Jun 282019
 

Ve de lluny, tot i que no gaire, perquè el país és el que és, una borina estranya, densa i amarga, i una lleu olor, mig diluïda en el vent, de destrucció. Ja són aquí els primers incendis forestals de la temporada, i de moment encara ens arriben de lluny, gairebé amb la distància insalvable de les imatges de televisió. I de lluny, també, ens arriben les veus de molta gent oblidada que fa anys i panys que anuncien les catàstrofes que finalment arriben, com a resultat inevitable de la indiferència.

Ja és ben cert que les desgràcies acostumen a mostrar-nos la realitat. Tenim el país que tenim, un país de set milions i mig de ciutadans, que queda perfectament reflectit en el logo de la campanya institucional “7,5 milions de futurs”, de la Generalitat, un logo on podem veure un mapa de Catalunya reduït a la façana pirinenca i a la façana costanera. Potser sí, que aquesta és la visió de molta gent, la d’un país de dues façanes, de dos aparadors, que cal preservar perquè porten esquiadors, turistes i creuers i un buit al darrere que ningú acaba de saber què és ni de què serveix, i que, de tant en tant, encara dona feina i es crema.

Molt, massa, es parla de reequilibri territorial i tot plegat. I se’n parla d’una manera tan buida com de les polítiques de prevenció dels incendis forestal. Però, és clar, tot això també es dissenya des de lluny, amb la perspectiva urbana i els elements d’anàlisi de la mirada bucòlica de la terra i de la gent que hi viu, que sembla que hagi de poder subsistir enmig d’una mena de jardí immens que no cuida prou, a base de melmelades i cerveses artesanes, mentre la terra va quedant, dia a dia, en mans de quatre senyors feudals del Segle XXI que dicten què cal fer i què no val la pena, en funció d’interessos ben particulars, sempre prou escoltats des de la immensa distància dels palaus.

Tenim el país que tenim, les polítiques de promoció i les infraestructures que tenim. Tenim un país cada dia més aparador i menys real. És molt dur, però només el foc, i només per uns dies, deixa al descobert les vergonyes d’una terra que ens entestem a percebre com a modèlica i idíl·lica. Però com tot el que ens mirem de lluny, s’oblida aviat. Tan aviat com s’escampa el fum i es ventilen les males olors. Ara, gairebé en legítima defensa, o perquè ja en tinc ganes, seré jo qui em miraré -o no- el país de lluny, per prendre una mica de gairebé medicinal distància, de tanta mediocritat i de tanta hipocresia.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php