Jun 262019
 

Hi ha paraules, conceptes que, a força de repetir-los, fan que acabem perdent la noció de què signifiquen en realitat i de què comporten. Una d’aquestes paraules, molt em temo, és “decidir”.

Si mirem el diccionari, decidir ens remet a la idea de portar alguna qüestió a un resultat definitiu. Però més enllà d’aquesta accepció, decidir, en el nostre dia a dia, és triar, escollir, des d’allò més fútil, fins al més transcendent; des de què prendrem en un bar, posem per cas, fins què volem per al nostre futur, a llarg termini.

Molt, massa potser, hem parlat i hem sentit parlar del dret a decidir. Jo afegiria que el que tenim, en realitat, és l’obligació de decidir, de pensar què volem, com, on i amb qui, i orientar totes les nostres forces, totes les nostres petites o grans decisions, cap a aquest objectiu. Però, és clar, projectar la ment cap al futur, a mig i llarg termini, és complicat i ens obliga i ens condiciona. Sempre és molt més senzill deixar-nos dur per la immediatesa de la realitat, i que sigui ella qui decideixi per nosaltres, sempre que no molesti gaire, ni ens compliqui l’existència més del compte.

Ens agradi o no, res -potser la mort i poca cosa més- és definitiu. Tot es pot orientar, reorientar, abandonar, canviar o incorporar. Només és qüestió de tenir ben clar que sobre la nostra vida i el nostre demà decidim nosaltres, i sempre val la pena fer l’esforç de pensar com, on i amb qui volem aquest demà, i actuar en conseqüència. Tan fàcil que sembla, i tant que ho esquivem, això de decidir. Potser perquè ens obliga a comprometre’ns amb les nostres decisions, decisions que sempre, com tot, tenen les seves llums i les seves ombres. I les ombres sempre fan por, i tot sovint mirem d’ignorar-les, tot i que tancar els ulls mai no sol aportar aquella claror que sempre ens cal per veure-hi.

css.php