Cap sorpresa

 Actualitat  No Responses »
juny 052019
 

Res de nou. Tot segons el guió previst i sense cap marge per a la sorpresa. Ahir vam sentir les acusacions en els seus al·legats finals al Tribunal Suprem i la sensació era que es podien haver escrit fa sis o set mesos. Res del que s’ha pogut sentir o veure durant les sessions no els fet moure’s ni un mil·límetre de les seves posicions inicials. És un judici a colpistes i punt.

La setmana que ve sentirem les defenses i crec que tampoc no hi haurà sorpreses. Cap dels acusats no ha fet res condemnable i tot plegat és un judici polític que només té l’objectiu de decapitar els dos grans partits independentistes i fer-ho d’una manera contundent i alliçonadora perquè a ningú se li torni a passar pel cap qüestionar la sagrada unitat de la pàtria.

Fins aquí, tot previsible. Però quan el judici començarà de debò, serà en el moment en què es declari vist per a sentència. Perquè més enllà de les declaracions d’uns i altres, qui parlarà, al capdavall, serà la sentència i els jutges que l’escriuran. Aleshores sabrem si realment ja estava dictada abans de començar o si realment hi ha espai per a la justícia.

De moment, costa molt confiar en una institució, el Tribunal Suprem, que reconeix un colpista dels debò, el dictador Franco, com a cap d’estat legítim, ja als pocs mesos de l’inici (curiosament des de l’1 d’octubre de 1936) d’un cop d’estat real, militar, armat, tot i que encara havia de passar una llarga i cruel guerra fins que els defensors de la república fossin derrotats i el seu govern definitivament enderrocat. Negacionisme en estat pur a les més altes instàncies judicials espanyoles. Seguiran negant?

El gest

 Actualitat  No Responses »
juny 042019
 

Per si algú encara tenia algun dubte, que una persona nascuda a Catalunya, educada a Catalunya, que canta en castellà, que durant una actuació a Catalunya s’adreci a públic en català, és un gest. Un gest tolerable, incòmode però tolerable, però res més. Més enllà, depassaria la línia del bon gust, de la normalitat, o de jo què sé.

Dècades d’educació suposadament immersiva, dècades de polítiques lingüístiques i dècades de feina per retornar el català a la posició social que li pertoca, i hem aconseguit que parlar-lo, ni que sigui breument, des de dalt d’un escenari, davant de milers de persones, sigui interpretat, i acceptat, com un gest, com una deferència, si voleu. I prou.

Cansa molt, i decep encara més, que després de tant de temps, de tants esforços, de tants diners i de tanta feina de tanta gent, el resultat encara sigui aquest. Rosalia va entrar amb la seva música i les seves lletres, per cert, basades en una obra occitana del Segle XIII, com un cicló al Primavera Sound, també per recordar-nos, amb tota cruesa, la mateixa cruesa del relat de les seves cançons, on som en realitat. Tota la seva modernor, la seva barreja de les arrels del flamenc amb els sons i l’estètica més contemporanis haurien de ser una invitació a revisar moltes de les nostres veritats absolutes, també en matèria lingüística, per no perdre el ritme d’un frenètic Segle XXI. Potser no hem fet les coses del tot bé. Potser no en sabem més, però els gestos ja no són prou. I des de la comoditat del pati de butaques, potser ni ens n’adonem, i ja ens estan bé. I aplaudim satisfets.

Imatges

 Actualitat  No Responses »
juny 032019
 

Hi ha determinades imatges que sempre m’han provocat una certa angúnia, pel que tenen de falses i per tot el que, en realitat transmeten. Són aquelles en què el polític de torn, sigui del partit que sigui, aprofita un esdeveniment popular per mirar d’aparentar una proximitat a la ciutadania que, en realitat, no existeix. Per posar només un parell d’exemples clàssics, recordem les del polític dalt d’un tractor que no sabria ni com engegar, dit sigui de passada, o remenant qualsevol cassola o similar, amb una cullera ben grossa, uniformat amb el davantal corresponent. Això sí amb la seva impol·luta vestimenta formal a sota, amb al qual cosa el ridícul es fa, si encara es pot, més evident.

Si us plau, que els polítics facin la seva feina, que la gent farem la nostra. I això que sembla tan elemental, no sempre passa. Ja fa temps que corren per les xarxes crides a l’acció popular per implementar el resultat del referèndum del primer d’octubre. Doncs malament rai, perquè el poble no té el poder. Qui se n’ha d’ocupar són els polítics, però es veu que altra feina tenen, ara mateix. La gent anònima, la massa (sediciosa o de possibles votants, segons les fonts) ja fa temps que fa allò que pot fer, des de manifestar-se allà on calgui, fins insistir amb actes periòdics i puntuals, com ara el cor de cantaries que dilluns a dilluns, des de fa més d’un any, es concentren davant de la Paeria de Lleida per recordar els presos polítics i els exiliats.

Convindria recordar que quan millor s’han fet les coses ha estat quan cadascú ha fet la seva feina, polítics inclosos, més enllà de les diferències ideològiques. Aquella tan llunyana imatge de l’abraçada entre el diputat David Fernàndez i el president Mas n’és un bon exemple, igual com ho és la celebració, malgrat totes les dificultats, del referèndum de l’1 d’octubre. El que va venir després, les pugnes partidistes i les ganes d’exhibir qui era més independentista, amb un excés de testosterona evident, ens va acabar duent allà on ara som.

Resum: menys remenar cassoles i més eixamplar la base, no a cop de pacte indigne, sinó demostrant que governar amb uns determinats valors (digueu-ne republicans, si voleu) és millor que fer-ho amb uns altres de monàrquics. Però, és clar, una foto sempre és un resultat a curt termini (i ben efímer, per cert), i la feina constant i tenaç, no. És trist però corren temps d’anar passant, per no acabar de perdre del tot bous i esquelles, ni cadires, pel que es veu.

La fi del somni? Potser el principi.

 Actualitat  No Responses »
juny 022019
 

Venen temps de canvis, d’acords i de formacions de majories de govern a tota mena d’institucions, i venen també temps de desil·lusions, i de veure com el castell de cartes de moltes esperances s’ensorra irremissiblement, per obra i gràcia del pragmatisme, de l’aritmètica, o d’interessos inconfessables.

Això que veiem en la governança pública, de tant en tant, ben mirat, no és gaire diferent del que anem vivim en tots els àmbits, on les il·lusions i les esperances, de vegades, només de vegades, tiren endavant, però a voltes fan figa, i deixen pas a realitat que tot sovint no havíem pogut ni imaginar. I així anem fent, i així anem construint el futur, present a present.

Segurament, l’element clau per no caure en el desencís cada cop que un somni esdevé fum és no posar gaires esperances en res, fins i tot en ningú -o gairebé-. Aleshores és quan tot el que arriba, sigui molt o sigui poc, és una sorpresa, un imprevist capaç d’aportar alegria i de dibuixar un demà que ni ens havia passat pel cap. No esperar és trobar sempre, com qui va ensopegant amb tresors amagats que ni coneixia.

Potser aniria bé aprendre que dipositar un vot no hauria de ser sinònim de dipositar gaires esperances. Així ens estalviarem un bon grapat de decepcions. Igualment, treballar, fer relacions socials, tenir aficions, viure, al capdavall, també ens hauria de fer somiar en la justa mesura per no ensorrar cap fantasia, quan la realitat ens visiti. Que sigui la realitat qui ens regali els somnis. Benvinguts seran, i ens trobaran a punt per estar a l’alçada, per més increïbles que puguin semblar.

Ja no jugo

 Actualitat  No Responses »
juny 012019
 

Qui, de petit, en adonar-se que anava perdent en un determinat joc, no ho ha engegat tot a pastar, dient allò de «ja no jugo més» o provant d’inventar normes que li siguin favorables? Va, amb la mà al cor… tothom ho hem fet. Suposo que és llei de vida, i deu ser part del procés d’aprenentatge, que també inclou aprendre a acceptar, de grat o per força, les derrotes.

Això que de petits és habitual, i imagino que necessari i positiu, quan es tracta de persones adultes, i més encara si ostenten càrrecs de poder, pren tota una altra dimensió. I molt em temo que justament és el que estem veient aquests dies amb la protesta del Govern d’Espanya davant de la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que demana l’alliberament immediat dels presos polítics. Recomano la lectura d’aquest article que explica com van aquestes coses, què ha fet fins ara el Govern d’Espanya (i què no ha fet) i per què el seu intent d’inhabilitar ara dos membres del Comitè no passa de ser una rebequeria infantil, o un gest absurd i inútil de cara a la galeria, ara que el resultat no és el que els agradaria.

Si donem per bona aquella sentència que diu que en política es pot fer de tot menys el ridícul, el Govern d’Espanya s’ha situat, potser de manera definitiva, o si més no per molt de temps, fora de la política. De tota manera, molt em temo que tant els fa. Estan disposats a cremar totes les naus, a perdre bous i esquelles, si cal, per tal d’aniquilar qualsevol rastre d’independentisme. Si no n’hi ha prou amb l’escapçament aquell que va proclamar Soraya Sáenz de Santamaría, estan disposats a arribar fins allà on calgui, i al preu que sigui. Cada dia, un nou pas endavant. I nosaltres tocant el flabiol, mentrestant.

 Newer Entries
css.php