Jun 062019
 

Si fem una mica de memòria, recordarem que un dels grans èxits del post-franquisme va ser la recuperació de moltes coses que el cop d’estat i la dictadura havien volgut eliminar per sempre, des de les festes populars, fins als carrers per a la ciutadania, passant per la llengua, la història, els costums, les llibertats individuals i col·lectives o els noms dels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. Durant uns anys, els que ja tenim una certa edat, vam viure el miratge d’un retrobament amb la nostra història i amb la nostra cultura reals, no amb les que el règim ens va imposar.

Avui, però, anem en camí de tornar a fer aquesta mateixa ruta, o una de molt similar, però en sentit contrari. Ara resulta que el dictador va ser cap de l’estat des del mateix moment, com aquell que diu, del seu cop militar, cosa que li atorga el dret a una sepultura digna del seu rang. Ara resulta que els colpistes són els que defensen la democràcia; que es volen recuperar els valors, per dir-ne d’alguna manera, imposats per la Secció Femenina, perquè les dones tornin a ser dones com cal, esposes i mares i no feministes radicals, o llibertines; que recuperem la història mítica i manipulada de Pelayo, els Reis Catòlics i la sagrada unitat d’Espanya des de les profunditats de l’Edat Mitjana, o que resulta que els defensors del franquisme tenen carta blanca per expressar-se obertament, com no han pogut fer mai, a cap país, els seguidors de cap dictadura militar. I podria seguir una bona estona, però potser ni cal.

Només en queden un parell de graons més per arribar a una plena democràcia molt sui generis: recuperar els noms de carrers, avingudes i places per retre de nou honors als prohoms franquistes, sobretot als militars i a la memòria de l’alçament, podria ser el primer d’aquests graons. Això si, una part de la feina ja està feta, perquè encara hi ha molta memòria indigna a les plaques dels carrers de moltes ciutats. El segon seria la persecució indiscriminada dels no adeptes i la recuperació de la pena capital quan donin situacions assimilables a l’estat de guerra. Tot és posar-s’hi i acabar de retòrcer una mica més la Constitució.

I és que som tant, però tant, demòcrates i tolerants, que obrim els braços per abraçar el feixisme, mentre tanquem els punys per colpejar els que defensen el dret a la lliure elecció del propi destí. I aquí sí que no hi ha ni dretes ni esquerres, només odi, rancúnia i afany de revenja, com fa vuitanta anys.


css.php