginem que amb la plena complicitat dels seus amos de Madrid.  I és que ara resulta que sí que existeix l’espoli fiscal de Catalunya i que si les nostres aportacions a aquesta estafa a gran escala dita solidaritat interterritorial desapareguessin, Extremadura perdria el 12% dels seus ingressos i tindria molt greus problemes per seguir pagant tota la demagògia dels seus governants.

Ves per on, aquells que fa quatre dies donaven lliçons de bona gestió i de generositat amb el nostre país (no fa gaire mantenien que els seus diners pagaven els nostres capricis), ara clamen perquè no marxem gaire lluny, per tal de poder seguir sent una comunitat subsidiada, a costa nostra.

Molt malament s’han de veure el futur aquests del PP per arribar a aquest punt.  Serà que la independència no és tan impossible com diuen?  Serà que ja no la veuen tan quimèrica?  Potser és l’hora de deixar-se de sacralitzar la constitució i començar a fer números?

Sigui el que sigui, barra i cara dura no els falta.  Tot i que, si més no, ara, reconeixen la realitat.  I nosaltres ens seguim carregant de raons per marxar ben lluny, i com més aviat millor.

maig 142014
 

Algú va dir que vist de prop ningú no és normal.  Segurament és prou cert.  I en el cas de Catalunya, és molt evident que no és un país normal, tot i que, de tant en tant, pressenta símptomes molt esperançadors.  Un exemple, els Premis Català de l’Any que es van lliurar ahir.  Si mirem la llista de candidats, veurem que són persones de diferents àmbits, amb un recorregut personal digníssim que, en qualsevol país civilitzat tindrien el reconeixement que la seva exemplaritat demana.

En aquest cas, el nostre país es mostra, un cop més, orgullós de persones que hi viuen, hi treballen i són -o haurien de ser- model i referent per a tothom.  En això som, o ens hi assemblem molt, a un país normal.

Però com que la felicitat completa sembla que pugui existir, ahir mateix es jugaven partits d’aquesta mena de cosa que en diuen Copa Catalunya de futbol i que cada any ens recorda que, en matèria esportiva, no som, ni sembla que vulguem ser, un país normal.  Perquè un país normal, només organitza les competicions que tenen sentit, que aporten alguna cosa i que tenen el reconeixement que cal.  I en futbol, com en tants altres esports, encara anem fent veure que som el que no som, ni potser volem ser, un país normal, amb competicions normals i amb seleccions normals, no de cartró pedra.

Res, que som un país només mig normal.  La gran sort és que la normalitat ens arriba per les coses serioses, importants, les que tenen valor de debò.  I això és el que conta.  La meva felicitació a Josefina Castellví, dona i biòloga, i exemple del treball ens els camps de la ciència i dels drets de les dones, en un temps i en un àmbit especialment complicats.

maig 132014
 

N’hi ha un tip d’haver d’aguantar que l’única proposta dels socialistes, des de fa molts anys, sigui una readaptació constant d’aquell “si tu no hi vas, ells tornen”, referit a la gent del PP.  I n’hi ha un tip perquè evidencia una absoluta manca de propostes polítiques mínimament creïbles.  O el que és el mateix, una manca d’alternatives de govern.

A Catalunya, els socialistes de la sucursal perifèrica del PSOE fa dies que fan aigües, camí de l’enfonsament més absolut.  Però a Espanya, les coses no sembla que els vagin massa més bé.  Ente candidats que es mouen entre el populisme i un nivell general prou discutible, l’antic discurs de pugna entre dreta i suposada esquerra sembla ser el mantra que es pot repetir fins a l’extenuació, sense aportar mai res de nou.  Però vet aquí que quan tot semblava condemnat a l’avorriment més absolut, apareix Felipe González per animar la festa -perdó, la  campanya electoral.

Per a Felipe González és necessària una coalició amb el PP pels grans temes d’estat.  Bé.  Si partim de la base que les polítiques econòmiques (tema d’estat, suposo) ja fa dies que es dicten molt lluny d’aquí, i això ho saben perfectament tant els socialistes com els populars, l’únic gran tema d’estat que veig a l’horitzó és la consulta catalana.  I en aquest tema, no cal ni que ho digui l’expresident, el front PP-PSOE és absolut, sòlid i compacte.

En resum, que per més que digui el discurs oficial socialista, en les qüestions que ells -i els altres- consideren importants, d’estat, són exactament el mateix.  Paraula de González.  Decididament, una olla de grills.

maig 122014
 

Avui és Festa Major a Lleida.  D’acord, un fet irrellevant que no paralitza el país, però prou important per als que vivim en aquesta ciutat.  No ho sabrà gaire gent, més enllà de nosaltres, ni TV3 oferirà en directe cap dels actes programats, perquè, al capdavall, cap ciutat que sigui la gran Barcelona mereix aquest privilegi.  Així són les coses.

Però malgrat tot, aquesta Festa Major ens ha deixat una anècdota prou significativa de com van les coses per aquest racó de món.  Ha caigut de la programació un concert de Pablo Hasél (d’acord, no és cap drama) per les obsessions del PP i la covardia dels socialistes, i s’hi ha mantingut Kiko Rivera, amb un pressupost que és una tercera part del que l’ajuntament dedica a la música tradicional, popular i més de base, al llarg de l’any.  Sense cap dubte, el tal Kiko deu ser tota una prioritat a l’hora de dedicar-hi diner públic.

Però bé, més enllà del periferisme geogràfic i mental al qual se’ns vol condemnar, la Festa Major fa olor de xurros i té de fons la música estrident de les atraccions de les firetes.  I també el record (encara present però cada cop menys viu) d’estrenar roba per sortir mudat a fer-se fotos, o de vestir els menuts de catalanets, ja sigui per anar a l’ofrena al sant patró com per simple folklorisme.  Però els temps canvien i, avui mateix, si voleu trobar veïns que fa temps que no heu vist, és més fàcil si feu una escapadeta a Port Aventura, aprofitant que només és festa aquí i que no hi haurà tanta gent com un cap de setmana.

I és que per més que passin els anys, les modes (avui dites tendències) o els governants, les festes majors encara tenen aquell regust de festa de poble, on la gent es reunia senzillament per passar-ho bé, encara que els envelats siguin descampats de terra i les orquestres qualsevol aprenent de bruixot musical.  Bon moment per recordar una cançó entranyable i eterna.

YouTube Preview Image

 

css.php