Jun 172019
 

Temps de formar governs i temps, també, de sentir mil i una vegades allò de “governaré per a tots els ciutadans”. De fet, ja fa anys que els partits més defensors de la unitat d’Espanya han fet seu aquest argument, sobretot com a arma llancívola contra els partits independentistes, als que acusen sistemàticament d’actuar només en pro dels interessos d’una part de la societat.

Davant d’aquest escenari tan vell i tan inevitable, pel que sembla, vull deixar clar que no en sento, ni m’he sentit, representat per partits com el PP, Ciutadans o PSOE quan han governat. No he tingut mai la sensació que hagin governat pensant en mi, ni en milions de persones com jo, sinó més aviat contra mi i contra la meva manera de pensar. Per tant, farien bé de deixar d’omplir-se la boca amb aquest mite de la governabilitat per a tothom que amb tanta lleugeresa fan servir, sobretot davant del silenci, sempre còmplice, i sempre indigne, de qui els hauria de respondre des de les institucions.

Governar és triar. I triar, ja ho sabem, és trair. En el moment que escollim alguna cosa, en descartem moltes altres, amb la qual cosa, allò que hem triat satisfarà alguns i decebrà, o indignarà, uns altres. I perquè les coses es poden fer de moltes maneres, perquè no hi ha una veritat única i absoluta, és la raó per la qual hi ha idees i ideologies diferents. I per això votem, per escollir-ne una i descartar-ne altres.

Endavant i sort als nous govern. I, si us plau, deixeu de fer bandera d’això del govern per a tothom com a arma contra els rivals. En primer lloc, perquè és falsa aquesta idea (potser fins i tot benintencionada, però falsa) i, en segon lloc, perquè només governa per a tothom aquell que prèviament ha eliminat qualsevol altra opció. I d’això també en sabem prou i en tenim terribles experiències, sobretot per part d’aquells que amb tanta destresa, i de forma tan sistemàtica, fan servir la destral del govern per a tothom, tot trinxant, sense pietat, drets i llibertats, aquests sí, de tothom.

Jun 162019
 

Tot sovint s’ha dit que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona. Avui aniré una mica més enllà i defensaré que darrere de tot protagonista sempre hi ha un gran secundari (o tota una colla). És allò dels equips de treball, dels músics de l’artista, o de tothom que fa entre bambolines perqué l’obra surti ben polida.

Ben mirat, això passa en tots els àmbits, des de la família fins a la feina, i inclús a dins de nosaltres mateixos, que acabem sent una estranya suma d’influències de la gent que ens envolta i que entra i surt de la nostra vida deixant-nos sempre alguna empemta o altra.

Aquesta setmana que se’ns va per sempre hem conegut la notícia de la mort de la Laura Almerich, guitarrista inseparable de Lluís Llach i, sense cap mena de dubtes, una d’ aquelles persones que, amb el seu talent, fan lluir algú altre, des de la seva posició discreta, gairebé invisible, fins i tot.

Aquesta luctuosa notícia m’ha fet recordar la gran importància d’aquells que no es veuen, però que fan la seva feina, i que tant es troben a faltar quan no hi són, perquè res no és igual sense ells, i tot va coix. Exactament igual com nosaltres, sense els nostres.

Jun 152019
 

No sé si és cert o no, perquè en això de les cites tot sovint hi ha molt més mite que realitat, però se li atribueix al físic Albert Enstein aquella que ve a dir que si sempre fem el mateix, sempre aconseguirem el mateix resultat. En qualsevol cas, la sentència em sembla d’allò més oportuna en els temps que corren.

Al final del judici del procés, durant la intervenció de Jordi Cuixart, es va poder sentir una frase que a les poques hores havia esdevingut un autèntic lema: “ho tornarem a fer”. No seré jo qui resti valor a l’afirmació, ni qui digui res contra una persona que està patint una presó injusta com n’hi ha poques, però el que sí que crec que val la pena postil·lar és que fem el que fem, a partir d’ara, fem-ho d’una altra manera, perquè aquesta ja sabem on ens porta, i qui més ho sap és ell mateix.

Sigui com sigui, i canviant totalment de context, és ben cert que la rutina, o la mandra, o potser la incapacitat, ens conviden a mantenir comportaments i actuacions que no ens satisfan del tot, però que ens costa canviar, potser perquè ens acabem convencent a nosaltres mateixos que aquesta és la manera, i que no hi ha cap altra. I d’aquí acostumen a néixer bona part dels nostres fracassos.

Una mica de sentit crític, i el valor suficient per assumir-ne els resultats, inevitablement, ens durà a explorar nous camins, noves estratègies, que potser no ens duran tampoc enlloc, o potser sí, i més lluny del que mai hauríem pogut imaginar. La clau de volta és qüestionar constantment allò que ens sembla tan evident, com faria qualsevol científic inquiet i lúcid, i actuar en conseqüència. No ens convertim en aliats de la pedra que ens fa ensopegar.

Jun 142019
 

Ja queden poques hores perquè es vagin tancant els acords que han de fer possible la constitució dels diferents governs municipals a les nostres ciutats, viles i pobles. Després vindran les diputacions i tota aquesta colla d’ens supramunicipals, de clara o de més que dubtosa utilitat, segons el cas, més enllà de ser una plataforma de poder més, on fer valer uns vots que sembla que atorguin una mena d’estranya llicència transitòria per a fer i desfer. Sigui com sigui, temps d’anar tancant pactes i acords de tota classe i condició.

Una de les coses que sempre s’han retret dels polítics és la seva poca llargada de mires, amb els ulls sempre posats en un horitzó electoral -a tot estirar de quatre anys-, que dificulta el desenvolupament de grans projectes de futur. Aixi, parafrasejant Verdaguer, el que un govern basteix, un altre ho aterra. I d’aquesta manera anem fent, en un convuls principi de segle XXI, marcat per la crisi i la incertesa (gairebé pel caos, en molts moments), mentre s’acosta als que voldríem “feliços vint”.

Ara, en una societat regida per la immediatesa, sembla que allò de fer projectes a llarg termini és cosa del passat, quelcom poc àgil i sense capacitat d’adaptació a la realitat sempre canviant que se’ns endú per davant, a poc que badem. Potser és així, i potser la nova política és la de la improvisació, la que avui jura i perjura i demà nega i renega; la que fa i desfà gairebé a demanda. Des d’aquesta perspectiva s’entenen alguns pactes que es comencen a entreveure: els de repartir el timó de la legislatura en dos, o en tres, perquè puguin manar, ostentar el poder, els líders de totes les formacions que subscriuen l’acord. La cosa no és nova, ni de bon tros, però sí que és cada cop més freqüent. Potser són els signes dels temps, no ho sé.

Sigui com sigui, si ja trobàvem curta una legislatura per a massa coses, què n’hem de dir d’una meitat, o d’un terç? Potser, si repassem els darrers governs del nostre país i els respectius calendaris de vigència, podrem preveure, amb força exactitud, el futur que ens espera. La pregunta, però, és què se n’ha fet d’aquella potser sempre retòrica idea del servei a la cosa pública (res publica, en el seu llatí original)? Potser ja ha estat definitivament substituïda pel valor de tocar poder a qualsevol preu, ni que només sigui per gaudir d’uns pocs mesos de glòria. D’incerta glòria, que diria aquell.

Jun 132019
 

Ahir, amb les paraules previstes: “Visto para sentencia. Despejen la sala“, com en qualsevol telesèrie de tribunals, es va posar fi a la darrera temporada (no sabria dir si la tercera, la quarta, o quina, perquè tot plegat fa dies, massa dies, que dura) d'”El Procés”, aquesta sèrie real basada en fets de ficció que fa anys que ens té enganxats a les pantalles. I és que, no ens enganyem, la seguim més per la tele o per la ràdio que no pas en viu.

Ara caldrà esperar un temps, no sabem ben bé quant, per retrobar tota una colla de protagonistes i de secundaris que ens tornaran a tenir amb l’ai al cor una altra bona temporada. I així anirem fent, construint la realitat des de la ficció i identificant-nos amb uns o altres, segons les nostres afinitats personals i ideològiques.

Ben mirat, tot estaria prou bé, fins i tot això de provar de fer realitat la fantasia, si no fos perquè pel camí se’ns estan quedant la vida i les esperances de persones i de famílies innocents que paguen el preu de tanta imaginació desfermada, al servei dels senyors de la nit de sempre. I també se’ns està quedant pel camí una bona part de les llibertats que en algun moment vam pensar que havíem recuperat després dels anys freds i foscos de franquisme.

Toca esperar, doncs, els nous capítols d’aquest drama per saber què passa, on queda l’èpica, on la justícia, on la democràcia i on la llibertat. Ara com ara, tot el que sabem és que serà un jutge amb ínfules i ambicions qui tindrà la clau de la trama, des de la cuirassa de la seva negra toga. A partir d’aquí, només esperar i confiar en algun gir de guió important que llenci a les escombraries una sentència anunciada, si no ja redactada fa dies. De moment, final en alt, obert, però previsible; lamentablement previsible. La ficció, entre els passadissos d’un alt tribunal, segueix fent el seu curs implacable, contra tota lògica i contra tota raó.

Jun 122019
 

Ho diu un informe que es va presentar fa un parell de dies: gràcies a Internet, els nostres fills entren en contacte amb la pornografia als vuit anys i se’n fan consumidors habituals cap als catorze. Cap bona notícia, sens dubte, i menys encara quan veiem que l’informe afegeix que això comporta l’assumpció com a normals de determinades pràctiques de risc, com ara el sexe amb desconeguts i sense preservatiu, o altres de particularment violentes i marcadament masclistes. Fins aquí el retrat de la realitat actual.

La meva pregunta, més enllà de posar-me les mans al cap i demonitzar Internet, cosa sempre massa fàcil i ben inútil, és quina classe d’educació, i per què, estem impartint, que fa que un nen, o un adolescent, tingui molt clar que Rambo és un personatge de ficció, si parlem dels militars, que Indiana Jones és una fantasia revestida d’arqueòleg, que Luke Skywalker no té res a veure amb els astronautes, o que Mary Poppins mai no serà la cangur de ningú, però que no destria el mateix nivell de ficció quan es tracta de pel·lícules per a adults i permet que els seus protagonistes esdevinguin paradigmes a imitar en la seva vida real.

Més enllà de les anàlisis i les descripcions, segurament exactes, i sempre benintencionades, caldria demanar-nos què fem, davant d’aquesta realitat. Si mirem els mitjans, com a aparador que són de la nostra societat, hi trobem un protagonisme més que excessiu d’autèntics delinqüents sexuals (la manada, sense anar més lluny, però també multitud de personatges més o menys famosos a qui es perdona tot) i una condescendència, inclús judicial, amb aquest tipus de delictes. Per tant, referents reals que en lloc de ser criminalitzats sense pal·liatius, sempre es mostren amb un cert grau de condescendència i amb una absoluta tolerància, en la major part dels casos.

Si som capaços de mirar cap a una altra banda davant d’aquesta realitat, com ens pot estranyar que els nostres fills s’aventurin, sense filtres, sense educació i sense esquemes d’anàlisi crítica per destriar veritat i ficció, en el món de la pornografia? És dur d’admetre-ho, però cap govern, cap instància educativa o competent en matèria de joventut ha fet, ni fa, res (o gairebé res, seré generós) per fomentar, de manera clara i sostinguda en el temps, aquesta capacitat crítica, en matèria de consums i pràctiques sexuals, especialment nocius. Potser és que ja ens està bé que les coses siguin com són i que el masclisme, i tot el que comporta (violacions i assassinats inclosos), es mantingui ben viu, també entre les noves generacions. Al cap i a la fi, tot la vida ha estat d’aquesta manera, oi? L’home ben home i, la dona, tota una dona (m’estalvio els detalls). Això si, esquincem-nos les vestidures, en un exercici d’hipocresia majúscul, davant de determinats comportaments dels més indefensos davant d’un món que tot just van descobrint, i rentem d’aquesta manera la nostra consciència, no fos cas.

Jun 112019
 

De vegades, la realitat se’ns posa al davant, fins i tot per partida doble, en una mena d’intent desesperat de fer-nos entendre que les coses són com són, i que les fantasies, per més boniques i més idíl·liques que puguin resultar, només són això, fantasies, fins que no es posin els mitjans per fer-les possibles. Ahir mateix, de fet, vaig ensopegar amb dues notícies que exemplifiquen això de la fantasia i la realitat.

La primera notícia fa referència a les negociacions entre PSOE i Ciutadans a Múrcia, per mirar de formar govern, tant a la Comunitat com a l’ajuntament de la capital, en un intercanvi de cromos, ja prou habitual. La sorpresa és que els hipotètics socialistes s’avenen a incloure en l’acord una referència explícita a la defensa de la unitat d’Espanya i al suport sense matisos a l’aplicació de l’Article 155 si la Generalitat de Catalunya no acata l’ordre constitucional. Ciutadans, encantat de la vida, amb aquesta nova involució política a Catalunya perquè, al cap i a la fi, aquest és el seu gran principi fundacional. Els socialistes catalans, callats, no fos cas.

La segona, fa referència a la negativa de la Junta Electoral Central a admetre determinades fórmules de jurament o promesa de la Constitució, en el moment de prendre possessió com a regidors. En concret, la cosa va contra aquella proposta de l’ANC de jurar o prometre “per la república catalana”. Francament, em costa entendre que en nom d’una república que no existeix, per més que vulguem i que diguin, s’acati una constitució que sí que existeix. El seny i la rauxa, potser?

Fantasia i realitat cara a cara, un cop més. Aquí seguim perseguint quimeres mentre allà estrenyen el setge, des de tota mena d’institucions, contra qualsevol intent d’independentisme. Nosaltres ens quedem amb el consol dels somnis, mentre ells avancen en la seva particular i perillosíssima construcció política. N’aprendrem algun dia, a fer servir les nostres institucions?

Jun 102019
 

Seran coses de l’edat, o d’un parell de dies ben lluny del debat polític, però cada dia que passa tinc més clar que la distància entre la gent del carrer i bona part (seré generós) de la classe política està en constant expansió, allunyant-se més i més l’una de l’altra. Només així puc entendre determinades maniobres i determinats pactes que haurem de veure els propers dies, i patir uns quants anys, i que primaran, i de quina manera, els interessos personals, de partit, o de casta, per sobre d’allò que en algun moment se’n va dir el bé comú.

Certament, en el segle XXI, no hi ha gaire coses més absurdes que intentar mantenir l’antiga distinció entre dretes i esquerres. Potser és que el temps de les ideologies ja ha passat i que, al seu pas, només ha deixat la terra cremada del pragmatisme per l’ostentació del poder. Escoltar segons qui, que fa segons què, erigint-se en el mascaró de proa de l’esquerra progressista i social faria riure, si no fos perquè entre impostura i impostura, el que es juga és el nostre futur; el de tots. I el més trist, encara, és que no aprenem, que no sabem entendre que quan desapareixen les ideologies i els principis, brollen a raig els totalitarismes. I aquí ens trobem.

Cordó sanitari contra l’independentisme. Una bona manera d’afeblir-lo és fer-lo fora de les institucions, sigui com sigui. Els resultats electorals de totes les darreres eleccions faciliten, i de quina manera, aquesta estratègia de fer invisible, o innecessari, l’independentisme a molts centres de decisió. L’ajuntament de Barcelona en pot ser un bon exemple (o les Corts, a Madrid) d’aquesta nova maniobra de l’espanyolisme mes ranci, ara amb la connivència d’aquelles forces amb les que es veu que havíem d’eixamplar no sé quina base. I nosaltres tocant el flabiol, de manifestació en manifestació, ben carregats de lliris, mentre la nostra identitat s’enfonsa sense que en siguem conscients. Entendran algun dia, els nostres, que l’autèntic dogma de fe de la política espanyola és aquell vell, ranci i molt vigent “antes roja que rota“? Doncs això.

Jun 072019
 

Segurament, una de les millors maneres d’encarar els problemes i les pròpies limitacions és amb humor. Al cap i a la fi. l’humor, la ironia, el sarcasme, fins i tot, són diferents miralls que deformen la realitat, en un sentit o en un altre, però que ens acaben retornant una imatge fidel, crua si cal, d’aquesta realitat.

Ahir a la nit, el programa de TV3 “Polònia” va dedicar una bona part del seu temps, i alguns dels seus gags més esmolats, a la ja massa comentada manca d’activitat del Govern, ara que ja fa un any que va ser constituït. Segur que si parlem amb qualsevol dels seus membres, o fins i tot amb qualsevol dels alts càrrecs que s’han designat, o mantingut, per a llocs estratègics, ens relataran una feinada ingent, constant i profitosa. És el que els toca dir, i segur que hi ha una part de veritat. Però la veritat, aquesta entelèquia inabastable, també està feta, en gran mesura, de sensacions, de percepcions intangibles. I no podem negar que aquestes resten, i de quina manera, molta força a qualsevol argument racional dels nostres mandataris.

La sensació, ara mateix, és que vivim en temps de descompte de no sabem ben bé què. Hem esperat el judici, ara esperarem la sentència, hem esperat les eleccions espanyoles, les municipals i les europees, ara arriba l’estiu i tot es ralentitza, després potser la sentència del Suprem, els recursos… i mentrestant, el país funciona per inèrcia, a l’espera d’unes eleccions que avui es veuen a tocar i demà s’allunyen per obra i gràcia de determinades perspectives de resultats i de naufragis més que anunciats.

Costa prendre’s aquesta realitat amb humor i no pensar en una voladura controlada de tot el que hem avançat aquests darrers anys, ja sigui per por (sempre legítima), per covardia, o per incapacitat. Sigui com sigui, segurament és la millor manera de contemplar la realitat i esperar, sense desesperar, que algú, o alguna cosa, torni a engegar la maquinària d’un país al ralentí, un ritme adequat quan no hi ha destí, ni ruta, ni carretera. Sort en tenim d’aquells guionistes que ens endolceixen les percepcions i les evidències més amargues.

Cap de setmana a la vista. Temps de desconnexió.

Jun 062019
 

Si fem una mica de memòria, recordarem que un dels grans èxits del post-franquisme va ser la recuperació de moltes coses que el cop d’estat i la dictadura havien volgut eliminar per sempre, des de les festes populars, fins als carrers per a la ciutadania, passant per la llengua, la història, els costums, les llibertats individuals i col·lectives o els noms dels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. Durant uns anys, els que ja tenim una certa edat, vam viure el miratge d’un retrobament amb la nostra història i amb la nostra cultura reals, no amb les que el règim ens va imposar.

Avui, però, anem en camí de tornar a fer aquesta mateixa ruta, o una de molt similar, però en sentit contrari. Ara resulta que el dictador va ser cap de l’estat des del mateix moment, com aquell que diu, del seu cop militar, cosa que li atorga el dret a una sepultura digna del seu rang. Ara resulta que els colpistes són els que defensen la democràcia; que es volen recuperar els valors, per dir-ne d’alguna manera, imposats per la Secció Femenina, perquè les dones tornin a ser dones com cal, esposes i mares i no feministes radicals, o llibertines; que recuperem la història mítica i manipulada de Pelayo, els Reis Catòlics i la sagrada unitat d’Espanya des de les profunditats de l’Edat Mitjana, o que resulta que els defensors del franquisme tenen carta blanca per expressar-se obertament, com no han pogut fer mai, a cap país, els seguidors de cap dictadura militar. I podria seguir una bona estona, però potser ni cal.

Només en queden un parell de graons més per arribar a una plena democràcia molt sui generis: recuperar els noms de carrers, avingudes i places per retre de nou honors als prohoms franquistes, sobretot als militars i a la memòria de l’alçament, podria ser el primer d’aquests graons. Això si, una part de la feina ja està feta, perquè encara hi ha molta memòria indigna a les plaques dels carrers de moltes ciutats. El segon seria la persecució indiscriminada dels no adeptes i la recuperació de la pena capital quan donin situacions assimilables a l’estat de guerra. Tot és posar-s’hi i acabar de retòrcer una mica més la Constitució.

I és que som tant, però tant, demòcrates i tolerants, que obrim els braços per abraçar el feixisme, mentre tanquem els punys per colpejar els que defensen el dret a la lliure elecció del propi destí. I aquí sí que no hi ha ni dretes ni esquerres, només odi, rancúnia i afany de revenja, com fa vuitanta anys.


css.php