Jun 142019
 

Ja queden poques hores perquè es vagin tancant els acords que han de fer possible la constitució dels diferents governs municipals a les nostres ciutats, viles i pobles. Després vindran les diputacions i tota aquesta colla d’ens supramunicipals, de clara o de més que dubtosa utilitat, segons el cas, més enllà de ser una plataforma de poder més, on fer valer uns vots que sembla que atorguin una mena d’estranya llicència transitòria per a fer i desfer. Sigui com sigui, temps d’anar tancant pactes i acords de tota classe i condició.

Una de les coses que sempre s’han retret dels polítics és la seva poca llargada de mires, amb els ulls sempre posats en un horitzó electoral -a tot estirar de quatre anys-, que dificulta el desenvolupament de grans projectes de futur. Aixi, parafrasejant Verdaguer, el que un govern basteix, un altre ho aterra. I d’aquesta manera anem fent, en un convuls principi de segle XXI, marcat per la crisi i la incertesa (gairebé pel caos, en molts moments), mentre s’acosta als que voldríem “feliços vint”.

Ara, en una societat regida per la immediatesa, sembla que allò de fer projectes a llarg termini és cosa del passat, quelcom poc àgil i sense capacitat d’adaptació a la realitat sempre canviant que se’ns endú per davant, a poc que badem. Potser és així, i potser la nova política és la de la improvisació, la que avui jura i perjura i demà nega i renega; la que fa i desfà gairebé a demanda. Des d’aquesta perspectiva s’entenen alguns pactes que es comencen a entreveure: els de repartir el timó de la legislatura en dos, o en tres, perquè puguin manar, ostentar el poder, els líders de totes les formacions que subscriuen l’acord. La cosa no és nova, ni de bon tros, però sí que és cada cop més freqüent. Potser són els signes dels temps, no ho sé.

Sigui com sigui, si ja trobàvem curta una legislatura per a massa coses, què n’hem de dir d’una meitat, o d’un terç? Potser, si repassem els darrers governs del nostre país i els respectius calendaris de vigència, podrem preveure, amb força exactitud, el futur que ens espera. La pregunta, però, és què se n’ha fet d’aquella potser sempre retòrica idea del servei a la cosa pública (res publica, en el seu llatí original)? Potser ja ha estat definitivament substituïda pel valor de tocar poder a qualsevol preu, ni que només sigui per gaudir d’uns pocs mesos de glòria. D’incerta glòria, que diria aquell.

css.php