Jun 042019
 

Per si algú encara tenia algun dubte, que una persona nascuda a Catalunya, educada a Catalunya, que canta en castellà, que durant una actuació a Catalunya s’adreci a públic en català, és un gest. Un gest tolerable, incòmode però tolerable, però res més. Més enllà, depassaria la línia del bon gust, de la normalitat, o de jo què sé.

Dècades d’educació suposadament immersiva, dècades de polítiques lingüístiques i dècades de feina per retornar el català a la posició social que li pertoca, i hem aconseguit que parlar-lo, ni que sigui breument, des de dalt d’un escenari, davant de milers de persones, sigui interpretat, i acceptat, com un gest, com una deferència, si voleu. I prou.

Cansa molt, i decep encara més, que després de tant de temps, de tants esforços, de tants diners i de tanta feina de tanta gent, el resultat encara sigui aquest. Rosalia va entrar amb la seva música i les seves lletres, per cert, basades en una obra occitana del Segle XIII, com un cicló al Primavera Sound, també per recordar-nos, amb tota cruesa, la mateixa cruesa del relat de les seves cançons, on som en realitat. Tota la seva modernor, la seva barreja de les arrels del flamenc amb els sons i l’estètica més contemporanis haurien de ser una invitació a revisar moltes de les nostres veritats absolutes, també en matèria lingüística, per no perdre el ritme d’un frenètic Segle XXI. Potser no hem fet les coses del tot bé. Potser no en sabem més, però els gestos ja no són prou. I des de la comoditat del pati de butaques, potser ni ens n’adonem, i ja ens estan bé. I aplaudim satisfets.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php