Jun 202019
 

Ahir va tornar a passar. Ahir vaig ensopegar, per enèsima vegada, amb una d’aquestes fotos que pots trobar per tot arreu, on apareix un grup de persones, entre les quals pots identificar ràpidament el polític de torn, no només per la seva posició central en el grup, sinó, sobretot, pel seu somriure d’anunci de dentífric, tan injustificat com fals.

Començo a tenir la teoria que a major grau d’incompetència, incrementada per l’ànsia irrefrenable d’ascendir en la piràmide del poder, o si més no per mantenir-s’hi, major la superfície dentària que es mostra a les imatges en públic.

No seré jo, més aviat ensopit poc fet a somriure indiscriminadament, qui valori negativament aquest posat que sempre hauria d’anar unit a la idea de felicitat. Però aquest somriure impostat, fals, fins i tot cínic o pervers… aquest somriure és tota una altra cosa. Francament, qual el veig tan fora de lloc, sempre em quedo amb les ganes -a una foto és complicat- de demanar al polític en qüestió: “i tu, de què rius?”. Potser aquesta pregunta sense previ avís, gairebé a traïció, li esborraria el gest del rostre per una bona temporada.

Crec que hi ha un temps per a qualsevol cosa. També per riure, per plorar, per posar-se seriós o per badar, fins i tot. I aquesta idea és extensible a tota la classe política. Al capdavall, la credibilitat també passa per saber estar, de la manera i amb el gest adequats, en cada situació. Somriure de forma permanent, sense motiu, converteix un gest bonic, segurament el més amable i seductor que pot fer qualsevol persona, i que sempre hauria de ser transmissor de bones sensacions, en una ridícula ganyota d’hipocresia.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php