Jun 012019
 

Qui, de petit, en adonar-se que anava perdent en un determinat joc, no ho ha engegat tot a pastar, dient allò de “ja no jugo més” o provant d’inventar normes que li siguin favorables? Va, amb la mà al cor… tothom ho hem fet. Suposo que és llei de vida, i deu ser part del procés d’aprenentatge, que també inclou aprendre a acceptar, de grat o per força, les derrotes.

Això que de petits és habitual, i imagino que necessari i positiu, quan es tracta de persones adultes, i més encara si ostenten càrrecs de poder, pren tota una altra dimensió. I molt em temo que justament és el que estem veient aquests dies amb la protesta del Govern d’Espanya davant de la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que demana l’alliberament immediat dels presos polítics. Recomano la lectura d’aquest article que explica com van aquestes coses, què ha fet fins ara el Govern d’Espanya (i què no ha fet) i per què el seu intent d’inhabilitar ara dos membres del Comitè no passa de ser una rebequeria infantil, o un gest absurd i inútil de cara a la galeria, ara que el resultat no és el que els agradaria.

Si donem per bona aquella sentència que diu que en política es pot fer de tot menys el ridícul, el Govern d’Espanya s’ha situat, potser de manera definitiva, o si més no per molt de temps, fora de la política. De tota manera, molt em temo que tant els fa. Estan disposats a cremar totes les naus, a perdre bous i esquelles, si cal, per tal d’aniquilar qualsevol rastre d’independentisme. Si no n’hi ha prou amb l’escapçament aquell que va proclamar Soraya Sáenz de Santamaría, estan disposats a arribar fins allà on calgui, i al preu que sigui. Cada dia, un nou pas endavant. I nosaltres tocant el flabiol, mentrestant.

css.php