Jun 242019
 

Cap de setmana intens, que avui té una mena de pròrroga molt d’agrair, dit sigui de passada, i que va arribar al seu punt àlgid ahir a la nit, nit de fogueres i de desigs compartits, nit de Sant Joan.

Què deu tenir el foc que atreu d’aquesta manera encisadora i hipnòtica? Què fa que puguem passar, si cal, les hores contemplant els moviments imprevisibles i sempre canviants de les flames? Què té que sedueix amb aquesta força, capaç de captar la mirada, fins i tot, dels més menuts? Potser la seva importància ancestral, com a font de llum i d’escalfor, en aquells temps en què ben poc ho era tot. No ho sé, francament, però el que sí que tinc clar és que la nit de Sant Joan és la nit del foc, la nit de cremar tot allò que volem lluny de nosaltres, i de desitjar amb força allò que no volem que marxi mai, a l’escalf del foc nou d’estiu.

El foc crema, destrueix, fa cendra i fum tot el que toca. Però després genera nova vida. Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana d’inici de tot, un bon auguri que anunciava la revetlla, aquella cita on saps amb quants comences, però mai amb quants compartiràs finalment foguera, perquè va concitant voluntats i afectes per compartir un moment màgic, esperat, conegut i sempre nou.

Enguany, per fer honor a tot el que hem viscut en aquests mesos que ja portem consumits, valia la pena fer un bon foc, apuntar bé els objectius, en forma de desig d’allò que volem lluny, i cridar amb totes les nostres forces: “Drakaris”. La màgia de la nit de Sant Joan farà la resta. No cal res més.

css.php