Mai 112014
 

Diu de la dita que val més ser cap d’arengada que cua de lluç.  Tot i que penso que sempre cal tenir molt en compte la saviesa popular, i a la vista dels temps que corren, començo a tenir els meus dubtes sobre la diferència real entre el cap d’arengada i la cua de lluç.

Se’n parla molt d’allò de la destrucció de la classe mitjana i de la distància cada cop més gran entre rics i poderosos (lluç) i els pobres i oblidats (arengada), però malgrat tot, sempre hi ha aquell punt mig entre els uns i altres.  Petit si voleu, però hi és.  I en aquest punt és on jo penso que entra en joc, de manera fonamental, l’actitud.  Podria ser alguna semblant a allò del got mig ple o mig buit.  Dues persones molt semblants poden, per una senzilla qüestió d’actitud, situar-se en posicions socials totalment diferents, sense massa raons objectives que avalin cap de les dues situacions.

I és que potser només cal ser conscients que som el que som i que som on som.  I un cop sabut i assumit, mantenir l’actitud positiva, de superació, que ens ha de permetre ser feliços -segurament aquesta és la gràcia de la vida-, tant si som (o ens ho pensem) cues de lluç, com si som (o ens sentim) caps d’arengada.  Al cap i a la fi, tant exquisit pot arribar a ser un lluç com una arengada.  Tot depèn del moment, de la gana, de l’entorn, o de la companyia, fins i tot.

Mai 102014
 

Digueu-me ignorant.  Cap problema, perquè a hores d’ara ja tinc assumit que hi ha misteris de la política que no entendré mai, com ara el fet que vagin endavant trams del futur corredor ferroviari mediterrani, amb ample de via espanyol, amb la promesa que més endavant s’hi incorporarà l’ample europeu, ja sigui per mitjans mecànics o desdoblant la via.

No havíem quedat que aquest corredor ferroviari tenia com a gran objectiu facilitar l’accés de persones i, sobretot, de mercaderies, des d’Algesires vins al Pirineu i més enllà, si fa no fa?  Dons malament rai quan ja neix amb una autèntic mosaic de despropòsits en qüestions d’ample de via.

Potser, al  capdavall, no és més que un nou despropòsit d’aquesta xarxa d’alta velocitat que es va iniciar amb González, i la seva priorització de la línia Madrid-Sevilla, que es va gestar sota el poder d’Aznar (i el seu aleshores inseparable Alvarez Cascos), que es va desenvolupar sota el de Zapatero (i la seva meravellosa ministra del ram, Magdalena Alvarez)  i que segueix creixent com a ridícul  enorme, al dictat de Rajoy i la seva tropa.

I és que el corredor mediterrani potser no és més que la cirereta d’un mapa d’alta velocitat que tapia túnels per la seva inutilitat, que s’ha imposat sense cap criteri de rendibilitat econòmica,  que ha deixat el port de Barcelona, o l’aeroport, sense connexions com cal, que elimina opcions de transport més econòmiques entre moltes localitats, que comença a desvetllar la gran estafa que han estat -i segurament són- els concursos d’obra públics, mani qui mani i que comença a fer desfilar pels tribunals diferents responsables d’Adif, aquesta mena de forat negre amb aparença de gestor de recursos públics (econòmics i ferroviaris)…  I el més greu de tot, al meu parer, amb la connivència (o indiferència) d’una Unió Europea que hi destina no pocs diners.

Fins quan aquesta autèntica exhibició d’incompetència i malbaratament?  Això és el tren de la bruixa, no una eina de progrés.

Mai 082014
 

En terra d’homes” és el títol de la versió doblada en català d’una pel.lícula de 2005 que narra les peripècies d’una dona que entra a treballar en una mina per tirar la seva família endavant.  Costa poc imaginar tot el que li passa i la gran acceptació que té per part del seus, diguem-ne, companys de feina.

Però bé, això és pel.lícula i tots sabem que la nostra societat és perfectament igualitària, que no hi ha cap mena de rebuig al treball femení i que no hi ha espais laborals impermeables a les dones.  Això ho tenim clar i és la realitat, com a mínim, al nostre entorn europeu i civilitzat.  Oi?

Però vet aquí que ara tenim un bon exemple que ens permetrà valorar la veritat o la falsedat d’aquesta idea d’igualitarisme entre homes i dones.  I és que una dona, portuguesa ella, ha estat fitxada, com a entrenadora, per un equip professional de futbol.  D’acord, és un equip de segona divisió francesa, però déu n’hi do.  O és que algú pot imaginar una dona entrenant qualsevol equip de la segona divisió espanyola?  Podeu imaginar els comentaris del comentaristes esportius? (i aquí sí que no hi ha cap, absolutament cap, diferència entre els catalans i els espanyols).  Podeu imaginar els comentaris dels seguidors? (especialment dels equips rivals, o dels propis, en cas de mals resultats).

Una gran notícia, sense cap mena de dubte, encara que una oreneta no faci estiu.  En qualsevol cas, és la prova fefaent que sí que es pot (on hauré sentit jo això abans?) i que a les dones encara els queda moltíssim camp per córrer abans d’assolir aquesta plena igualtat, tan repetida com falsa.

La meva felicitació a l’Helena i l’esperança (o potser el somni) que el seu exemple pugui tenir rèpliques a casa nostra.

Mai 072014
 

Julio Anguita va dir, no fa gaire, que davant de la realitat política actual, cal votar partits honestos.  I si l’honestedat es troba a l’extrema dreta, doncs cal votar-la.  Més enllà de la repulsió que em provoca l’extrema dreta, coincideixo amb Anguita en la necessitat de no perpetuar, a traves del vot, l’ús i abús de poder de partits deslegitimats per la corrupció i la mentida.

Fins aquí, tota una proposta de regeneració democràtica.  Però la pregunta és immediata:  i a qui hem de votar, doncs?  Aleshores, la cosa se’ns complica perquè vivim -i patim- una estructura de partits sense gaires canvis significatius des de fa dècades i, de vegades, fins i tot amb els mateixos noms al capdavant.

A Catalunya, pionera en moltes coses, sembla que alguna cosa es mou per l’esquerra.  La gent de Procés Constituent, amb Teresa Forcades i Arcadi Oliveres al capdavant, han obert vies de diàleg amb formacions d’esquerra per mirar d’arribar a una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.  Sense dubte, una proposta molt atractiva, perquè comencem a anar molt coixos de propostes polítiques capaces de trencar el discurs gairebé únic de la dictadura dels mercats, compartit gairebé per tothom.

No oblidem que tot just som a principis de segle, moment propici per als grans canvis socials.  I, a hores d’ara, no crec que ningú dubti que la sortida de la crisi comportarà canvis prou substancials, i no aniria malament que no fossin negatius, per cert.

Sense cap intenció de posar aigua al vi, només hi veig dos grans riscos en la proposta de Procés Constituent.  El primer, per part d’Iniciativa i companyia, que no s’acaben d’aclarir què volen ser de grans:  hereus del PSUC, ecologistes, independentistes, confederalistes…? i així van fent en terra de ningú.  El segon risc vindria de les CUP i la seva tendència natural a l’explicitació del matís fins a l’exasperació, a través de “sí crítics”, “no positius” o el que calgui.

Estic convençut que entre Procés, CUP, Iniciativa i altres descontents de formacions d’esquerra hi ha la llavor d’alguna cosa molt gran i amb molt futur.  Només cal veure si, per un cop, no fan cas de la maledicció històrica de les esquerres, i són capaços de fer alguna cosa plegats.  L’aposta és sobre la taula.

Mai 062014
 

És ben sabut que tots els governs del món actuen, entre altres coses, sota la pressió de grups econòmics, comercials o ideològics concrets.  Segurament, aquests mecanismes d’influència sobre els poders polítics són inevitables, però en el cas del govern d’Espanya són tan evidents que m’estic plantejant qui governar realment.

El govern popular està desplegant la seva acció al dictat dels poders eclesiàstics (avortament, ensenyament de la religió…), dels bancaris (rescatats amb sumes indecents de diner públic), de les subministradores energètiques (el rebut de la llum n’és un bon exemple), dels nostàlgics del franquisme (reforma educativa, sense anar més lluny), dels defensors de la repressió com a instrument de pau social (totes les iniciatives de seguretat pública), dels que volen una societat amb classes ben separades i impermeables (increments de taxes per serveis públics, o dels preus de les universitats o la justícia), dels que volen un país on qualsevol alteració d’allò que entenen per ordre públic sigui considerat delicte i castigat amb presó (totes les iniciatives de reforma judicial), o de les grans patronals, enriquides a base de la destrucció absoluta dels drets laborals.

Ara que, ben mirat, també podria ser que aquesta justament, fos l’autèntica ideologia del PP, i no una concessió constant als mandats dels diferents grups de pressió.  Una ideologia basada en el classisme, el fanatisme ultranacionalista, el menyspreu per l’educació i el coneixement, l’explotació laboral, l’estat policial i repressor, el nacionalcatolicisme, la permeabilitat entre allò que és públic i allò que és privat i la perpetuació de les elits dominants en el seu món de privilegi.

També podria ser, ben mirat.  I no seria res de nou.

Mai 052014
 

Quan era força més jove i la guerra freda encara era notícia, vaig sentir -no sé si era veritat o una llegenda urbana, però tant li fa- que un ordinador de l’OTAN es passava el dia fent provatures amb els diferents escenaris bèl.lics, en cas de conflicte nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica i que, el missatge que retornava als operadors, després de cada intent era sempre el mateix:  No future.

Ahir a la nit, en un programa de La Sexta, vaig sentir una dona jove afirmar, amb tristesa i un punt de desesperança, que ella no es plantejava el futur.  Es limitava a viure -a sobreviure- i que més s’estimava no anar més enllà perquè pensar-hi li causava molt dolor.

Aquest és el present que els nostres governants han sabut crear.  La noia del programa parlava d’Espanya, però em temo que la situació a Catalunya és si fa no fa la mateixa.  Els nostres joves han deixat de pensar en el futur, han deixat de dibuixar projectes vitals i de futur, perquè, senzillament, senten que és inútil fer-ho.

Fa dies que penso que els temps que corren ens han retornat a una societat tardofranquista en tots els àmbits.  Però en el de l’esperança de futur, autèntic motor de l’avenç social, molt em temo que estem en una situació més pròpia d’una guerra freda i amagada entre els grans poders privats i públics (la permeabilitat entre tots dos és ja insultant) que s’enriqueixen més i més cada dia que passa i el gruix de la societat, cada cop més a prop d’una autèntica de desesperança més pròpia de la postguerra.

Segur que les crisis econòmiques passen i que després venen uns anys d’expansió.  Almenys, així ho demostra la història, però una destrucció de la confiança en el demà com la que estem patint, per part dels nostres joves, pot tenir efectes molt més demolidors que els simplement econòmics.

Mai 042014
 

Us ha passat mai que alguna persona, amb la seva activitat habitual hagi esdevingut algú molt excepcional que us va canviar en un moment i que recordeu per més anys que passin?  Parlo d’aquelles persones anònimes per a nosaltres que, senzillament fent allò que fan cada dia, tenen el poder de treure’ns un neguit, o de fer-nos abandonar una estona les preocupacions, i que no ho sabran mai, allò que van fer, perquè mai les tornarem a trobar, ni els ho podrem agrair com caldria.

Jo sí que n’he tingut aquesta sort.  Sense anar més lluny, en dues ocasions prou apartades en el temps.  La primera, fa anys, amb un breu viatge en un taxi, com a mínim, curiós.  Un 131 desmanegat, però equipat, segons ens va explicar el seu conductor, d’un motor Perkins que el feia gairebé indestructible (gairebé una metàfora, en aquell moment).  Un altre cas, més recent, va ser a Cambrils, on la paella d’un menú va esdevenir un bàlsam reconfortant, servit per una mena de fada vestida de cambrera, amb les paraules justes i el tracte que aquella mena d’encanteri requerien.

Tant en un cas com en l’altre, per una bona estona, les cabòries es van fer fum.  Vam entrar-hi enmig d’aquelles boires que la realitat ens porta de tant en tant i en vam sortir totalment en calma.

De vegades, egoista i presumptuós, vull pensar que alguna cosa que hagi fet al  llarg de la meva vida ha pogut ser tan important per a algú.  No ho sé, ni ho sabré mai.  Igual com les dues persones que us comento tampoc no ho sabran.  Aixi és que només puc donar fe que existeixen aquesta mena de fades, àngels, buixots -o potser només bona gent- capaces de fer petits miracles anònims.

Mai 032014
 

Cara de tonto és la que et queda quan t’acostes a rebre un petó i cau una bufetada, per exemple.  O quan et muntes una mala mentida, d’aquelles que de seguida es descobreixen i et deixen en evidència, tant per la mentida en ella mateixa com per la seva inconsistència. I cara de tonto (de tonta, de fet) és la que li deu haver quedat a Alícia Sánchez-Camacho en constatar que la comunitat israelita no sap res del premi que va rebre fa pocs dies, ni de la persona que li va lliurar, que es veu que ni viu ni treballa a Catalunya, ni representa ningú.

D’impostors, si és el cas, en tenim exemples memorables que van del suposat intèrpret de llengua de signes dels funerals de Mandela fins a qui es va fer passar per víctima dels camps de concentració i va dirigir durant anys l’Amical de Mauthausen, sense anar més lluny.  Per tant, una nova suplantació d’identitat no seria res de nou.  D’altra banda, de muntatges i mentides, també hi ha enormes precedents, i a ca’l PP en saben força d’això.

No sé què ha passat amb aquest premi que des de la comunitat israelita volia distingir el treball en favor de la unitat d’Espanya de Sánchez-Camacho (una mica estrany tot plegat, no?).  Potser no ho sabrem mai, però el que sí que puc imaginar, sense gaire por a equivocar-me és la cara que li deu haver quedat a la guardonada.  Si fa no fa la mateixa que li pot haver quedat a Loquillo, quan ABC publica l’àudio de l’entrevista amb ell, un cop nega haver dit el que va dir com, sobretot, quan des de l’Amical de Mauthausen el conviden a visitar un camp de concentració, perquè conegui què va ser realment el nazisme.  Per cert, una visita que hauria d’esdevenir obligada per a determinada classe política (i potser també periodística), perquè la invitació, de moment, només és al cantant i a Maria Dolores de Cospedal.  A veure si algun operador turístic s’anima a muntar-hi bones ofertes, tot inclòs.

Mai 022014
 

Hi ha dies estranys, diferents si més no.  Un bon exemple són els ponts, aquesta anomalia freqüent del calendari que situa un dia feiner entremig de festius.  Quan això passa, es multipliquen les situacions anòmales.  Hi ha establiments que tanquen i fan festa, hi ha d’altres que no tanquen perquè altres fan festa, n’hi ha que van a mig gas, amb plantilles mínimes… i pel que fa a les persones, si fa no fa.

En resum, que hi ha dies que no acabem de tenir massa clar si són feines, festius, o una mena de campi qui pugui estrany.  I avui mateix en tenim una bona mostra.

Potser és que ens agrada -o ens hem acostumat- a viure entre certeses:  o es treballa o no;  o és festa, o no… i aquestes situacions ens deixen sense alguns dels referents més quotidians i no sabem ben bé què hem de fer.

Curiosament, aquest “sí o no”, aquest “blanc o negre” no l’exigim tant com caldria a determinades declaracions públiques, sovint de responsables polítics, però no sempre.  En aquest terreny ens hem acostumat a les paraules i al seu desmentiment, malgrat les evidències.  I amb aquests joc de declaracions i contradeclaracions, és com si mai sabéssim què és veritat i què és mentida (quan és feiner i quan festiu, si voleu) i vivim en una incertesa constant gens positiva, dit sigui de passada.

Aquesta setmana de pont ens ha deixat també un bon exemple de pont mental, expressiu, o digueu-ne com vulgueu, a càrrec del cantant Loquillo, personatge sempre controvertit, però de claríssima filiació ideològica i mental.  Ell ha estat el darrer a apuntar-se a titllar-nos de nazis i a negar les seves paraules, malgrat les evidències.

Per què sempre pontifiquen sobre Catalunya i la seva realitat aquells que ja fa anys que no viuen (o no hi han viscut mai) a Catalunya i, per tant, no tenen ni idea de què hi passa realment?  Potser perquè és tan fàcil com voler fer festa, però intentar que sembli que es dia feiner (i que espavilin els altres).  O una cosa, o l’altra, si us plau (i ara no parlo del calendari).

Mai 012014
 

Avui, primer de maig.  Mira tu.  Dia del Treball, diuen.  Què voleu que us digui, però aquesta data em sona a burla enorme, per molt diferents motius:

– Perquè tenim una gran patronal que exigeix a crits la restauració de l’esclavitud laboral, sense cap dret, cap garantia i amb sous ínfims (i encara si no poden contractar sense sou), enmig del silenci -no ens enganyem- per resposta.

– Perquè tenim el sindicats més desapareguts i més desprestigiats de la història.

– Perquè ja cansa que ens vulguin vendre que una quarta part de la població a l’atur, i la meitat en el cas dels joves, és una situació acceptable, i que vivim una recuperació fantàstica.

– Perquè no podem admetre la pobresa entre gent amb feina.  Aquests sous són competitivitat?  De qui?

Avui, els sindicats convocaran manifestacions i cridaran no sé quantes coses.  I tot plegat sonarà a hipòcrita, a fals, a antic, a molt antic.  Mentrestant, la situació seguirà sent la mateixa, i jo seguiré tenint la sensació que tot plegat no és massa més que una burla, que un insult massiu, que només beneficia els poderosos de sempre i quatre arreplegats que han trobat una excel.lent manera de viure en les estructures que ens haurien de defensar.

Ara que, ben mirat, potser tot és nou i té sentit.  Al cap i a la fi, no anem a tota màquina cap a un sistema laboral més propi de principis del segle XX que no del XXI?

css.php