Jun 272019
 

Podeu dir-me il·lús, però encara penso que la política és, ha de ser, o pot ser, l’art de fer possible allò que a primera vista resulta impossible, per tal de garantir una millor qualitat de vida als ciutadans. És ben cert que si mirem com s’estan produint els pactes post-electorals ens cau l’ànima al terra, perquè tot es redueix, en massa ocasions, a una pugna pel poder i per ocupar càrrecs a totes les institucions. De tant en tant, però, encara apareix algun pacte que ens retorna, ni que només sigui d’entrada, la fe en l’ofici de la política.

Si res no ho evita, i no fa la pinta quan escric aquestes línies, avui, a la meva ciutat se signarà un acord que unirà forces d’allò que tradicionalment hem conegut com a centre-dreta, esquerra i més a l’esquerra, en un govern de coalició impossible a moltes altres ciutats i pobles del país. Per què aquí sí i allà no? D’acord que cada cas és cada cas i que cada ciutat és un món, però apunto una idea: qui lidera el pacte és una persona que ha estat diputat, que ha dirigit la política lingüística del país, que ha estat delegat del Govern, i que, sobretot, ha anat alternat al llarg dels anys aquestes responsabilitats polítiques amb llargues etapes com a professor universitari. Potser aquesta no dependència del sou lligat a càrrecs institucionals també tingui alguna cosa a veure.

Miquel Pueyo es va presentar a les eleccions amb la bandera del canvi honest, i de moment prou bé li ha anat, aquesta aposta. Ja sabem que l’honestedat no deixa de ser una declaració d’intencions i, com deia la meva padrina, de bones intencions, l’infern n’és ple, però ningú no em negarà que és un bon principi. El temps, jutge implacable, donarà o prendrà la raó. De moment, tot el que es pot dir (i sobretot esperar) és el que ens recorda un tradicional anunci de cervesa: que una altra manera de viure és possible. Potser una altra manera de fer política també és possible. Ja veurem. D’entrada, el canvi ja hi és. L’honestedat, encara es pressuposa.

css.php