Feb 082015
 

Si algun dia es pogués esborrar del diccionari per sempre mai més una paraula, jo proposaria “rai”.  Quants cops no hem sentit allò de “tu rai que…” com a argument definitiu per minimitzar els mèrits aliens en qualsevol cosa.  I és que “rai” és el mur que no ens deixa veure l’esforç, la constància per aconseguir allò que ens proposem, o allò que envegem, la pròpia mandra, segons el cas.

Massa sovint oblidem que a caminar s’aprèn caminant, a llegir, llegint; a treballar, treballant; a viatjar, viatjant; a parlar un idioma parlant-lo; a tocar un instrument, tocant-lo; a escriure, escrivint; o a estimar, estimant, sense anar més lluny.

No venim de sèrie amb coneixements ni habilitats ja instal.lats.  A tot estirar, venim amb algunes aptituds, amb alguna que altra predisposició per a determinades coses.  Però l’habilitat i el coneixement només acaben sent resultat de la constància, de les ganes i de la paciència per superar els errors i les dificultats, fins que arribem allà on volíem arribar.

Avui us proposo de llegir aquest il.lustrador article, que deixa ben clar que no podem jutjar els resultats només per ells mateixos, sinó que cal pensar què ha calgut per aconseguir-los, perquè mai no arriben sols, sense esforç.  Perquè mai res no és fàcil, per a ningú.

Proveu de viure sense aquestes tres lletres:  “rai” i veureu com tot canvia.

Feb 072015
 

Potser sí que finalment haurem d’arribar a la conclusió que només fan política els que s’ho poden permetre o, si voleu ser més benèvols, que les grans revolucions les fa sempre la burgesia.  Si la fi del franquisme ens va deixar una classe política que avui viu de renda gràcies a els portes giratòries amb les grans empreses espanyoles, o al seus contactes i capacitat d’influència derivats de les seves èpoques de govern (i que tothom hi posi els noms i cognoms que vulgui), ara sabem que, tot i els anys que han passat, no hem avançat gaire en aquesta qüestió.

Que un dels líders de Podemos, autoproclamada alternativa de govern a la “casta” presenti una declaració de renda complementària, a través de la qual va ingressar a les arques públiques més de 200.000 € evidencia unes quantes coses:

Primera:  que, en el fons, les formacions més progres, més modernes i suposadament més alternatives, tot sovint, tenen els peus en el mateix fangar que les que els van precedir.

Segona:  que pagar  més de 200.000 € en una declaració complementària vol dir tenir força diners.  Si us plau, repasseu les vostres declaracions de renda i veureu que sou molt lluny d’aquests imports “a ingressar”.  Això de tenir la butxaca plena no deu tenir res a veure amb el concepte de casta, doncs.

Tercera:  que intentar liderar un procés de regeneració democràtica carregant contra la caspa i compartir amb ella alguns dels seus vicis, no sembla gaire prometedor.  Quina diferència hi ha entre amagar diners a Andorra (cas Pujol, casta segons Podemos) i amagar diners a Hisenda?

Aquest poc edificant episodi em recorda aquella història d’algú que li demana a una dona si se n’aniria al llit amb ell un milió d’euros, i ella li respon que sí.  Llavors li demana si ho faria per cent euros, i la seva resposta és:  “però vostè què es pensa que sóc?”  Tant en el cas Monedero com en aquesta història, això ha quedat ben clar.  Només cal ajustar el preu, o l’import defraudat.

Feb 062015
 

Un dels problemes dels que practiquen el populisme sistemàticament és que, igual que passa amb els mentiders, han de tenir bona memòria.  Si no, aviat apareixen les contradiccions, i la cosa se’ls complica de mala manera.

Justament això és el que li ha passat al líder de Ciutadans, Albert Rivera, que ha tingut la gosadia de fer una piulada en català, informant els seus seguidors que seria entrevistat al programa “Els Matins”, de TV3.  Doncs bé, han bastat unes poques desenes de lletres formant paraules en la nostra llengua perquè bona part dels seus followers li diguessin de tot menys bonic per la mala educació (així ho indicaven algunes piulades) de parlar en una llengua que no entén tothom, entre altres perles de major calibre.  Efectes secundaris d’atiar la catalanofòbia lingüística.

Vaja, vaja.  Lapsus del senyor Ribera.  Però és clar, ja se sap que qui sembra vicis recull perjudicis.  I el senyor Ribera se n’ha fet, i se’n fa, un tip de sembrar vicis, com ara atacar constantment tot el que soni a català i sembrar odi contra els que no pensen com ell.  Doncs, apa, a veure com defensa ara una Catalunya unida, solidària i bla, bla, bla… després de la gran lliçó de respecte i tolerància dels seus companys d’aventures.

Feb 052015
 

A cada nova tongada de dades que es publica queda més clar que el bipartidisme perfecte que han mantingut durant dècades PP i PSOE al poder ja és història.  Si no hi ha una sorpresa majúscula, Podemos entrarà com a tercer en discòrdia en el panorama polític espanyol.  I no ho farà de qualsevol manera, no.  Tot indica que la distància de vots entre les tres formacions no serà gaire grossa i que, per tant, cap dels tres no podrà governar sense el suport d’un altre dels components d’aquest curiós trio.

Arribats a aquest punt és quan la cosa em comença a semblar apassionant.  Qui pactarà amb qui?  Podemos amb algú de la casta?  PP i PSOE?  Doncs una o l’altra, si no és que les enquestes van molt, però que molt, desencaminades.

Sigui com sigui, reconec que tant me fa.  Seran ells qui faran un ridícul de proporcions èpiques, en qualsevol dels casos, intentant justificar davant dels respectius electorats què són capaços de vendre per un grapat d’escons.  D’altra banda, i pel que fa a nosaltres, qualsevol combinació ens és igual de nefasta.  O és que algú dubta que governi qui governi no seguirà la política actual del PP d’obstaculitzar qualsevol iniciativa legislativa servint-se del Tribunal Constitucional?  Ara ja amenacen amb dur-hi la legislació sobre actuació exterior.  Quina sorpresa!

Ah! I si algú pensa que això són només les males pràctiques del PP, que m’expliqui el silenci còmplice, en el millor dels casos,  de Podemos, en primer lloc, i del PSOE en segon, com a signant d’aquesta declaració que defensa que és terrorisme qualsevol cosa que posi en qüestió l’ordre constitucional, i que acaben de rubricar Pedro Sánchez i Mariano Rajoy.

Ja s’ho faran, francament.  Però no passarà massa temps que tots els que defensem la independència, tots els que gosem discrepar de l’ordre establert, ni que només sigui des de la paraula, siguem titllats de terroristes.  Aquesta és la nova Espanya que se’ns ve a sobre, si no marxem abans.

Feb 042015
 

Condemna de de tres anys i nou mesos de presó per a un jove que va llençar una ampolla contra un mosso d’esquadra, amb la cara tapada amb una bufanda.  No, no és l’escena culminant de cap pel.lícula de diumenge a la tarda, és el que ha passat, a casa nostra, amb un dels nois jutjats pels enfrontaments durant el desallotjament de Can Vies.

No seré jo qui defensi la violència.  Ni molt menys.  Però si pensem que l’agressió va consistir en el llançament d’una ampolla que va anar a petar a l’escut d’un policia, i que totes les proves per a la condemna són les declaracions de dos dels mossos presents, la cosa no m’agrada gens i em fa tuf d’excés.

Si et poden condemnar a més de tres anys de presó per llançar un objecte durant uns aldarulls, tenint en compte que no va causar cap mena de lesió, i si acceptem que la sola paraula de dues persones, per molt policies que siguin, és prova suficient per justificar una condemna, ja podem començar a tremolar, perquè les garanties jurídiques, la presumpció d’innocència i la proporcionalitat de la justícia comencen a fer figa.

I això sense que hagi entrat en vigor el flamant acord contra el terrorisme, suposadament jihadista, de Rajoy i Sánchez, perquè ja veureu què entenen aquest parell d’estadistes per terrorisme.  Al temps.

Francament, la realitat cada dia em recorda més els anys cinquanta i seixanta, quan la Guàrdia Civil només empaitava, amb tota la seva força -i qui tingui una edat sabrà que no era poca-, els lladres de gallines.

Feb 032015
 

Que el PP, a Catalunya, ja fa anys que ha perdut el nord i els vots és cosa sabuda i acceptada per tothom menys pels seus dirigents, que segueixen entestats a fer veure que poden controlar el ritme, el calendari i l’agenda política.  Però a manca d’autèntica capacitat d’influència, només els queda l’opció de fer nosa.  I això és justament el que planteja Alícia Sánchez-Camacho.

La popular ha amenaçat de dur els pressupostos de la Generalitat al Consell de Garanties Estatutàries.  I per a què?  Doncs només per entorpir la seva entrada en vigor i retardar-ne un mes l’aplicació.  Sense cap mena de dubtes, una gran lliçó d’estratègia política i tota una declaració de principis sobre quina importància tenim els ciutadans per ella:  absolutament cap.  Tant li fa si seguim amb pressupost prorrogat, tant li fa si no es poden posar en marxa determinades propostes, tant li fa tot, de fet.  Bé, tot menys acaparar espai als mitjans, ni que sigui amb mesures tan inútils i tan poc dignes com aquesta.

Malament rai quan un responsable polític no té altre argument que fer nosa i entorpir la feina.  Doncs aquest és el tarannà de qui es proclama posseïdor exclusiu del sentit comú, del respecte a la llibertat i de la raó política absoluta.  Gran alumna dels seus mestres madrilenys, experts en utilitzar el Constitucional per paralitzar-ho tot.

Massa infantils, aquests comportaments, en els moments que vivim.  Però és clar, com que la realitat no va amb ells,  la senyora Alícia i els seus companys d’aventures segueixen actuant per al seu univers paral.lel, per al seu particular país de les meravelles hispanes, ni que sigui al marge de la ciutadania i de les seves necessitats.  Al cap i a la fi, a qui li importa la gent?

 

Feb 022015
 

Amb determinats organismes del govern espanyol no sé, massa sovint, si em trobo davant de situacions on la mala fe arriba a límits impensables -cosa possible-, o si la incompetència i incapacitat del personal que els ocupa són tan evidents que resulten patètiques -gens descartable-.

Un exemple?  Una  recent denegació d’un registre a l’Oficina Espanyola de Patents i Marques perquè a la documentació presentada hi figuraven quatre paraules no escrites en espanyol.  Concretament:  “venda de productes alimentaris”.

Fixem-nos bé que la diferència ortogràfica del text català respecte al seu equivalent en castellà només és de dues vocals i una consonant.  Sobre un total de quatre paraules i a modificació per paraula, exclosa la preposició, no sembla, a priori, un text massa difícil de llegir i comprendre per part d’un usuari de l’espanyol.  Doncs es veu que no és que sigui difícil d’entendre, sinó que deu ser directament incomprensible.  Es veu que la cosa és massa complicada per a determinats personatges que habiten l’administració madrilenya.

Insisteixo.  O és una contundent demostració d’absolut analfabetisme lingüístic, o es una nova expressió de mala fe contra tot el que pugui sonar a català.  Francament, no sé què és pitjor, perquè en el primer cas sempre es pot estudiar i fer servir una mica el cervell, però en el segon, potser no hi ha remei.

Feb 012015
 

Winston Churchil va dir en una ocasió que l’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.  I és ben cert, especialment en el temps que vivim en què res no sembla permanent, ni tant sols mitjanament durador, i en què ens toca aprendre a recomençar constantment, perquè les seguretats són mínimes i els plans de futur difícils de fer.

Aquest és l’escenari on ens toca representar la nostra vida, tant a nivell individual com col.lectiu, i val la pena ser-ne conscient, aprendre a moure’s en l’espai que tenim a cada moment i a entrar i sortir d’escena sempre que l’ocasió ho requereixi.

Però si sabem perseverar, si sabem no rendir-nos cada cop que sembla que tornem a la casella de sortida, ens n’acabem sortint.  Acabem arribant a algun lloc, potser no allà on havíem pensat, però sí al moment que el teló cau i els aplaudiments ens indiquen que tant d’esforç i tanta perseverança han servit per a alguna cosa.  Aleshores entenem que totes i cadascuna de les dificultats ens han fet més forts, més savis, més pacients i ens han dut a l’èxit, per un camí complicat, però possible.

I si en alguna ocasió estem temptats de plegar veles i engegar-ho tot al vent, sempre podrem recordar una altra de les grans frases de Churchil, per no perdre l’esperança:  “sóc optimista.  No sembla gaire útil ser cap altra cosa”.

css.php